Parlant de política
Els periodistes se suposa que hauríem d’explicar allò que passa i que ho hauríem de fer amb vocació de notari. Perquè és així com ha de ser i aquesta és la contribució de la nostra professió a la societat. Dit això, que és l’obvietat del segle, compliquem-ho. Què passaria si en l’exercici de la nostra feina perjudiquéssim persistentment la gent tot i desenvolupar correctament el nostre ofici? Què passaria si un forner fes un pa tòxic o un paleta plantés parets que caiguessin tot i no fer-ho a propòsit? El motiu fonamental pel qual una persona entra en política és la vanitat, i nosaltres som el cordó umbilical que la va nodrint i nodrint. I si els polítics fessin la feina tampoc no passaria res, el procediment té tota la lògica del món, però és que no la fan, es distreuen. Per tant, hauríem de parlar molt menys d’ells. Reduir les seves aparicions. Demanar-los classe, categoria i, sobretot, substància. Si es volen desqualificar que es truquin entre ells, si volen sondejar quina opinió té la gent sobre un tema que paguin una empresa d’enquestes; en definitiva, si volen jugar al Sálvame de luxe, que no ens enganxin en el paper de Jorge Javier Vázquez i no sé si molts periodistes, sóm massa conscients que molts dies no estem gaire lluny. Aviat tornarà la Lliga de futbol i la de política i ja us dic ara mateix que hi tornarem a caure de quatre potes. Publicarem les amenaces i contraamenaces del Nomen i el Bartumeu i aturarem la rotativa quan Toni Martí es mogui un mil·límetre cap a la política nacional, tot plegat ruqueries que els protagonistes han demostrat que no serveixen per res més que per engreixar uns egos de dimensions bastant generoses, per altra banda.
