Deu fer uns 12 anys. Sortia de treballar al migdia, amb gana, caminava ràpid en direcció cap a casa dels pares a l’altura del pavelló del Govern quan va passar. Vaig quedar hipnotitzat per la visió d’una princesa que viatjava ingràvida sobre una catifa màgica de bellesa eterna. Ella anava per l’altra vorera. L’impacte em va arribar a marejar i mai he sabut del tot com va quedar el fanal. Sort que no anava gaire lluny, però vaig arribar a casa meva amb més sang a la cara que Silvester Stallone a tots els Rockys. La meva cella dreta llueix orgullosa la ferida de guerra d’aquell gloriós instant vital.
I des d’aleshores l’escena s’ha reproduït mil cops, això sí, amb una mica més d’atenció als fanals. Les dones, mirar-les, que bonic. Les rotundes maggioratas estil Monica Belucci te les creues i per agnòstic que siguis dius: “Mare de Déu Senyor.” Les fràgils i volàtils, càndides i dipositàries de tota la poesia que puguis inventar. Les expertes que et miren abans que tu miris i que et recorden que seduir és una cruïlla sense preferència de pas per gènere. I, sobretot, les que t’importen. Veure una dona que estimes caminar pel carrer, observar-la sense que ella ho sàpiga, és un exercici que embussa el pit i qüestiona l’espai que li han adjudicat al cor.
Dit això, em preocupa cada vegada més la deriva inquisidora en determinats temes que sembla imposar-se defensant la bandera de la igualtat de gènere i la correcció política. Reivindico des d’aquí, i espero que sigui per molts anys, que no és una falta de respecte, tot el contrari, dir que una dona està tremenda, boníssima o cañón.
A veure si coincidiu amb mi en el que segur que no ha fet mai un parlamentari durant les sessions de Consell General.
Enganxar mocs sota el seient prèvia extracció centrifugada amb el dit índex (per a molts l’única manera de deixar petjada a la cambra). Deixar anar ocasionalment, i amb discreció acústica, pets, llufes o mascletàs gàstriques diverses (per fer una bona llei deixar-se anar és un gran remei –rodolí–). Fer becaines o cops de cap somnolents durant una intervenció del líder del teu grup parlamentari (és recomanable, si et sorprenen, alçar ràpidament el cap i dir “gràcies senyor síndic”, si hi ha bava es pot considerar vici). Amagar el Mundodeportivo o el Pronto entre els papers del debat d’orientació política (si la notícia és important, tipus Villarato o primera regla d’Andreíta, la filla de Belén Esteban, es pot arribar a compartir previ petit cop de colze amb el company de la vora). Enviar un SMS a un altre conseller alertant que un dels elegits del poble porta la bragueta oberta (si es menciona el color de la roba interior, millor). Imaginar-te un dels integrants de la part adversària en pilotes durant una sessió (és irrellevant si la imatge resulta còmica, excitant o vomitiva). Votar una llei, tot i que la seva aplicació pugui perjudicar els teus interessos però beneficiar els de la majoria de ciutadans.
De les moltes i variades activitats esmentades em sembla que estem bastant d’acord en quina no deu tenir precedents documentats. Doncs fins que això no canviï ja podem anar fent eleccions en aquest país cada dos anys o cada dos mesos. No servirà per a res.
La raó. Tanta lluita per tenir-la i total per què. És ben efímera. És com agafar un peix amb les mans. Es coneixen casos de gent que es pensa que l’ha trobat i s’ha tornat sonat tipus Smigol, “és meva, la raó és meva”. Ja fa molts anys que vaig decidir que jo, segur que no la tenia, i que per tant millor qüestionar les de tota la resta.
Fa 45 anys anaves a una festa hippy i allò era un tots contra tots i vés amb compte que en qualsevol moment pots mirar cap avall i tenir quatre ous en comptes de dos. L’amor lliure. Ara d’amor en pots tenir, sort, ets lliure sempre que respectis les condicions del contracte de ciutadà, si no, t’empe-nyen a poc a poc fins fer-te fora del quadre. I què hi diu en aquest contracte? Que siguis bon noi, que respectis les lleis i que portis poc la contrària, que faràs més via. Estem pitjor? No. De fet, en moltes coses hem progressat, però la raó ha canviat tantes vegades de mans que està ben marejada.
Traslladem-nos al teatre electoral del 3-A, qui té la raó? A Toni Martí el podria votar perquè ha fet bona gestió a Escaldes, però quina garantia tinc que si guanya mantindrà unida la lasanya de peix, verdura i carn que ha muntat? Jaume Bartumeu potser mereix una oportunitat de fer una legislatura completa, però igual podria deixar de pensar que el món està en contra d’ell, oi? El Nomen els té quadrats, potser massa per arrodonir res, i els Verds són molt bona gent, per això no els voten. I aleshores? Aleshores ser conscients que segur que la cagem però més la cagaríem si no fem res. S’anomena democràcia i de moment no conec res menys dolent o més bo.
Un llit pot ser un filferro o una esplanada segons l’etapa per la qual passi la parella. Mateixos centímetres però distància diferent. Si dos no es volen trobar no es trobaran encara que trepitgin la mateixa rajola. En el cas que ens ocupa, per datar les darreres carantoines faria falta carboni 14. Avui, amb la veu alçada, però l’ànima afònica, es diran les veritats. Just abans d’anar a dormir s’han mirat. Ell, davant la tele; ella, del portàtil. Sols però acompanyats. S’han vist tan absurds que han decidit xerrar. Els retrets no busquen cap solució, només saber qui pagarà la factura més elevada en l’armistici que pactaran uns advocats setmanes després. Això sí, una coincidència, els dos treballen molt, tant que s’han oblidat de treballar per ells mateixos i per la seva parella.
Reactivació econòmica. La campanya de les eleccions generals sembla que anirà només d’això. Admetent la rellevància de l’assumpte, cabdal, no estic d’acord en el plantejament maximalista que ja comencen a fer alguns. Si els demanes per la nacionalitat, el sistema electoral, el subsidi d’atur o la llengua et contesten que ara no toca, que ara només reactivació econòmica. No ho entenc. De què serveix que et creixin les dents si no tens boca per menjar? Tot ha de poder ser. Marcant prioritats és clar, però tot. En d’altres països treuen la bandera a passejar per buscar el vot patriota. A mi no em calen banderes però sí, si us plau, poder tenir la sensació que existeix una versió del patriotisme que va més enllà de protegir el teu cul i el dels que coneixes o estimes. Ho dic perquè fa 41 anys que estic aquí i és l’únic que he vist.
