“No pensis en el que el teu país pot fer per tu, pensa en el que tu pots fer pel teu país”, John Fitzgerald Kennedy. “Señor Torrente, me debe usted 6.000 pesetas de güisqui”, Cañita Brava. Sóc conscient que JFK i Cañita, per començar, no és fàcil, però paciència. Ara hauríem de fer un experiment, enviar un reporter de tele d’aquests descarats, tipus Homo APM, i que deixés anar les dues frases alternativament, i sense dir res més, a veure què contesta la gent. La de Kennedy, com a molt recolliria un “molt bé”, o “és clar que sí”, però la del Cañi (en to auanisei auaninao) generaria debat i amb una mica de sort encara ompliríem alguna plaça de gent mosca (indignadíssima). I de seguida arribarien les teles de mig món i dirien que acaba de començar l’Andorran Revolution, i que els mosques acampen davant Casa de la Vall desafiant la policia i Raid matamoscasymosquitos.
Ara, seriosament. Em sembla bé que la gent protesti i que faci saber que està indignada. Però no convertim les coses en el que no són. Espanya ha registrat, com Andorra fa poc, una victòria tremenda de les forces conservadores, i aquest és el titular. Molta gent, però moltíssima més que els concentrats a les places, ha votat la dreta. Que les coses no van bé? Cert. Que els polítics i els bancs en tenen la culpa? Cert. I nosaltres, la plebe, què? De rositas? No. Vam callar com a putes mentre hi va haver teca per a tots. Doncs ara el tema ha canviat. I ara toca comprometre’s amb la persona que veus al mirall cada matí a no fer el mateix que ha fet tothom quan ha pogut: aprofitar-se’n encara que fotessis la resta.
Molts cops, fins i tot, ho negues. Et fabriques una versió diferent i còmoda i la vas repetint i repetint davant del mirall de l’ànima fins que s’acaba convertint en certesa. Però tossuda com una mula, la veritat et col·loca un localitzador i sempre la portes a sobre, amb 2 o 20 capes de maquillatge, però allà la tens. Pacient. Esperant el moment en què, sense ànim de molestar, es posarà a flotar davant teu. I un dia, com un suro, allà la tindràs recordant-te que aquell cop que et vas engalanar d’excuses llampants i aparents, havies perdut estrepitosament. I perdre són moltes coses. Pots perdre un amor i sentir que sentir no és el que vols perquè fa mal, en la proporció justa en la que abans et feia bé. Pots perdre una feina i sentir-te absurd, inservible com un mòbil que no fa fotos. Pots perdre un partit, una lliga, i sentir-te un inútil que en la cruïlla sempre tria el sender que, tot i l’esforç, t’acaba deixant al mateix lloc. I van passant els anys i vas perdent, i la pell es va endurint i cada cop que somrius o plores notes com s’estiren les cicatrius de cada derrota.
Sabeu què m’intriga de Toni Martí? Que no l’he vist perdre. No tinc retrets sobre el tracte personal, al revés, ni tampoc sobre la gestió dels darrers temps. Però m’intriga que no perdi mai. Marxa del PLA i arrasa a la reelecció comunal, destrossant de pas el partit que ell va fundar. Ara munta Demòcrates per Andorra i el reben com el Messies els que fa dos dies el posaven verd. I torna a arrasar. No tinc cap ganes que comenci a perdre ara, però em quedaré més tranquil quan la cagui alguna vegada. Si pot ser que no sigui apoteòsica.
Els crits farien passar Mònica Seles per discreta. Se senten des de l’escala. El Jofre Lluís obre la porta de casa amb la mà tremolosa i recordant una notícia que havia vist al matí: “La crisi fa créixer els atracaments als domicilis particulars”. Els crits no cessen i són punyents. L’Antònia, la seva dona, l’amor de la seva vida, està suportant un càstig injust per a qualsevol ésser viu. Busca sense èxit un objecte contundent i al final decideix dirigir-se cap a l’habitació armat amb una cullera sopera, disposat a tot, el món necessita herois, ara és el seu torn i a més ho fa per amor. Just abans d’obrir la porta, els nervis augmenten perquè l’Antònia ja s’ha abandonat al dolor i ara en demana més, diu que “sí”, que “més”. Finalment obre i ho veu. L’Antònia sembla com si tingués dipositades les 20 ungles al matalàs i li està cobrint la rereguarda –per dir-ho d’alguna manera– l’Atanasio, el seu professor de ioga cubà. “Carinyo, això no és el que sembla. I a més, tu no havies de venir d’aquí a dues hores?”, diu l’Antònia mig indignada a l’home que venia a salvar-la amb una cullera sopera.
Les coses sovint són el que semblen. Algunes de les darreres decisions socialdemòcrates al poder semblen extretes dels moments més demencials dels liberals. Alguna subvenció o nomenament a última hora, o això de posar-li un coixí a la ministra al pompis perquè no prengui mal si torna a fer d’infermera… Tela marinera.
Toni Martí, el lliure pensador, ja quasi té Govern. I potser sí que haurà fet l’equip que volia, potser. Però si de set ministres, quatre estan ben marcadets per la banca potser algú podria pensar que sí que hi haurà reformes, però les que vulguin els bancs. O potser no és el que sembla?
