Gabriel Fernandez

Des que ets petitet, tot gira al voltant d’aquesta part del cos. No sé molt bé per què. Quan vaig començar a jugar a futbol, el meu primer entrenador em va dir: “Fill meu, no tens ni tècnica, ni velocitat, ni resistència, com no hi posis collons millor que et dediquis al punt de creu.” Un cop assimiles el concepte ja estàs incorporat a la roda collonera, sense remissió. I aquestes simpàtiques bossetes de til·la, aquests dos països del perineu, són els responsables de gairebé tot, i sempre bidireccionalment. Igual que tu li pots inflar a algú el fenomen a la inversa també es pot produir amb dosi de perillositat suplementària si te’ls toquen o se’ls toques. Si et cau alguna cosa a terra, si ets víctima d’un embús de trànsit o si veus una mossa de bandera, no hi ha res millor que un: “Collons!” ben dit, pràctica en la qual hi ha autèntics rapsodes. També és destacable l’ús del terme per escurçar terminis en les negociacions, un “pels meus collons” ben ferm i la música torna a sonar afinada entre les parts.
El que passa amb aquesta part tan rica del lèxic és que, en teoria, només està a l’abast de la meitat de la població mundial, els homes. El noble intent de popularitzar, “pels meus ovaris” no ha prosperat entre el sector femení, per tant la humanitat no ha trobat un equivalent als Coprínceps de l’escrot.
Dit això, tret d’alguna excepció com Angela Merkel, els ocupants de les cadires del poder durant tots aquests anys de crisi han estat homes amb dos collons que mentre han discutit sobre qui la té més llarga han portat una civilització completa a la ruïna. Per quan una dona cap del Govern d’Andorra?