Els estan matant a carretades. Cada dia mig informatiu és de Líbia. Tothom, Obama també, diu que Gaddafi és un cabró. Premi per la novetat. Els pobres libis com abans els tunisians i els egipcis volen llibertat. Pensen que llibertat vol dir macarrons i calefacció i potser tenen raó, que tinguin sort. Tornant a casa nostra, a nosaltres ens és absolutament indiferent si el Magrib es democratitza, és més, si ens ho parem a pensar ens ha estat la mar de bé tenir un dictador a cada país. D’aquesta manera, amb estats empantanats i sense ambició d’obrir drets socials, hem pagat molt més barat el petroli i el gas. Si Gaddafi hagués de pagar l’atur, una educació digna o millors infraestructures de rebot, nosaltres seríem menys rics. Europa i els Estats Units no volen ni han volgut mai compartir el foc, és nostre. L’escandalització generalitzada pel tema és vomitiva. En un món just, nosaltres tenim les de perdre, perquè tenim coses a perdre. Potser la nostra consciència sagna quan veiem segons què a la tele, però el nostre comportament com a societat no diu això. I no cal ofendre’s, tots som culpables ni que sigui per ignorants.
El dia 3 d’abril, eleccions generals. Tots demanem als polítics solucions a la crisi. Solucions per poder seguir surfejant la gran ona, per poder canviar de mòbil cada 6 mesos, de cotxe cada dos anys, de pis cada 10, i per poder fer 3 viatges l’any. Això la majoria, la que fa soroll, perquè els que estan més putejats són els que menys es queixen. Ens hem aburgesat, és així, i no ens dóna la gana de deixar de ser marquesos. A veure qui és el guapo que ho arregla això.
El dia 3 d’abril a votar, els que hi tenen dret; els que no, a mirar-s’ho. Per cert, hi ha 13.000 per- sones amb més de 20 anys de residència que passen de ser an-dorranes, amb raó reformar la Llei de la nacionalitat és tan prioritari com la política marítima. El que dèiem, el 3 d’abril eleccions generals. Per un costat el PS, també conegut com el partit del Jaume. I per l’altre, Toni Martí Petit, candidat de la barreja de llets més estratosfèrica des de l’invent del Cacaolat. El cònsol d’Escaldes, un cop més estoic, ha esperat que tot es posés on ell volia i se n’ha sortit. A veure com explica que liderarà una plataforma on hi ha un fotimer de gent que ell mateix va deixar plantada per fatxa. Divertit. Eusebi Nomen potser voldrà tornar a ser el tercer en discòrdia, perquè en concòrdia ja s’ha vist que li costa. I els Verds s’han atipat de perdre i ara s’han tornat Jaumistes de tota la vida. Dit això, la clau de tot la seguim tenint tu i jo. La gent. Tenim i tindrem els polítics que ens mereixem. Si la gent vota per protegir un xiringuito (bombers),o bé per mantenir un estatus (funcionaris), per impedir reformes (oligarques) o simplement perquè és el que et diu el teu pare (pedigrí), sempre estarem igual. Al final allò del bé general semblarà una llegenda rúnica. Competència, honradesa, transparència, rigor, talent. Com els podem demanar als polítics tot això si ni nosaltres ho volem? Ara és el moment de recordar que el que passi els pròxims anys al país serà sobretot culpa nostra, meva i teva, per bé o per malament.
El gran Pazos, cap al final i després de regalar-nos perles com “usted nada en la ambulancia” o “cruce de circuncisión”, li diu a la dona per telèfon que ho deixa, “es muy estresante”. El Pazos plegava de gànster després del tiroteig monumental que tancava Airbag.
Seguim. La segona temporada de la sèrie Damages, en què Glenn Close interpreta la ferotge advocada Patty Hewes, desplega una complexa trama d’estafa molt similar –tant que gairebé és una còpia exacta– a la de Bernard Madoff. La lletrada representa els afectats i lluita per trobar el lloc en què la família Madoff, que es declara insolvent, havia amagat els diners amb què es podria reparar part de l’enorme mal causat.
Anem ara a la realitat. Moltes empreses estan tancant. La crisi s’ho menja gairebé tot, per sort encara no tot. En molts casos l’empresari, escanyat pels deutes, no té més remei que xapar. Però en d’altres el tema és diferent. Es decreta una fallida i els treballadors van al carrer amb una mà al davant i l’altra al darrere. Un advocat explica als currantes que la situació és la que és i que amb sort veuran algun duret, però ni somiar-ho el que els correspon. I l’empresari? Tranquil. Una mica de mercromina i a continuar. Té pisos, cotxes i d’altres empreses que van bé. Està forrat. Què és el que vull dir amb això? Doncs que entenc que tanqui una empresa que no va bé però la gent que té diners hauria de tenir la decència de pagar als treballadors el que toca, sense que sigui necessari contractar Patty Hewes per perseguir-los, o si fes falta, demanar-li a Pazos que abandoni el retir i vingui amb la machin gun.
Tragicòmica. La legislatura que està a punt d’acabar seria material de primera per als guionistes de Hollywood. D’entrada els X-Men podrien tenir la seva seqüela definitiva, per allò de l’empat a 14, amb protagonisme destacat de Nomezno. A ApC, els va el rotllo Wilde, La importancia de llamarse Eusebio, que va d’un senyor que sempre estava sumant i al final resulta que restava, fins i tot per als seus. A ApC, també enganxa Carlito’s Way, o de com ser conseller als 25 si ets multimilionari. Els reformistes són carn de comèdia: Aquí no hay quien viva, amb un homenatge al camarote dels germans Marx com a plat fort. Bartumeu estaria esplèndid com a Jack Sparrow a Sociatas del Caribe, tot i que el seu carisma actoral es veuria més recompensat amb l’epopeia Oh Europa, en la qual converteix un petit país de les muntanyes en una potència militar, econòmica i petrolífera.
Remarcable també la possible serie de zombis The walking dit, que va de tot de gent que vaga amb els intestins estrets perquè ha estat nomenada digitalment i si canvia el Govern haurà de tornar allà on estava abans, o sigui 1.500 –o més– euros abans. I nosaltres? Els electors. Seguint amb els zombis hauríem de comprovar com ens ha afectat la legislatura que ens acaba de passar per sobre, 28 tíos después, i després pensar en un bon destí, Austràlia, per a aquests polítics que es van passar la darrera campanya predicant sobre el consens i la concertació i que després ens han obsequiat a tots amb un comportament d’una putrefacció només superable si se’ls acut repetir a la majoria.
