L’ajudo?
Com molts dies en els quals vaig amb pressa, si m’ho hagués parat a pensar segur que hagués decidit que no en tenia tanta o que ni tan sols en tenia. Però anava atropelladet. Havia sortit de treballar i havia anat a comprar quatre coses en un colmado del barri, un que hi ha al començament de Ciutat de Valls. Quan baixava, la vaig veure. Devia tenir més de 75 anys i pujava treballosament amb l’ajut d’una crossa les escales que jo havia de baixar. A l’altra mà, portava una bossa de plàstic amb la compra. Com passa sovint, la vida es bifurca: passar de tot i cap a casa o oferir-li el meu braç per ajudar-la a pujar. “L’ajudo?”, li vaig dir. “Nooo, majo, ya voy yo sola”, em va contestar mentre encertava a veure darrere unes ulleres uns bonics ulls blaus que m’anunciaven simpatia, la que un segon després rebria la meva galta dreta en forma de moixaina de la padrina. Van ser dos segons potser, tres com a molt, però em van fer sentir bé. De fet no recordo res gaire significatiu d’aquell dia tret d’aquella agradable sensació. I total no vaig fer res, simplement el que havia de fer. I tranquils que, tret d’alguna esporàdica i cansada alegria per al cos, la professió de missioner no entra en els meus plans de projecció professional. La major part de les putades les produeixen persones; algunes, menys, la providència. Les mateixes persones que fabriquen amb inspiració renaixentista i disciplina metal·lúrgica aquestes putades estan perfectament equipades de naixement per prendre decisions que no hagin de comprometre la vida de la gent, ni les seves possibilitats per ser feliços. El que resolgui aquest enigma, guanyarà tots els premis Nobel en fila: per què som tan cabrons si no n’hi ha cap necessitat?
