Gabriel Fernandez

Els estan matant a carretades. Cada dia mig informatiu és de Líbia. Tothom, Obama també, diu que Gaddafi és un cabró. Premi per la novetat. Els pobres libis com abans els tunisians i els egipcis volen llibertat. Pensen que llibertat vol dir macarrons i calefacció i potser tenen raó, que tinguin sort. Tornant a casa nostra, a nos­altres ens és absolutament indiferent si el Magrib es democratitza, és més, si ens ho parem a pensar ens ha estat la mar de bé tenir un dictador a cada país. D’aquesta manera, amb estats empantanats i sense ambició d’obrir drets socials, hem pagat molt més barat el petroli i el gas. Si Gaddafi hagués de pagar l’atur, una educació digna o millors infraestructures de rebot, nosaltres seríem menys rics. Europa i els Estats Units no volen ni han volgut mai compartir el foc, és nostre. L’escandalització generalitzada pel tema és vomitiva. En un món just, nosaltres tenim les de perdre, perquè tenim coses a perdre. Potser la nostra consciència sagna quan veiem segons què a la tele, però el nostre comportament com a societat no diu això. I no cal ofendre’s, tots som culpables ni que sigui per ignorants.
El dia 3 d’abril, eleccions generals. Tots demanem als polítics solucions a la crisi. Solucions per poder seguir surfejant la gran ona, per poder canviar de mòbil cada 6 mesos, de cotxe cada dos anys, de pis cada 10, i per poder fer 3 viatges l’any. Això la majoria, la que fa soroll, perquè els que estan més putejats són els que menys es queixen. Ens hem aburgesat, és així, i no ens dóna la gana de deixar de ser marquesos. A veure qui és el guapo que ho arregla això.