Gabriel Fernandez

Fa un parell d’anys hagués recor­regut mig planeta en patinet només per poder mirar-la als ulls un segon. Quan es miraven se sabien sans i estalvis, com quan de crios jugaven al barri a toc i para i deien “casa!” Ara no la mira. No pot, no en sap. Tot va començar amb el que li van dir que era “una petita reforma estructural”. Va empassar rajos i dracs quan el van començar a humiliar, buscant que marxés. Tot per la hipoteca, pel cotxe. “S’ha d’aguantar, el que calgui”, es deia cada matí. Però un dia, a les 10.13 h., el nou director executiu arquejava les celles i encongia les espatlles abans de dir-li que “les circumstàncies econòmiques ens obliguen a replantejar l’empresa”. Un sobre, una xifra i al car­rer. Posant la foto de la família en una caixa de cartró es va pessigar, li semblava que allò s’assemblava massa a les pel·lícules. La fiblada li va fer un nus a l’estómac que, mesos més tard, s’ha fet amb el control de cada batec, de cada respiració. Entrevistes i més entrevistes. No, no, no. Per massa qualificació, per poca qualificació. No. La quitança es va acabar ràpid. Primer l’àtic, després els dos cotxes. Tot mal venut per resistir i esperar, que escampi la mala ratxa. Però tot segueix igual i amb el sou d’ella i amb dos crios no arriba. I va començar a mirar el terra i va deixar de mirar-la. Avui, ha dit que sí a una feina. Comença de repartidor. 1.100 al mes. Suficient per recuperar la dignitat i sobretot, per poder tornar a mirar-la.
Tot just un desig de Cap d’Any en aquests temps cardats. I si ens hi posem i ens adonem que el veritablement important no costa diners i sóm nosaltres mateixos?