Fa un parell d’anys hagués recorregut mig planeta en patinet només per poder mirar-la als ulls un segon. Quan es miraven se sabien sans i estalvis, com quan de crios jugaven al barri a toc i para i deien “casa!” Ara no la mira. No pot, no en sap. Tot va començar amb el que li van dir que era “una petita reforma estructural”. Va empassar rajos i dracs quan el van començar a humiliar, buscant que marxés. Tot per la hipoteca, pel cotxe. “S’ha d’aguantar, el que calgui”, es deia cada matí. Però un dia, a les 10.13 h., el nou director executiu arquejava les celles i encongia les espatlles abans de dir-li que “les circumstàncies econòmiques ens obliguen a replantejar l’empresa”. Un sobre, una xifra i al carrer. Posant la foto de la família en una caixa de cartró es va pessigar, li semblava que allò s’assemblava massa a les pel·lícules. La fiblada li va fer un nus a l’estómac que, mesos més tard, s’ha fet amb el control de cada batec, de cada respiració. Entrevistes i més entrevistes. No, no, no. Per massa qualificació, per poca qualificació. No. La quitança es va acabar ràpid. Primer l’àtic, després els dos cotxes. Tot mal venut per resistir i esperar, que escampi la mala ratxa. Però tot segueix igual i amb el sou d’ella i amb dos crios no arriba. I va començar a mirar el terra i va deixar de mirar-la. Avui, ha dit que sí a una feina. Comença de repartidor. 1.100 al mes. Suficient per recuperar la dignitat i sobretot, per poder tornar a mirar-la.
Tot just un desig de Cap d’Any en aquests temps cardats. I si ens hi posem i ens adonem que el veritablement important no costa diners i sóm nosaltres mateixos?
Dos camins totalment oposats per arribar al mateix indret. I no parlo de guanyar partits o campionats, sinó del camí que trien en la seva exposició pública els entrenadors del Barça i el Madrid. Els dos interpreten la seva relació amb els mitjans de comunicació com a material sensible, part del partit. I els dos diuen tantes mentides per segon en les conferències de premsa que s’haurien de posar vermells. Tal com sona, són grans actors, i com a tals, fins i tot es retroalimenten. Guardiola és el paradigma de la humilitat i el respecte al contrari, i Mourinho és el paladí de la immodèstia i la fatxenderia. Ho sento però no me’ls crec, ni a l’aspirant a ser canonitzat abans dels 40 de Santpedor, ni al xulopiscines de Setúbal. Però el tema és un altre. El tècnic del Barça cau molt bé i el del Madrid, no. Fins i tot entre molts seguidors del Madrid. Tots veiem en el Pep i els seus jugadors valors de respecte, esforç i humilitat que ens agradaria que formessin part de la nostra vida. Però curiosament, i aquí és on vaig, en el dia a dia, no va així. En un accident de trànsit, a la cua del súper o davant de qualsevol petit problema, la majoria de nosaltres ens comportem molts cops com Mourinho. Som impacients, egoistes, poc considerats i veiem molt borrosa la cara de la persona que tenim al davant a no ser que la coneguem. I tot i això admirem Guardiola, potser perquè veiem inabastable aquest nivell d’autocontrol i excel·lència. Igual tampoc cal tant i simplement es tracta d’intentar-ho, i mentre ho anem fent segur que ens portarem millor entre tots, començant pels polítics. Bon Nadal i bones festes a tothom.
Diuen els experts en llençols aliens que un dels moments essencials per completar un individu és l’embarrancament. Després d’una nit llarga, espirituosament abundant, el protocol diu que has de trobar un altre espècimen humà amb el qual compartir descans, previ intercanvi consentit de plaers carnals de lúbrica i generosa perversió. El manual continua indicant que despertaràs a poc a poc, separant en el camí de la consciència imatges borroses que martellegen les teves lleganyoses neurones. El teu ull esquerra s’obrirà un mil·límetre, just per comprovar que el sostre que veus no és de casa teva. I lentament, però inexorable, la teva cama dreta toparà amb un obstacle, una cama, és l’embarrancament. Dos segons més tard, aixecaràs aterrit el llençol per comprovar que les imatges que veies de la princesa amb la qual has dormit són, en realitat, un catxalot. El cetaci es girarà i et petonejarà amb afecte, mentre tu, petrificat, constates que estàs despullat al mateix llit que Carmen de Mairena.
A principi dels noranta, quan vaig començar a treballar de periodista, tot era ben diferent. Andorra no era ni un Estat de dret, érem una cosa rara, independent però rara. I durant tot aquest temps he assistit al mateix procés moltes vegades. El globus s’infla amb il·lusió per després, alguns cops a poc a poc però sovint molt ràpidament, desinflar-se lànguidament. I això en tots els àmbits, els esports, la cultura, l’empresa. I ja està. S’ha resolt el misteri. No lligarem mai més els gossos amb llonganisses però potser encara estem a temps de ser raonablement feliços.
Des que ets petitet, tot gira al voltant d’aquesta part del cos. No sé molt bé per què. Quan vaig començar a jugar a futbol, el meu primer entrenador em va dir: “Fill meu, no tens ni tècnica, ni velocitat, ni resistència, com no hi posis collons millor que et dediquis al punt de creu.” Un cop assimiles el concepte ja estàs incorporat a la roda collonera, sense remissió. I aquestes simpàtiques bossetes de til·la, aquests dos països del perineu, són els responsables de gairebé tot, i sempre bidireccionalment. Igual que tu li pots inflar a algú el fenomen a la inversa també es pot produir amb dosi de perillositat suplementària si te’ls toquen o se’ls toques. Si et cau alguna cosa a terra, si ets víctima d’un embús de trànsit o si veus una mossa de bandera, no hi ha res millor que un: “Collons!” ben dit, pràctica en la qual hi ha autèntics rapsodes. També és destacable l’ús del terme per escurçar terminis en les negociacions, un “pels meus collons” ben ferm i la música torna a sonar afinada entre les parts.
El que passa amb aquesta part tan rica del lèxic és que, en teoria, només està a l’abast de la meitat de la població mundial, els homes. El noble intent de popularitzar, “pels meus ovaris” no ha prosperat entre el sector femení, per tant la humanitat no ha trobat un equivalent als Coprínceps de l’escrot.
Dit això, tret d’alguna excepció com Angela Merkel, els ocupants de les cadires del poder durant tots aquests anys de crisi han estat homes amb dos collons que mentre han discutit sobre qui la té més llarga han portat una civilització completa a la ruïna. Per quan una dona cap del Govern d’Andorra?
