Gabriel Fernandez

De seguida ens vam trobar amb la mirada. Ella, refinada, sofisticada, amb món. Jo, impulsiu, primitiu, però decidit a convertir aquella princesa en la reina de casa meva. Amb prudència fugissera buscava els racons que em permetessin recórrer sense ser vist, una vegada rere l’altra, les rampes geomètricament perfectes d’aquella meravella. Vaig preguntar per ella. Em van dir que era altament exigent, disciplinada, i que si no creia en les relacions duradores ni m’hi apropés. Pels seus trets no ho semblava, però també em van dir que era japonesa, això sí, d’influències europees i de serenor i categoria vic­torianes. No vaig dubtar, quan et passa ho saps, i a mi m’estava passant. L’amor és l’únic GPS que veu rectes els revolts del camí i li vaig fer cas. Ja fa 11 anys que cada nit i cada matí ens alegrem de veure’ns. M’emociono quan recordo com van ser els inicis… Per cert, us estic parlant de la meva tele de 32 polzades, que em vaig poder comprar trinco-trinco el 99, amb la liquidació que em va pagar el Castellet quan em va acomiadar de la tele. Es diu Panasonic, la nostra relació és sòlida i va molt més enllà de les 250.000 peles que em va costar. Ara, una tele més gran, amb més funcions i que es veu millor que la meva la trobes per 500 euros. I aquí és on jo dic, per què? És aquesta eterna sensació de fred siberià que sento quan assumeixo el meu rol de consumidor. Per què les coses valen el que valen? Per què no el doble? Per què no la meitat? Qui ho decideix?
Serà per això que cada cop tinc més clar que les úniques coses que tenen valor real són les que, curiosament, no costen diners.