Gabriel Fernandez

Primers dies de gener. Comença un nou any, un full en blanc. I veus davant teu un camp de terra fèrtil per plantar noves llavors. I et dius a tu mateix que ara sí, que ara aprendràs anglès, a tocar la guitarra, que et vigilaràs el colesterol i que substituiràs el Sálvame per la lectura de tots els clàssics grecs. I amb l’autoestima desbordant i ben regada de plaers diversos, a poder ser carnals.
I amb aquest esperit comences l’any i cap al dia 14 (avui) et lleves i comproves que no entens ni papa de la cançó que sona a la ràdio, que no pots aprendre a tocar la guitarra perquè no te l’has comprat i que t’estàs menjant una palmera de xocolata XL mentre nerviosament encens la tele per veure si li ha crescut el serrell a Kiko Matamoros. I tot això aguantant els retrets d’una trempera matinera que, resignada, accepta la jugada individual com a solució.
Sempre m’han semblat ben absurds aquests bons propòsits de principi d’any, però encara els aguanto si els comparo amb els aniversaris de fets concrets. Fa un any que s’ha mort algú i li fan una missa. I per què no una cada dia o quan fa 3 mesos o coincidint amb la final de la Champions? Una ruqueria com un temple. Ara fa un any del terratrèmol d’Haití i el tema, tot d’una, ha revifat. Torna a ser una zona catastròfica i els mitjans hi han enviat un altre cop cor­responsals. Perquè fa un any. A l’octubre o el novembre que els donin pel sac, però quan faci un any els tornem a ajudar. No serà que al final occident (nosaltres) només ajuda per higiene de la seva mala consciència i no per voluntat de solucionar problemes?