Em dic Gabriel, tinc 40 anys. Visc a Andorra i sóc periodista. Em llevo a tres quarts de vuit i em recullo cap a quarts d’una. Respiro, estimo, pateixo, odio, gaudeixo, follo, ric, ploro, pixo, cago… tot en la més absoluta normalitat i seguint les normes de la civilització a la qual serveixo sense greus actes d’indisciplina. La meva vida, com a element d’interès mediàtic no té relat, sóc un més del mogollón, i ja m’està bé. Ara compliquem-ho. Imaginem que, fent turisme acabo a Dubai i visito la Burj Tower, l’edifici més alt del món, amb més de 800 metres. De sobte, un terratrèmol. L’edifici ho nota, hi ha despreniments. I jo, en un ascensor, penjat a 743 metres. Les possibles rèpliques desaconsellen un rescat ràpid. El mòbil funciona i truco a casa per dir el que m’ha passat i que estic bé però que espavilin. Passen 48 hores. Surto a tots els telenotícies del món. Tothom vol saber si em trauran d’aquell ascensor. I em treuen, deshidratat i estabornit però viu. I el dia que torno, 1.500 persones m’ovacionen mentre saludo des del balcó del comú de la capital. Bartumeu em contracta per dirigir Protecció Civil i a l’hospital de Meritxell es multiplica el nombre de pares que posen als seus fills Gabriel o Gabriela. I tot perquè em vaig quedar tancat en un ascensor.
Tornem a la realitat. Ens encanta això de l’estat del benestar, aquest matalàs que ens protegeix de qualsevol mal, però alhora, necessitem relats que ens recordin que estem vius. I és absurd. Tan heroi és qui reparteix el pa cada matí com un cooperant segrestat a Mauritània, on ha anat, per cert, perquè li ha donat la gana.
Els periodistes se suposa que hauríem d’explicar allò que passa i que ho hauríem de fer amb vocació de notari. Perquè és així com ha de ser i aquesta és la contribució de la nostra professió a la societat. Dit això, que és l’obvietat del segle, compliquem-ho. Què passaria si en l’exercici de la nostra feina perjudiquéssim persistentment la gent tot i desenvolupar correctament el nostre ofici? Què passaria si un forner fes un pa tòxic o un paleta plantés parets que caiguessin tot i no fer-ho a propòsit? El motiu fonamental pel qual una persona entra en política és la vanitat, i nosaltres som el cordó umbilical que la va nodrint i nodrint. I si els polítics fessin la feina tampoc no passaria res, el procediment té tota la lògica del món, però és que no la fan, es distreuen. Per tant, hauríem de parlar molt menys d’ells. Reduir les seves aparicions. Demanar-los classe, categoria i, sobretot, substància. Si es volen desqualificar que es truquin entre ells, si volen sondejar quina opinió té la gent sobre un tema que paguin una empresa d’enquestes; en definitiva, si volen jugar al Sálvame de luxe, que no ens enganxin en el paper de Jorge Javier Vázquez i no sé si molts periodistes, sóm massa conscients que molts dies no estem gaire lluny. Aviat tornarà la Lliga de futbol i la de política i ja us dic ara mateix que hi tornarem a caure de quatre potes. Publicarem les amenaces i contraamenaces del Nomen i el Bartumeu i aturarem la rotativa quan Toni Martí es mogui un mil·límetre cap a la política nacional, tot plegat ruqueries que els protagonistes han demostrat que no serveixen per res més que per engreixar uns egos de dimensions bastant generoses, per altra banda.
Com molts dies en els quals vaig amb pressa, si m’ho hagués parat a pensar segur que hagués decidit que no en tenia tanta o que ni tan sols en tenia. Però anava atropelladet. Havia sortit de treballar i havia anat a comprar quatre coses en un colmado del barri, un que hi ha al començament de Ciutat de Valls. Quan baixava, la vaig veure. Devia tenir més de 75 anys i pujava treballosament amb l’ajut d’una crossa les escales que jo havia de baixar. A l’altra mà, portava una bossa de plàstic amb la compra. Com passa sovint, la vida es bifurca: passar de tot i cap a casa o oferir-li el meu braç per ajudar-la a pujar. “L’ajudo?”, li vaig dir. “Nooo, majo, ya voy yo sola”, em va contestar mentre encertava a veure darrere unes ulleres uns bonics ulls blaus que m’anunciaven simpatia, la que un segon després rebria la meva galta dreta en forma de moixaina de la padrina. Van ser dos segons potser, tres com a molt, però em van fer sentir bé. De fet no recordo res gaire significatiu d’aquell dia tret d’aquella agradable sensació. I total no vaig fer res, simplement el que havia de fer. I tranquils que, tret d’alguna esporàdica i cansada alegria per al cos, la professió de missioner no entra en els meus plans de projecció professional. La major part de les putades les produeixen persones; algunes, menys, la providència. Les mateixes persones que fabriquen amb inspiració renaixentista i disciplina metal·lúrgica aquestes putades estan perfectament equipades de naixement per prendre decisions que no hagin de comprometre la vida de la gent, ni les seves possibilitats per ser feliços. El que resolgui aquest enigma, guanyarà tots els premis Nobel en fila: per què som tan cabrons si no n’hi ha cap necessitat?
De seguida ens vam trobar amb la mirada. Ella, refinada, sofisticada, amb món. Jo, impulsiu, primitiu, però decidit a convertir aquella princesa en la reina de casa meva. Amb prudència fugissera buscava els racons que em permetessin recórrer sense ser vist, una vegada rere l’altra, les rampes geomètricament perfectes d’aquella meravella. Vaig preguntar per ella. Em van dir que era altament exigent, disciplinada, i que si no creia en les relacions duradores ni m’hi apropés. Pels seus trets no ho semblava, però també em van dir que era japonesa, això sí, d’influències europees i de serenor i categoria victorianes. No vaig dubtar, quan et passa ho saps, i a mi m’estava passant. L’amor és l’únic GPS que veu rectes els revolts del camí i li vaig fer cas. Ja fa 11 anys que cada nit i cada matí ens alegrem de veure’ns. M’emociono quan recordo com van ser els inicis… Per cert, us estic parlant de la meva tele de 32 polzades, que em vaig poder comprar trinco-trinco el 99, amb la liquidació que em va pagar el Castellet quan em va acomiadar de la tele. Es diu Panasonic, la nostra relació és sòlida i va molt més enllà de les 250.000 peles que em va costar. Ara, una tele més gran, amb més funcions i que es veu millor que la meva la trobes per 500 euros. I aquí és on jo dic, per què? És aquesta eterna sensació de fred siberià que sento quan assumeixo el meu rol de consumidor. Per què les coses valen el que valen? Per què no el doble? Per què no la meitat? Qui ho decideix?
Serà per això que cada cop tinc més clar que les úniques coses que tenen valor real són les que, curiosament, no costen diners.
