Gabriel Fernandez

La raó. Tanta lluita per tenir-la i total per què. És ben efímera. És com agafar un peix amb les mans. Es coneixen casos de gent que es pensa que l’ha trobat i s’ha tornat sonat tipus Smigol, “és meva, la raó és meva”. Ja fa molts anys que vaig decidir que jo, segur que no la tenia, i que per tant millor qüestionar les de tota la resta.
Fa 45 anys anaves a una festa hippy i allò era un tots contra tots i vés amb compte que en qualsevol moment pots mirar cap avall i tenir quatre ous en comptes de dos. L’amor lliure. Ara d’amor en pots tenir, sort, ets lliure sempre que respectis les condicions del contracte de ciutadà, si no, t’empe-nyen a poc a poc fins fer-te fora del quadre. I què hi diu en aquest contracte? Que siguis bon noi, que respectis les lleis i que portis poc la contrària, que faràs més via. Estem pitjor? No. De fet, en moltes coses hem progressat, però la raó ha canviat tantes vegades de mans que està ben marejada.
Traslladem-nos al teatre electoral del 3-A, qui té la raó? A Toni Martí el podria votar perquè ha fet bona gestió a Escaldes, però quina garantia tinc que si guanya mantindrà unida la lasanya de peix, verdura i carn que ha muntat? Jaume Bartumeu potser mereix una oportunitat de fer una legislatura completa, però igual podria deixar de pensar que el món està en contra d’ell, oi? El Nomen els té quadrats, potser massa per arrodonir res, i els Verds són molt bona gent, per això no els voten. I aleshores? Aleshores ser conscients que segur que la cagem però més la cagaríem si no fem res. S’anomena democràcia i de moment no conec res menys dolent o més bo.