Gabriel Fernandez

Es troben a la cua d’un súper. Ella va just davant d’ell. Ell despistat, ella també. Buscant la cartera a la bossa per pagar, ella el veu: “Ei! Com estàs?” Dos petons d’aquells amb llicència de tacte a l’esquena. Pura urbanitat, aparentment. Prop de l’estèrnum dels dos, just a sota, a sobre de la panxa, ha esclatat una tempesta. Feia anys que no es veien. La vida els va fer creuar-se moltes vegades. Si ella pujava, ell baixava i a l’inrevés. Es van estimar tant i tan de veritat que sense signar cap contracte ni posar-se cap anell sempre van saber que era per sempre. Fan un cafè. I mentre es posen al dia i vinculen cada arruga i cada cabell blanc a fets viscuts, es fan mil petons amb els ulls. Després d’una estona s’acomiaden, han de tornar a les seves vides. Dos petons, un amb resquitllada de llavi. Abans d’arrencar el cotxe, agafats al volant, unes llàgrimes fan via cap a la galta. Cap dels dos està trist, només superat per haver tingut al davant i haver-ho identificat més clarament que mai, l’amor de la seva vida. Llegeixo molt sobre el forat econòmic de Ràdio i Televisió d’Andorra, que hi és, que no el nego i que alguna cosa s’haurà de fer. I el que no detecto en cap dels textos és cap mena d’emoció especial pel fet de tenir mitjans públics. S’ha arribat a dir que si se’ls carreguen a la majoria els seria igual. I sabeu què? Que és cert. És aquest país, que piques amb el puny i fa soroll de buit per dintre. Què ens ha passat? Realment, i com ha estat, hi ha alguna cosa que il·lusioni la major part de la població? Per cert, ben administrada, més atrevida i amb un personal ultramotivat, jo sí que vull que el meu país tingui una RTVA forta.