Tot a les seves mans
Serà un dijous, per allò de la rima. Li passarà a mitja tarda i després de 14 reunions, dues entrevistes i un dinar amb possibles inversors de Sebastopol. Entrarà al despatx i s’asseurà, “abans no tenia aquest mal de cap…” Mirarà la taula, plena del que ell a Escaldes anomenava carpetes, però que ara es veu que són dossiers, “com pot ser que n’hi hagi tants?” No li deixen veure la foto de la família. El dia que va prendre possessió es veia perfectament. N’obrirà un, Europa; un altre, Reactivació econòmica; un altre, Funció pública, i tot d’una tindrà fred. I pensarà, “potser sí que hauríem hagut de deixar que el Jaume acabés els quatre anys…” La idea durarà uns segons, els que trigarà a entrar Jordi Cinca amb un altre dossier més gruixut, Finançament del deute de l’Estat.
A banda de detalls com ara deixar de posar-se les ulleres de diadema al Califa, la gran victòria de diumenge li canvia la vida a Toni Martí. O té èxit o fracassa. Amb 22 consellers de 28, tot està a les seves mans. No pot ser culpa de ningú més. Demòcrates per Andorra és tan jove i tan tendre que no té encara credibilitat, ni a favor ni en contra. Alguns dels seus integrants la tenen, però, a títol individual i no sempre amb un currículum immaculat. Bartumeu ha estat la cola que ho ha enganxat tot fins ara i el matx pel qual s’havien preparat ha acabat amb una victòria aclaparadora. I ara? Diuen que estem davant d’una nova manera de fer política. Fins ara no l’he vista, i no l’espero. Em conformo que governin honradament i amb valentia. Així quedarà cristal·linament clar que el director del Crèdit Andorrà és igual que qualsevol altre ciutadà.
Un article molt bo!
Ara que s’ha acabat la campanya electoral i que els ànims s’han refredat, comprovem que el nou govern s’haurà d’enfrontar a la dura realitat i que les promeses electorals s’han de mirar de complir, tot i tenir la caixa de govern plena de telaranyes.
En aquesta legislatura no s’hi valdran les excuses que no te majoria, que no li han aprovat les lleis que vol o que te un bloqueig institucional, ja que si vol podrà fins i tot canviar la constitució.
És més, des de el primer moment que prenguin possessió el ciutadà exigirà solucions immediates i millores palpables. Tot el que no sigui anar cap amunt des d’ara pot ser interpretat com una promesa incomplerta. I no s’hi valdrà posar bona cara o un somriure d’anunci de pasta de dents, ja que el “talante” en època de crisi no està gaire ben vist.
Com a ciutadà anònim espero i desitjo que se’n puguin sortir, ara be, serà una feina molt dura que segurament desgastarà i acabarà passant factura ja que no tot és de color de rosa (o més aviat taronja).
Gran reflexió Gaby, tú ho has dit potser calia que haguèssim deixat governar al PS. L’orgull i la susceptibuilitat dels liberals per haver perdut la cadira del poder els ha portat a aixó, a tenir-la de nou, però amb molts més problemes i amb el poder total, el que implica que no hi han excuses. “Aquellos fuegos trajeron estos lodos”.
no sè si penseu que a andorra sou supermàn, peró USA, Espanya,…etc estàn en una crísi tremenda, l’atur a récords, l’endeutament,….os penseu que andorra es diferent en un paìs basat en els toxos, el comerç i el turisme? i sense cap plan serioso en altres sectors mès intéressants? i dominada per unas cuantas famílies que dominen aquests sectors?.
Molt bo l’article Gabi!!!!!
Rosita, la vietnamita, estàs pixant fora de test!!!
Per Rosita. I a Espanya que? enlloc de quatre families son 4 empreses dominades per 2 o 3 families? O no és així? Banquers, empresaris de la construccio i del mon del futbol, empresaris propietaris de mitjans de comunicació. En quin mon vius Rosita? potser al Vietnam?