Gabriel Fernandez

Els crits farien passar Mònica Seles per discreta. Se senten des de l’escala. El Jofre Lluís obre la porta de casa amb la mà tremolosa i recordant una notícia que havia vist al matí: “La crisi fa créixer els atracaments als domicilis particulars”. Els crits no cessen i són punyents. L’Antònia, la seva dona, l’amor de la seva vida, està suportant un càstig injust per a qualsevol ésser viu. Busca sense èxit un objecte contundent i al final decideix dirigir-se cap a l’habitació armat amb una cullera sopera, disposat a tot, el món necessita herois, ara és el seu torn i a més ho fa per amor. Just abans d’obrir la porta, els nervis augmenten perquè l’Antònia ja s’ha abandonat al dolor i ara en demana més, diu que “sí”, que “més”. Finalment obre i ho veu. L’Antònia sembla com si tingués dipositades les 20 ungles al matalàs i li està cobrint la rereguarda –per dir-ho d’alguna manera– l’Atanasio, el seu professor de ioga cubà. “Carinyo, això no és el que sembla. I a més, tu no havies de venir d’aquí a dues hores?”, diu l’Antònia mig indignada a l’home que venia a salvar-la amb una cullera sopera.
Les coses sovint són el que semblen. Algunes de les darreres decisions socialdemòcrates al poder semblen extretes dels moments més demencials dels liberals. Alguna subvenció o nomenament a última hora, o això de posar-li un coixí a la ministra al pompis perquè no prengui mal si torna a fer d’infermera… Tela marinera.
Toni Martí, el lliure pensador, ja quasi té Govern. I potser sí que haurà fet l’equip que volia, potser. Però si de set ministres, quatre estan ben marcadets per la banca potser algú podria pensar que sí que hi haurà reformes, però les que vulguin els bancs. O potser no és el que sembla?