El voto segur
La sala és plena de gom a gom, de gent gris esperant que l’acoloreixin i de periodistes famèlics d’històries de veritat. Arriba suant i suat. Es treu l’americana, obsequiant els assistents amb una visió doble i millorada de la famosa taca axil·lar Camachera. No ajuden gaire els 35 graus del termòmetre ni el generós cinturó abdominal que contenen amb patiment els botons d’una camisa blau cel plena de flors, avui segurates d’un fenomen pitjor i més salvatge que una allau de seguidores dels Jonas Brothers. S’apropa al faristol. Té la veu enganxada. Per retrobar-la invoca alguna deïtat nòrdica amagada al el seu interior, “ejemrrrgshsss”. La maniobra, sempre efectiva, genera molestes acumulacions que no té inconvenient a dipositar amb un bon llançament prop de la primera fila. La Pepi, situada a la tercera, s’apropa a la Conxi i li diu “ha escopit oi?” Li cau el bolígraf. El recull d’esquena als assistents sense pensar que la flexió del tronc deixarà al descobert l’inici d’una simpàtica i peluda carretera que tots tenim al final de l’esquena. S’incorpora de pressa, massa per a un estómac carregat de 7 donuts de xocolata, 2 Bony’s i 1 Bucanero. Un micro connectat prematurament escampa per la sala un so inequívoc i contundent durant tres segons que semblen tres dècades. “S’ha tirat un pet?”, li diu la Pepi a la Conxi mentre la sala s’estremeix de remor. Pren la paraula, no sense abans col·locar un parell de mocs sota el faristol: “Senyores i senyors, sóc honrat, treballador, sensat, valent i independent. Els pròxims quatre anys faré el que calgui per al bé comú encara que les meves decisions em puguin perjudicar a mi, les meves empreses o amics i familiars.” Veient com ens ha anat fiant-nos dels apòstols de la correcció política, jo el voto segur.
