‘Per potes’
Em va passar com un dia en què vaig veure Elsa Pataky al meu costat, al llit, just després de despertar-me i dient-me: “Campeón, has estado fantástico.” Segons després em vaig despertar, de veritat, abraçat al coixí i amb 200 centilitres de bava a la comissura esquerra del llavi. Aquest cop la situació era real. Tenia un extraterrestre al menjador. Venia d’un petit planeta i l’havien enviat a investigar, un clàssic. Per què jo entre tanta gent?, li vaig preguntar a Nefernpondon –es diu així–. “Sorteig pur” em va dir, “t’ha tocat”. Quina responsabilitat, vaig pensar, un paio tan rudimentari com jo fent d’ambaixador de la humanitat. I li vaig mostrar la meva visió de la pel·lícula. Li vaig presentar tota la gent que estimo perquè pogués comprovar la llum i l’energia que desprenen les persones quan han decidit que mai més es tornaran a mirar amb indiferència. Em vaig esforçar en l’apartat que diu que de l’amor a l’odi hi va només un pas. Li vaig parlar de la bellesa, des de la Venus de Melos fins a la imparable necessitat de girar-te a mirar la senyoreta amb la qual t’acabes de creuar pel carrer. El vaig convèncer que tot i ser galàctic havia de ser del Barça i per acabar el vaig portar al Tu Tries. Al cotxe, tornant, i després de donar-me vuit vegades les gràcies i dir-me que al seu planeta no hi havia bidets, em va dir: “Sou fascinants els éssers humans, únics, contradictoris però plens de passió i sentiments. M’hi quedaré molt temps.” A casa, vaig posar la tele i el vaig deixar mirant-la. Vaig baixar a comprar. Quan vaig tornar, una nota: “Això no m’ho havies dit, adéu.” Què hi havia a la tele? El Consell General.
