Herois
Em dic Gabriel, tinc 40 anys. Visc a Andorra i sóc periodista. Em llevo a tres quarts de vuit i em recullo cap a quarts d’una. Respiro, estimo, pateixo, odio, gaudeixo, follo, ric, ploro, pixo, cago… tot en la més absoluta normalitat i seguint les normes de la civilització a la qual serveixo sense greus actes d’indisciplina. La meva vida, com a element d’interès mediàtic no té relat, sóc un més del mogollón, i ja m’està bé. Ara compliquem-ho. Imaginem que, fent turisme acabo a Dubai i visito la Burj Tower, l’edifici més alt del món, amb més de 800 metres. De sobte, un terratrèmol. L’edifici ho nota, hi ha despreniments. I jo, en un ascensor, penjat a 743 metres. Les possibles rèpliques desaconsellen un rescat ràpid. El mòbil funciona i truco a casa per dir el que m’ha passat i que estic bé però que espavilin. Passen 48 hores. Surto a tots els telenotícies del món. Tothom vol saber si em trauran d’aquell ascensor. I em treuen, deshidratat i estabornit però viu. I el dia que torno, 1.500 persones m’ovacionen mentre saludo des del balcó del comú de la capital. Bartumeu em contracta per dirigir Protecció Civil i a l’hospital de Meritxell es multiplica el nombre de pares que posen als seus fills Gabriel o Gabriela. I tot perquè em vaig quedar tancat en un ascensor.
Tornem a la realitat. Ens encanta això de l’estat del benestar, aquest matalàs que ens protegeix de qualsevol mal, però alhora, necessitem relats que ens recordin que estem vius. I és absurd. Tan heroi és qui reparteix el pa cada matí com un cooperant segrestat a Mauritània, on ha anat, per cert, perquè li ha donat la gana.
