Els oients del meu programa són una gent collonuda. El que passa és que són pocs. Segons les enquestes, les meves aparicions radiofòniques tenen una audiència similar a la que obtindria fent un discurs sobre una caixa de préssecs a la plaça major d’Os de Civís. Els darrers cops que he vist les enquestes me les miro com quan em donaven les notes i ja sabia que hi havia 8 o 9 cates. Els amics del Diari em deien: “No pot ser, això no està bé”, i quan m’ho acabaven de dir es felicitaven perquè ells eren els més llegits segons la mateixa enquesta. Res, que ja està assumit. Si m’hagués agradat ser una figura de la comunicació? És clar que sí. Ho sóc? És clar que no. És un drama? No, al contrari, sobretot treballant aquí.
Suposo que deu ser de tota la vida però darrerament el fenomen del qual us vull parlar es veu amb una claredat diàfana en els comentaris del lloc web del Diari, evidentment anònims. No sé si és simplement enveja o una mala hòstia atòmica, però em fa l’efecte que en aquest país destacar és un pecat que està penat per se amb desqualificacions de tot tipus. I no tan sols els polítics, el tema es pot ampliar a tots els àmbits, actors, esportistes o periodistes, per posar tres exemples de gremis amb tribuna pública. Per molt que el busquis, aquí no hi ha prestigi, per a ningú. Mentre t’apuntin els focus, ets pell. I no és normal. La crítica és necessària, però gratuïta perd tot el seu sentit. Millor quedar-me en el meu raconet, amb la complicitat dels meus oients. Se m’acuden diverses solucions però la que pot aportar una millora més ràpida és que la gent folli més.
No és res d’extraordinari, però és que passo poc per la Massana i m’hi fixo. És un raconet del poble, amb una miqueta de jardí, net. Un parell de padrines caminen agafades pel braç amb el renec com a combustible renovable (si paren de renegar i criticar s’aturarien com una nina sense piles), una parella s’ajup per comprovar divertida com les galtes del crio que porten al cotxet van camí d’un rècord Guinness, un xaval d’uns 13 anys fa tocs al seu gastat Jabulani mentre els seus llavis remuguen la transmissió d’una jugada d’un partit del Barça que ell culmina en combinació amb Leo Messi. Una escena, com tantes a la mateixa hora –mitja tarda– en tants altres racons del país. I penso, carai com ha millorat Andorra. No cal anar cent anys abans, respecte a quan jo era petit, aquest territori està irrecognoscible i, tret d’alguna bestiesa immobiliària, sempre en el camí de la prosperitat. Dit això, ara no anem bé, retrocedim, és clar. I una part està aterrida pensant com sobreviure en una terra erma sense televisions de plasma ni horaris intensius. Els altres, la majoria silenciosa, s’ho miren com han fet sempre esperant que escampi el mal temps i que quan ho faci els agafi pencant. El problema? Que abans tots eren la classe treballadora i ara, almenys aquí, és absolutament impossible descriure-la unitàriament. A més, els que més es queixen són els que estan millor. Caldrà recular, però tots, i acomodar-nos en un nou escenari, però tots. I és clar que parlo de molts treballadors del sector públic que segueixen pensant que això no va amb ells. Cal fer un reset per tornar amb més ganes, TOTS.
He dormit hores però no he dormit bé. Em llevo amb l’agenda habitual, hi ha dies més apressats que altres, reunió amb el Roca i esmorzar. Resolts els tràmits, estic operatiu. Em miro al mirall després de dutxar-me. Menys cabell, menys dents, menys múscul (cony, menys de tot!), bé, de tot no, més anys. Avui fa 41 anys que la gloriosa Otilia Coy va culminar els 9 mesos de gestació que havia germinat prèviament el Gabriel Fernàndez original. És el dia del meu aniversari. Com tots els dissabtes després d’esmorzar em poso a mirar els diaris amb el portàtil, tret del Diari d’Andorra que evidentment me’l compro –no ho dubtis mai Ignasi–. Després de l’habitual –El País, Marca i algun bloc– penso, “i si mires el Facebook?” Ho faig. Em felicita un colló de gent, alguns no sé ni qui són, però, i com diuen a Connecticut, de good born is to be grateful, i els contesto a tots. Una m’arriba a l’ànima amb un link de Carmen de Mairena cantant el Happy Barry to you. Coalició Reformista m’escriu al mur “Felicitats en el dia del teu aniversari”, just a sota, el primer secretari del PS, Ferran Goya, redacta “Felicitats”. Els dos comentaris juntets, ben enganxadets. Algú podria dir que em contractin per fer de negociador entre els dos partits, però no va per aquí. És més fàcil. M’adapto, com puc, al món que em toca viure, però em costa. Què és això de felicitar algú amb qui després, en cas de coincidir a l’ascensor, no saludaries? Per molts arguments objectius que em donin, prefereixo d’on venia que on vaig. La pell al teclat, el somriure al 
i sobretot els ulls a la webcam. Podeu dir-me tranquil·lament carca.
Es diu Peter Bossman i és ben fosc. Va néixer a Ghana i fa uns dies el van escollir alcalde de Piran, una ciutat d’Eslovènia. És el primer alcalde negre que hi ha per allà i ha sortit a tot arreu. El més divertit és que el comparen amb Obama, és com si cada president alemany hagués de ser el nou Hitler perquè és blanc, una ruqueria, però molt nostra. Tot i que ens hem barrejat molt, encara hi ha qui creu que segons l’origen, les persones són com l’aigua i l’oli. A Andorra n’hi ha un fotimer d’aquests. El senyor Bossman, casat feliçment amb una croata, és eslovè nacionalitzat (va arribar al país als anys 70) i cap membre o col·lectiu de la seva comunitat ha posat en dubte la legitimitat de l’elecció. A Piran hi viuen prop de 17.000 persones.
Andorra ha estat i és terra d’acollida, centenars de famílies com la meva, que ja va per la tercera generació, en són testimonis. Però l’oficialitat sempre ha estat cosa dels nadius. La mà es va obrint a poc a poc però la negativa de la meitat del Consell General a rebaixar a 15 els anys de residència per obtenir la nacionalitat ens demostra que la crosta rància encara és forta. Proposo tres coses. La primera el dret a dir fatxes als que en ple 2010 encara estan així, i si s’ofenen que s’aguantin. La segona, fer pensar als fatxes que la seva resistència és inútil, totes les reformes arribaran, l’únic que estan fent és dilatar-les esperant no-sé-què exactament. I la tercera, demanar-nos per què aquest debat passa totalment inadvertit entre els residents, que són en definitiva els que haurien d’estar més interessats per poder nacionalitzar-se abans.
