Una pizzeria, un vespre. Tot ple, olor a pasta i a les vores socarrimades de les pizzes. Les famílies celebren simplement que sopen, que hi són, encara que la profunditat de la conversa no superi la darrera entrega de Supervivientes. Els jubilats comenten que ja no recorden els temps en què no sabien què era una pizzeria, i ara són Jedis d’una carta plena de mozzarella, risotto i pappardelle. Al fons, a la vora, un home sopa sol, bé, amb La Vanguardia. Al seu costat hi ha una parella. Estan tenint un sopar dels que compten. Primer contenció per no discutir, després discussió, després reconciliació, després manetes i després mirades amb un univers a dins que té reservat el dret d’admissió només a ells dos. Tot d’una, ell sent que ho ha de fer, que és el dia. Primer s’aixeca. Després puja a la cadira i de la cadira a la taula. Ella està tan vermella que el to no surt a la gamma Pantone. I quan ja comença a mirar-lo mig restaurant, ell comença a cridar: “Estimo la meva núvia!” Els cambrers li diuen que baixi però comença a saltar de taula en taula com en un musical: “Estic enamoraaaaat!” Al final i quan ja ha desgraciat com a mínim cinquanta plats, el redueixen dos polis que se l’emporten a la garjola. Ella no sap si engegar-lo o fer-li un petó. Ha estat una bogeria romàntica, però, i aquí està la pregunta, d’extrema esquerra o d’extrema dreta?
Cada dia em costa més entendre per què necessitem etiquetar les barbaritats per associar-les a una autoria intel·lectual. Metrallar a traïció centenars de persones com va fer el monstre noruec aquest l’altre dia és una atrocitat. Prou. Ni de dretes, ni d’esquerres. I com més ho repetim més invitem que apareguin nous dements maquillats de soldats.
No sóc de missa, jo. Potser crec en alguna cosa inexplicable i superior a la nostra dimensió terrenal, però si l’he d’invocar no començo pel Pare Nostre. Dit això, i ara que ja esteu en antecedents, potser entendreu millor el rebot que porto de fa dies. Visc a l’avinguda Santa Coloma (al principi), sóc de la capital, i per fer una gràcia als gallecs que viuen a Andorra –gent collonuda, per altra part– el comú ha decidit convertir el meu barri en un mini Valle de los Caídos. Han col·locat un enorme monòlit acabat en una gran creu, que fa que els turistes s’hi parin i es facin fotos. Es tracta d’un cruceiro, un element corrent en el mobiliari urbà galaic, però que allà posat, al començament de la Baixada del Molí, canta més que Carmen de Mairena embarassada. Estem al 2011, segle XXI, en un país que té una constitució laica. No té cap sentit col·locar un crist, un sant i una verge allà al mig perquè les vegi tothom cada dia. No quan els matrimonis per l’església perden per golejada amb els civils, per exemple. I compte que no tinc cap problema amb les esglésies –n’he visitat un munt i moltes són joies arquitectòniques– o les creus disseminades pel país que expliquen parts rellevants de la nostra història, connectada a la fe sense dubte. El que no entenc és que es faci ara, no ve a tomb de res. Ja fa molts anys que Escaldes ens passa la mà per la cara en inventiva i atreviment per convertir un simple vianant en un hoste que va fent descobriments. Potser ha estat, segurament, pura ingenuïtat i bona voluntat o potser és que Rosa Ferrer ens dóna pistes en la seva probable reconversió en democratacristiana, ara que ja no és socialista.
El recordo bé. Especialista en fitxatges de bàsquet. Mirada de bon vivant, viatjat, murri. Panxa d’embaràs cerveser. Menjava de tot i del millor i no tenia problemes amb l’alcohol, sempre que no s’acabés. Principi dels 90. En aquella època fèiem unes tertúlies a casa d’un amic que acabaven prop de les 5 del matí i en què tant parlaves d’esport com explicaves acudits o conspiraves per subvertir l’ordre mundial. Aquest tipus va venir un parell de cops però no va passar desapercebuda la seva particular teoria sobre les dones bigotudes de l’est d’Europa. Segons ell, devot del pèl púbic femení, hi havia una relació empírica entre el bigoti d’una dona i la seva generositat capil·lar al mont de Venus, el que ell anomenava, acompanyat amb grans gesticulacions, “el Mato Grosso”. Refinat no ho era, de fet ens vam posar les mans al cap quan va sentenciar que el producte fermentat del plaer masculí tenia un nom, “requesón”. Era un porc, però molt graciós. Uns anys després, ja no vivia a Andorra, un yuyu. Crec que coronari. Una mica més i la dinya. Li va canviar la vida. Va deixar els excessos. Va perdre 20 quilos i es va dedicar a navegar i al negoci familiar. On continua, crec que amb bona salut. Assisteixo a una nova setmana amb els mercats com a protagonistes. Els governants més poderosos esbronquen les agències de qualificació per escampar injustificadament el terror i demanen als bancs que posin calés a l’olla que el brou no acaba d’agafar cos. I penso, un cop més, qui mana realment? Què se suposa que s’ha de fer per canviar i invertir la tendència econòmica? Un cop ho he pensat, tinc fred, i si no hi ha ningú que ho sàpiga?
Xavier Trias (n’Erre que Erre), nou alcalde de Barcelona, anava en cotxe amb un col·laborador i li va dir que tenir un gendre del Madrid o de l’Espanyol seria una desgràcia. L’home, que és del Barça, ho va dir davant d’una càmera d’aquestes que et fan un d’aquells documentals que et segueixen tot el dia fins i tot quan vas a pixar. El tema s’ha filtrat i els periquitos s’han posat com a motos. I ell ha demanat perdó. Sentia per Trias indiferència, i ha desaprofitat una excel·lent oportunitat per modificar aquesta opinió. Evidentment que tenir un gendre de l’Espanyol és una desgràcia, igual que és evident que el comentari no anava seriosament. Trias podia haver dit perfectament que això és el que diu sorneguerament qualsevol culer i a la inversa també un perico o un merengue. Però no, transitem aquests temps finolis en què com m’atrapin dient a un amic que s’està amariconant perquè beu Nestea en un sopar ja passaré per homòfob. Cada dia hi ha menys veritat, i sabeu qui té més culpa? Nosaltres, els periodistes. En comptes de passar del vídeo del Trias, l’ha tret tothom. Cada dia més anècdota i menys informació. Cada dia més postres i menys primer plat. I mentre això passa, com en el joc de l’oca, anem saltant de ruqueria en ruqueria i els plats per rentar. I al final hi ha una muntanya de plats que acolloniria la mateixa Edurne Pasabán d’alta que és. Hem confòs la bona educació amb una cosmètica permanent del llenguatge públic i ja existeix un ampli catàleg d’expressions i posicionaments per ser, o no, un ciutadà reglamentari. Per això cada cop hi ha menys gent diferent i, per cert, ja hem vist on ens ha portat tanta correció, no?
