Hi ha un acudit de l’Eugenio que recull admirablement el talent històric de la diplomàcia andorrana, el d’aquell home –el saben aquel…– que explica la seva bona salut pel fet que no discuteix mai, “pues no será por eso”. Això és fer l’andorrà. Dissimular i xiular per sobreviure mentre els altres perden l’energia sovint en ridícules discussions. I ha anat molt bé. Fins ara. I potser continuarà. Potser. Aquests dies em vénen a la memòria discussions que jo tenia fa 20 anys amb gent molt més posada que jo en política. Intentaven convèncer-me que el contraban no era delicte perquè el nostre país no ho tenia tipificat. I jo els contestava: “Estic d’acord, no ho és si trasllades el cartrons de Sispony a Juverri, però en el moment que els portes a un altre país és delicte.” Que no, em deien indignats, gairebé ofesos. Al final ja s’ha vist com ha anat. Ara toca l’acord monetari, que arriba molt poc després de la crisi internacional que ens va collar com a paradís fiscal. I els experts, jo estic a galàxies d’anys llum de ser-ho, eh?, parlen de si hem de signar o no l’acord amb la Unió Europea perquè es carrega el secret bancari, o el que és el mateix, els dipòsits. I què són els dipòsits? Diners d’evasors fiscals. O sigui delinqüents en els seus països d’origen. Dec ser poc sofisticat però sempre he estat segur que aquesta font d’energia a l’andorrana no era renovable i que algun dia rebentaria, com sembla que està a punt de passar. I ara què? No tinc ni idea i el més greu és que sembla que els polítics tampoc, però tinc clar que el rotllo aquest de fer l’andorrà se’ns ha acabat. A veure què més sabem fer?
Observo el brindis entre Obama i Hu Jintao, entre el president dels Estats Units i el de la Xina. Brinden el Nobel de la Pau 2009 i el màxim responsable del règim que té empresonat el guanyador del mateix premi el 2010. I penso. Era veritat. Yes, we can. Tot és possible, fins i tot que en dos anys el perfum més romànticament renovador que hi ha hagut en dècades a la política acabi fent la mateixa ferum de llufa que tota la resta.
Llegeixo que el Govern vol que les discoteques puguin tancar a les cinc però sense servir alcohol a la darrera hora. Es veu que és molt europeu això. Doncs jo dec ser Anníbal el cartaginès. És com si les armeries poguessin obrir una hora més però en el tram final només poguessin vendre Chupa-Chups. Afanyeu-vos per concretar seduccions abans de les 3.59 hores perquè si no les haureu de regar amb Trinaranjus o Bitter Kas.
El que em rebel·la de decisions com aquesta, encara no aprovada, és que no se la creu ni el que la proposa. Els polítics no paren de fer lleis d’aparador. Ara el que es porta és posar baranes a l’escala de la vida perquè tothom pugui anar ben agafat. Tots en fila índia cagadets de la por. Necessito que em governin no que em castiguin preventivament i contínua. Si algun partit polític és capaç d’incloure una sola línia relativa a la bohèmia com a element de progrés, que compti amb el meu vot. No és que tot sigui mentida, és que gairebé res del que ens diuen és veritat, sempre amb compte, amb la punteta. Compte amb això de la punteta perquè si tot ho fem així al final no farem res. Potser ni l’Obama és negre, vés a saber.
Primers dies de gener. Comença un nou any, un full en blanc. I veus davant teu un camp de terra fèrtil per plantar noves llavors. I et dius a tu mateix que ara sí, que ara aprendràs anglès, a tocar la guitarra, que et vigilaràs el colesterol i que substituiràs el Sálvame per la lectura de tots els clàssics grecs. I amb l’autoestima desbordant i ben regada de plaers diversos, a poder ser carnals.
I amb aquest esperit comences l’any i cap al dia 14 (avui) et lleves i comproves que no entens ni papa de la cançó que sona a la ràdio, que no pots aprendre a tocar la guitarra perquè no te l’has comprat i que t’estàs menjant una palmera de xocolata XL mentre nerviosament encens la tele per veure si li ha crescut el serrell a Kiko Matamoros. I tot això aguantant els retrets d’una trempera matinera que, resignada, accepta la jugada individual com a solució.
Sempre m’han semblat ben absurds aquests bons propòsits de principi d’any, però encara els aguanto si els comparo amb els aniversaris de fets concrets. Fa un any que s’ha mort algú i li fan una missa. I per què no una cada dia o quan fa 3 mesos o coincidint amb la final de la Champions? Una ruqueria com un temple. Ara fa un any del terratrèmol d’Haití i el tema, tot d’una, ha revifat. Torna a ser una zona catastròfica i els mitjans hi han enviat un altre cop corresponsals. Perquè fa un any. A l’octubre o el novembre que els donin pel sac, però quan faci un any els tornem a ajudar. No serà que al final occident (nosaltres) només ajuda per higiene de la seva mala consciència i no per voluntat de solucionar problemes?
Les parets de la meva closca són de pedra de borda i no de marbre de Carrara. O dit d’una altra manera, sóc d’ànima rústica. I no vull dir amb això que mantingui converses amb els isards o que només em renti als torrents. De fet vaig poc a la muntanya i els animals m’encanten, però als documentals o en bistecs. Simplement vull dir que els meus processos resolutius no requereixen gaires graellades, si em parles de sofisticació, em penso que em demanes que em disfressi de reina d’Espanya. I darrerament, la subsistència del meu fenotip està cada cop més fotuda. És el wikimón. I se suposa que ens hem d’adaptar i fer-hi reverències, és el progrés. Jo ja m’hi adapto, però perquè no tinc més remei. Tot se’m fa molt estrany. Abans, podies estar anys buscant aquella cançó que havies escoltat aquell dia que una vikinga de dos metres va decidir que aquella nit series el seu clauer. Passaven els anys i la cançó estava amagada, entre la gent. Ara, la taral·lejes i au, un programa et diu quina és. I la gent diu, és el progrés. És una merda. Adéu al misteri, a la recerca, a les incògnites. Google ens ha privat fins i tot del dret de discutir sense raó. Ho mires i en un moment ho resols. Ara, els joves s’enamoren pel twitter. I quan per fi estan en pilotes en un llit, es fan l’amor però en comptes de dir-se marranades a cau d’orella se les teclegen o twitegen. És el progrés. Abans, les notícies les explicàvem els periodistes, ara qualsevol obre un bloc, escriu una barbaritat que corre més i és més resistent que la veritat. Abans era al revés. És el progrés. Però, progressar no era anar endavant?
