No era expulsió de Pepe. Busquets, Alves i Pedro se la saben llarga. Guardiola es va fer l’ofès en la prèvia però l’únic que volia era inflamar la moral dels seus. En el sidral de la mitja part és Keita qui busca Arbeloa i Pinto entra al sarau tot sol. Això després d’una primera part farcida de protestes blaugrana. No estic de conya. El comentat forma part destacada, sobretot l’expulsió, de la crònica del partit de dimecres al Bernabéu. I remarco que ho dic seriosament perquè sóc del Barça. Des de ben petitet aquesta ha estat, amb total independència dels resultats, la meva fe i sempre a l’entorn del futbol. No em molesta per a res el component identitari del barcelonisme, però per a mi l’essencial és el joc. És per això que en els anys del Barça de Guardiola, l’equip que millor ha combinat –que hagi vist jo– bon gust i competitivitat, assisteixo perplex a la batalla pandillera de les darreres setmanes. Des de Catalunya encerten quan parlen de “caverna mediàtica”, el que es deixen la majoria dels que ho diuen és que ells també en formen part. El fenomen, que està arrossegant pel fang el periodisme fins a límits insospitats, és el combustible principal perquè merengues i culers visquin el futbol amb una negació permanent de les virtuts de l’adversari o dels defectes propis. És una caricatura gegant que no és nova, però a la qual hi ha afegit un parell de voltes de cargol un entrenador tan dotat com peculiar: Mourinho. Ells i nosaltres. Que no m’esperin en aquesta festa. Els culers tenim un equip tan fantàstic que hauríem de deixar de queixar-nos quan se’ns gira una mica un arbitratge o rebem una puntada de peu. Sembla que alguns pretenguin que els rivals cooperin, i si fos així es perdria l’encant. Gràcies al Madrid de Mou per recordar-nos-ho.
Una de les grans llegendes urbanes de la modernitat és la del líquid que acoloriria l’orina humana a les piscines. L’objectiu d’aquest suposat invent és identificar, més enllà de qualsevol dubte raonable, les persones que miccionen voluntàriament o involuntària en un gran recipient d’aigua. Aquesta tecnologia no existeix i no em demanis com ho sé, perquè ho he descobert de la mateixa manera que tu. Però, i si existís? Com reaccionaria la gent? Amb indignació per la marranada incívica, amb rialles d’escarni assenyalant el responsable, o amb solidaritat amb l’atrapat perquè et podria haver passat a tu? Ja us dic jo que de solidaritat ben poca.
Però el tema d’avui no és pixar-se a la piscina o arramblar-se prolongadament a aquells meravellosos sortidorets (el chorrillo del gusto). Avui toca sanitat. Veig per la tele les protestes dels professionals sanitaris catalans contra les retallades d’Artur Mas. Penso en els números de la CASS i dedueixo que aquí estem a les portes d’una situació similar, evidentment, si Toni Martí pren algun dia una sola decisió que pugui malmetre el seu prestigi, un fet que fa 8 anys que no passa. Elevem l’aposta. I si els ho posem fàcil? Per variar. No et posis de baixa si no és necessari, no menteixis sobre un accident que no ha estat laboral i sobretot, no li riguis la gràcia a qui t’ho expliqui. Tu i el sistema, junts, no tu mirant la manera d’aprofitar-te’n. Us pensareu que he caigut en una marmita de sopa Happy-flower. Tranquils, que ja sé que és impossible. I és que aquí el tema no és qui s’està pixant a la piscina, és que no sàpiguen que ets tu.
Serà un dijous, per allò de la rima. Li passarà a mitja tarda i després de 14 reunions, dues entrevistes i un dinar amb possibles inversors de Sebastopol. Entrarà al despatx i s’asseurà, “abans no tenia aquest mal de cap…” Mirarà la taula, plena del que ell a Escaldes anomenava carpetes, però que ara es veu que són dossiers, “com pot ser que n’hi hagi tants?” No li deixen veure la foto de la família. El dia que va prendre possessió es veia perfectament. N’obrirà un, Europa; un altre, Reactivació econòmica; un altre, Funció pública, i tot d’una tindrà fred. I pensarà, “potser sí que hauríem hagut de deixar que el Jaume acabés els quatre anys…” La idea durarà uns segons, els que trigarà a entrar Jordi Cinca amb un altre dossier més gruixut, Finançament del deute de l’Estat.
A banda de detalls com ara deixar de posar-se les ulleres de diadema al Califa, la gran victòria de diumenge li canvia la vida a Toni Martí. O té èxit o fracassa. Amb 22 consellers de 28, tot està a les seves mans. No pot ser culpa de ningú més. Demòcrates per Andorra és tan jove i tan tendre que no té encara credibilitat, ni a favor ni en contra. Alguns dels seus integrants la tenen, però, a títol individual i no sempre amb un currículum immaculat. Bartumeu ha estat la cola que ho ha enganxat tot fins ara i el matx pel qual s’havien preparat ha acabat amb una victòria aclaparadora. I ara? Diuen que estem davant d’una nova manera de fer política. Fins ara no l’he vista, i no l’espero. Em conformo que governin honradament i amb valentia. Així quedarà cristal·linament clar que el director del Crèdit Andorrà és igual que qualsevol altre ciutadà.
Això del Pepiño Blanco, res. Els retrets sobre possibles intoxicacions, res. Les batalletes de retrovisor, res. No res, això. No en una campanya electoral. Petardets, ni una bomba. Molts preveien una campanya dura i ha estat, a veure què passa avui al debat; una campanya bambi. Jo volia una campanya heavy. Per pura honestedat amb els electors. No s’ha pogut concloure la legislatura anterior i ara resulta que els programes de les dues forces que poden governar són pastats. I en la majoria dels debats aconseguir contrast és feina titànica; tot es redueix en a veure qui la té més llarga. Martí va dir, just quan el van aclamar candidat, que caldria prendre decisions doloroses, quines? Que no les veig al programa. Res. Bartumeu, cada dia més obsessionat amb qui li vol mal, sembla més pendent de saber que té raó que de tenir-la, i aquí la raó te la donen les urnes. Res. I aleshores? Aleshores això és una estafa, però des de fa dos anys i de tota la classe política. A mi se me’n fot si el Martí nomena ministres socialistes o si el Bartumeu vol fer un pacte d’Estat. M’és indiferent. Tant de respecte i bones maneres com mostren les podien haver tingut per entendre’s, tots, al Consell, que és on tenen l’obligació remunerada de fer-ho. En aquesta campanya només han vigilat de no molestar-se els uns als altres, bàsicament perquè al final, el poder, no deixa de ser un llit rodó. Qui guanyi diumenge que mani, fermament, és tot. Respectant les lleis, amb entrega i honor. La resta són ruqueries que ja hem vist on porten i només serveixen perquè cada quatre, o dos anys els assessors polítics facin l’agost.
