Ara que Mourinho està descansant ja m’hi poso jo, amb uns quants perquès de Sant Joan. Per què gent que gairebé no esmorzem, quan som davant d’un bufet lliure mengem més que en una boda a les vuit del matí i a sobre acabem mangant alguna cosa? Per què els indignats no acampen davant el Bernabeu i el Camp Nou tenint en compte el que deuen a Hisenda el Madrid i el Barça i el que es volen continuar gastant? Per què Isabel Pantoja només per abraçar el fill a la tele ha passat de presumpta delinqüent a mujer del momento? I ara perquès locals. Per què escolto Jordi Cinca dir que l’Estat deu 900 milions d’euros, quan n’ingressa 270 l’any i en gasta 350, i quan parla d’ingressos fiscals no menciona que els grans sous en aquest país paguen i pagaran (així està previst) els mateixos impostos que els que guanyen el base? Per què estic tan segur que quan el país s’obri a capital estranger de debò els de sempre seguiran posant els problemes de sempre? Per què continuo tenint la sensació que aquest Govern, que transmet sensacions d’estar per la feina, no té ni idea de com resoldre la hipertròfia (ho poso així però això vol dir que no s’aguanta per enlloc) del sector públic? Per què Jaume Bartumeu, tot i els intents que ha fet, sembla més atrapat que mai en el personatge / llegenda que l’ha acompanyat tota la vida (autoritari, brusc i poc donat al diàleg)? I per acabar, per què Demòcrates per Andorra corren ara per fer-se partit polític si sense ser-ho van passar per sobre del partit amb estructures més sòlides (PS)? Millor que es quedin com estan, el dia que xerrin tots de política seriosament potser s’adonen que l’únic que els és comú del nom és que són d’Andorra.
Es troben a la cua d’un súper. Ella va just davant d’ell. Ell despistat, ella també. Buscant la cartera a la bossa per pagar, ella el veu: “Ei! Com estàs?” Dos petons d’aquells amb llicència de tacte a l’esquena. Pura urbanitat, aparentment. Prop de l’estèrnum dels dos, just a sota, a sobre de la panxa, ha esclatat una tempesta. Feia anys que no es veien. La vida els va fer creuar-se moltes vegades. Si ella pujava, ell baixava i a l’inrevés. Es van estimar tant i tan de veritat que sense signar cap contracte ni posar-se cap anell sempre van saber que era per sempre. Fan un cafè. I mentre es posen al dia i vinculen cada arruga i cada cabell blanc a fets viscuts, es fan mil petons amb els ulls. Després d’una estona s’acomiaden, han de tornar a les seves vides. Dos petons, un amb resquitllada de llavi. Abans d’arrencar el cotxe, agafats al volant, unes llàgrimes fan via cap a la galta. Cap dels dos està trist, només superat per haver tingut al davant i haver-ho identificat més clarament que mai, l’amor de la seva vida. Llegeixo molt sobre el forat econòmic de Ràdio i Televisió d’Andorra, que hi és, que no el nego i que alguna cosa s’haurà de fer. I el que no detecto en cap dels textos és cap mena d’emoció especial pel fet de tenir mitjans públics. S’ha arribat a dir que si se’ls carreguen a la majoria els seria igual. I sabeu què? Que és cert. És aquest país, que piques amb el puny i fa soroll de buit per dintre. Què ens ha passat? Realment, i com ha estat, hi ha alguna cosa que il·lusioni la major part de la població? Per cert, ben administrada, més atrevida i amb un personal ultramotivat, jo sí que vull que el meu país tingui una RTVA forta.
Les possibilitats són diverses. Et pot passar un tramvia per sobre, pots superar una malaltia o una pèrdua. Des del mateix moment en què la teva mare fa força per fer-te aparèixer a la festa estàs exposat que et passin coses, i algunes poden ser traumàtiques i poden deixar seqüeles. Fins aquí l’obvietat.
Ara la immensa majoria viatgem en un vaixell cada cop més incòmode i amb més mala mar que es diu La Crisi. Ja fa molts dies que no veiem terra ferma, tants que se’ns comença a oblidar l’olor i la textura de l’arena. I em preocupa. De tot això en sortirem diferents, com a individus i com a civilització, I el que sembla que passarà és que sortirem pitjors.
La manera com el nou Govern ha plantejat l’ampliació dels horaris comercials n’és un bon exemple. Pretendre que això no és putejar els treballadors és gairebé un insult. Aquí, ja s’està pagant en negre –sense cotitzar a la CASS–, i ja s’està abusant dels horaris a molts llocs. Tothom ho sap. I els treballadors aguanten, no tenen més remei. Entenc que el nou executiu corregeixi el nyap –ja corregit– dels diumenges a la tarda, però obrir fins a les 10 de la nit? Obrir per Nadal? Això farà que s’aturi la davallada constant de turistes?
Al final del dia tots volem el mateix. Poder mirar-nos als ulls d’algú que ens estimi i veure’ns-hi, nítidament. Per poder fer peuets sota una manta fa falta un llit i un sostre i tot això val uns diners, i si no tens feina, sota el pont tot costa més, ho sé. No sóc tan ingenu. Però vigilem amb això de la crisi. Un cop venuda l’ànima al dimoni ja no la recuperes, i si mires el món només a través dels bitllets et perds molts colors.
La frase correcta seria que em trobo com el cul però en el meu cas seria una injúria històrica cap a una part sempre complidora i expressiva del meu cos. Resumint, que darrerament no anem gaire fins i m’ho miri com m’ho miri acabo veient el vermell passió o el blau esperança de color gris. I a sobre l’altre dia, en una hora, tres cops. Em vaig trobar tres persones que després de les formalitats van arrencar amb un relat apocalíptic de com va el país: “Anem malament i estarem pitjor…, no sé pas com ens en sortirem…” Després del tercer em sentia amb més hòsties a sobre que Rocky Balboa unint totes les pel·lícules. Vaig seguir caminant i em vaig posar la ràdio i, cony!, sortia jo. Em vaig adonar que encara em feia il·lusió. El gener va fer 20 anys que treballo d’això, aquells dies gloriosos de la fundació de Ràdio Nacional (potser algun dia em dóna per fer un llibre de totes les animalades d’aquella època). I vaig recordar de com volíem canviar el món aleshores i com acostuma a passar al final ha estat el món el que ens ha canviat a nosaltres. I vaig recordar com tot el torrent de ganes matusseres i rústiques que jo tenia van ser ensinistrades amb paciència per algú que era un estudiant de periodisme. El meu amic Toni Farrero, que per cert avui plega d’aquesta empresa i que em va demanar que no escrigués res, però que es foti que per això ha estat sempre un cabronet. I és així, recordant quan pensava que tot era possible que crec que és urgent que algú, Toni Martí o Jordi Cinca o qui sigui, comenci a dir coses que ens il·lusionin. Entre il·lusió i lament, tinc clar quin és el millor combustible.
