No sé ben bé per on començar. Estava pensant si escriure sobre d’on treu tantes fletxes el Lègolas d’El Senyor dels Anells –calculant la gent que es va carregant, en aquell petit recipient que li penja en necessita 2.000 per batalla– o si és cert el mite que l’expressió més repetida en una orgia no és “dame plasé antes de morir!” sinó “organització si us plau”. Però us haureu de conformar amb una nova columna sobre política nacional, tema que darrerament m’excita molt els esfínters literaris.
Sobre la solució al panorama m’estendré poc, l’any que ve tocarà votar i sabeu què? Que al final ho hauran aconseguit, o no vaig a votar o ho faré amb orgull per Mickey Mouse. Avui em ve de gust parlar d’Eusebi Nomen i el tema de la nacionalitat. El PS entra un projecte de llei perquè ara es passi de 20 a 15 en els anys requerits de residència per poder naturalitzar-te andorrà. Vagi per davant que jo hi estic d’acord. El líder d’Andorra pel Canvi és entrevistat per Xavi Mujal a AD Ràdio i diu que això ho ha de decidir el poble en referèndum i quan el Xavi el colla perquè digui què votaria ell no contesta però recorda: “Tenim la legislació més tova de tots els petits estats en aquest tema…” I penso, no pot ser. És Nomen o els seus avantpassats el cavaller que vigila la cova on s’amaga el Sant Grial de l’andorranitat? No. S’ha nacionalitzat fa dos dies perquè fa 20 anys que viu aquí. Ell sap molt bé que si suma els dies que ha estat aquí, ni de casualitat arriba als 20 anys, i en canvi no està a favor de rebaixar-ho. Una bestiesa només a l’abast de l’actual moment de la política pàtria. That’s entertainment.
Quan juga el Reial Madrid sempre vull que perdi. L’única excepció arriba quan el rival dels blancs és un equip francès, origen futbolístic que, no sé per què em fa una mania sense remei. Tornant al Madrid, i prometo que escric sense una catximba al costat, tot i desitjar-li sempre la derrota, en el fons, me l’estimo. Sí. Com a rival del Barça, com a gran adversari. Si el Madrid rebés una agressió externa del destí: un terratrèmol o una abducció extraterrestre de Casillas, Higuaín i Ronaldo, els culers ràpidament donaríem tot el suport possible als merengons, i a la inversa estic segur que també passaria. Perquè volem un Madrid fort per poder-lo guanyar i poder sentir-nos complets, heroics. La glòria no pot tenir un sol custodi, seria un avorriment. La idea té moltes versions però en essència és aquesta, són les dues cares del mirall i no són tan diferents. Si de cas, ara en blaugrana es viu millor per joc i per filosofia, als 80 era al revés i els 90 es van repartir força.
Aquesta setmana, el Consell General ha volgut saber per què hi ha desafecció política i ha convocat periodistes perquè els ho expliquem. Molt maco tot, un rebonic aparador d’idees que centrifuguen pel vàter just quan es transformen en paraules. I què si hi ha desafecció política? És irrellevant. El que hi ha d’haver és política, i en fan tan poca que la gent passa d’ells. La gran pregunta és, què hauria de passar per posar-los d’acord? Si extrapolem la meva teoria futbolera, en el fons, s’estimen, però mentre el Madrid i el Barça busquen l’alegria dels seus, aquests no acaben de tenir clar què volen.
Exemple 1. Opció polite. Distingida senyoreta, assisteixo cada dia a la simfonia de la perfecció que el seu estil i perfil dibuixen quan travessa davant del meu lloc de treball i avui penso haver reunit les forces suficients per comunicar-li la meva total predisposició a convertir-me en un humil servidor de la seva voluntat.
Opció normal. Pibón, cada dia se’m cau la bava mirant-te el xassís quan passes davant de l’obra, això és un cos i no el de la guàrdia civil, sàpigues que si no saps cap on queda Cuenca t’ho indico quan vulguis tremenda.
Exemple 2. Opció polite. Tinc la sensació d’estar perdent el temps des de fa un any i mig. El dia a dia del ciutadà es complica cada cop més i nosaltres, al Consell General, només fem que discutir petiteses generant encara més incertesa, desencís i desil·lusió.
Opció normal. Els parlamentaris ens els estem tocant a dos mans des de fa un any i mig. Mentre la penya es va quedant sense curro nosaltres cobrem per parlar del temps i total ens la sua tot plegat.
Benvinguts a Barrio Sésamo, el primer dels exemples era per fer context, però el segon és el discurs del síndic Josep Dallerès dimecres. El discurs està bé, però ja n’hi ha prou, no em convenceran els que creuen haver escoltat una reedició a l’andorrana de l’“I have a dream…” de Luther King. Si Dallerès està tan a disgust que plegui, perquè aquest any i mig que ha perdut el temps jo li he pagat el sou, i tu també. I els grups parlamentaris? Al·lucinant. Tots van dir que estan d’acord amb el que va dir Dallerès –llegiu exemple 2 opció normal–i es queden tan amples. Visca Andorra!
Ara mateix són dos, però han estat un molts cops. Ho han estat, a més, sense demanar-ho, a base de travessar camins i obstacles plegats, molts cops de la mà, molts cops enganxats per la millor cola possible, la de petons. Però s’han enfadat. Estan l’un al costat de l’altre i han evolucionat una prototècnica per ignorar-se tot i compartir sostre, sofà i llit. I així es van consumint les hores, i els dies, descobrint amb sorpresa que es respira igual sense paraules tot i que no es transpiri el mateix. Qui arriba primer posa la tele i ja no es toca el canal, així no es viola l’estrident silenci. Avui, ella ha posat el futbol. Barça-Madrid. Minut 63, gol de Messi després de driblar 5 jugadors i el porter. “Gol!”, criden els dos fent que es girin fins i tot les plantes del menjador, còmodes en el seu capat ecosistema. Es miren, somriuen i s’adonen que ja ni se’n recorden del motiu pel qual estaven enfadats. Apaguen la tele i se’n van a fer l’amor. La pell de l’orgull recull cicatrius lletges i visibles per cadascuna de les equivocacions que cometem, en canvi, si la pell és la saviesa es difuminen com a etapes imprescindibles per a l’aprenentatge. Pel meu temperament ja he perdut el compte de les equivocacions que he comès. Amb els anys l’únic que espero és que les que encara han de venir no siguin per ser més fanfarró que ningú. Això del tancament dels comerços uns quants diumenges a la tarda no té una gran rellevància històrica ni a favor ni en contra, però sí ha servit per constatar, més enllà de qualsevol dubte raonable, que el cap de Govern que tenim ara mateix no pot pronunciar sota risc de col·lapse del seu sistema vital aquestes paraules, “ho sento, m’he equivocat i per tant rectifico”.
