L’altre dia va venir el Mujal petit a la redacció, igual d’entremaliat que el pare, més guapo i amb el misteri sobre si el creixement dotarà l’Adrià de la monumental eina olfactiva que té el progenitor. Mentre el Xavi grava una entrevista el crio se’n va a la redacció amb el tito Gabi. El primer que faig és introduir-lo en l’apassionant món dels sobrenoms. Li presento el Torito, una llegenda viva del periodisme i de moltes altres coses que no diré i menys a una criatura. Al nen el nom li agrada i comença a dir en veu alta: “Hola Torito!” i com que la gent riu, ell també. Agafa un boli i dibuixa un cotxe, un arbre i un elefant que ell veu claríssims però que em sembla que són tres gargots. I allà assegut a sobre dels meus genolls el miro i li tinc enveja. Res no l’atura. Sempre hi ha una pregunta més gran que qualsevol resposta. Tot està per fer i així ha der ser, té tres anyets.
Darrerament i més cops dels que m’agradaria, m’encongeixo d’espatlles davant de molts debats. No sé molt bé què dir. I no per falta d’informació. I no per falta de ganes de discutir. Són els grans temes els que ens estan fallant. Ja no es tracta de tenir la raó, darrerament sempre estem pendents de qui té la culpa. Perquè n’hi ha d’haver un de culpable i ningú no ho vol ser i per això, per exemple en política, tots treballen per no tenir la culpa del fracàs. I cargolen com una esponja les posicions i els arguments per evitar quedar com els dolents de la pel·lícula fins a un punt que tot és una sopa grisa i absurda en què si l’Adrià no em deixa una mica de la seva força i ingenuïtat, jo no sé veure-hi gairebé res que valgui la pena.
Dues hores després vaig prendre una decisió: allà es queda. I allà es va quedar. El coixí havia aterrat prop de les 15.23 hora zulu i a les 17.37 vaig decidir que si estava al terra era per algun motiu, i millor no discutir amb la providència. El dia anterior havia tingut comiat de solter –encara vaig a aquestes coses!– i qualsevol esforç suplementari a jeure al sofà em semblava titànic. Va sonar el telèfon i vaig contestar amb aquella veu de motor engripat que sempre et deixen els excessos. “Hola, el truquem del CRES per fer-li unes preguntes, hi està d’acord?” Quan encara no havia dit que sí ja estaven disparant. “Quin és el polític més simpàtic?” Emboirat com estava vaig decidir convertir l’enquesta en un exercici humorístic, “sens dubte, Jaume Bartumeu”. Després em va preguntar pel més humil, “Eusebi Nomen”, vaig contestar, i pel més seriós, “indiscutiblement, Joan Gabriel”. La mossa que preguntava ja veia que el tema no anava gaire recte i després de dues o tres respostes de gran profunditat –“me la bufa, ni fu ni fa o ja m’hi he cagat”–, em va dir quina era la meva ideologia, “l’amor lliure”, vaig afirmar convençut, per continuar amb “com et dius? tens la veu molt maca”, just abans que pengés ben farta del sonat que li havia tocat.
El cert és que no m’han trucat mai d’una enquesta i m’emprenya perquè sempre penso, i a qui truquen? I encara més, com pot sortir en una enquesta que només el 7 per cent dels andorrans són de dretes amb la ràtio de rancis que hi ha a aquest territori? Suposo que deuen haver trucat tota la família Pinotxo, o això o l’enquesta no val per a absolutament res.
Em va passar com un dia en què vaig veure Elsa Pataky al meu costat, al llit, just després de despertar-me i dient-me: “Campeón, has estado fantástico.” Segons després em vaig despertar, de veritat, abraçat al coixí i amb 200 centilitres de bava a la comissura esquerra del llavi. Aquest cop la situació era real. Tenia un extraterrestre al menjador. Venia d’un petit planeta i l’havien enviat a investigar, un clàssic. Per què jo entre tanta gent?, li vaig preguntar a Nefernpondon –es diu així–. “Sorteig pur” em va dir, “t’ha tocat”. Quina responsabilitat, vaig pensar, un paio tan rudimentari com jo fent d’ambaixador de la humanitat. I li vaig mostrar la meva visió de la pel·lícula. Li vaig presentar tota la gent que estimo perquè pogués comprovar la llum i l’energia que desprenen les persones quan han decidit que mai més es tornaran a mirar amb indiferència. Em vaig esforçar en l’apartat que diu que de l’amor a l’odi hi va només un pas. Li vaig parlar de la bellesa, des de la Venus de Melos fins a la imparable necessitat de girar-te a mirar la senyoreta amb la qual t’acabes de creuar pel carrer. El vaig convèncer que tot i ser galàctic havia de ser del Barça i per acabar el vaig portar al Tu Tries. Al cotxe, tornant, i després de donar-me vuit vegades les gràcies i dir-me que al seu planeta no hi havia bidets, em va dir: “Sou fascinants els éssers humans, únics, contradictoris però plens de passió i sentiments. M’hi quedaré molt temps.” A casa, vaig posar la tele i el vaig deixar mirant-la. Vaig baixar a comprar. Quan vaig tornar, una nota: “Això no m’ho havies dit, adéu.” Què hi havia a la tele? El Consell General.
Sempre n’hi ha un de per què. O dos o tres. El món aquest en el qual perplexament anem avançant ens dóna cada dia menys respostes, sobretot perquè plantegem menys preguntes. Per què tothom critica Belén Esteban però li costa tant canviar de canal quan se la troba fent zàping? Per què Toni Martí, Jordi Cinca i companyia segueixen marejant la perdiu, a què esperen, a aparèixer de blanc immaculat quan tot estigui encara més fet merda? Per què ningú no s’adona que l’única manera de debilitar Mourinho és no fent-li ni cas? Per què no utilitzen el visionat de la pel·lícula Come, reza, ama com a amenaça perquè els polítics s’entenguin (per l’amor de Déu quin desastre de pel·li!) Per què ens queixem tant per foteses? Per què no follem més i millor? Per què no diem més per què?
Sobretot per temes com aquest. BPA fa públics els indicadors econòmics del primer semestre, entre els quals el sou mitjà. El dels funcionaris 2.300, el del comerç 1.700 i el de l’hostaleria 1.500. L’anàlisi que s’exposa, segurament encertada, és que els funcionaris viuen al marge de l’economia i això no pot ser. Tot i que es menciona, passa desapercebut el salari mitjà de la banca: 4.990. Bravo! Per què? Jo no ho sé, vosaltres? Suposo que si la mitjana la fessis entre els curritos baixaria sensiblement, però la classe directiva s’emporta unes morterades còsmiques. I repeteixo, per què? Perquè són els amos del foc, com a la prehistòria. I els altres a callar. Estic completament d’acord en el col·lapse de la funció pública, però si els bancs són el mirall de la prosperitat alguna cosa no em quadra, la bruixa es veu ben bé com una princesa.
