Gabriel Fernandez

Jo ploro. De fet darrerament me n’he fet un bon tip. Si arribo a anar de passatger del Titànic l’hauria enfonsat jo sol i des de dintre. Ara no ve al cas què és el que m’activa el llagrimal a l’engròs, us ho podeu imaginar: la vulnerabilitat, els sentiments, les frustracions, la vida en definitiva. La mateixa que m’ha fet rebentar-me de riure més vegades que la mitjana europea, perquè he de reconèixer que m’ho he passat molt bé. I tinc intenció de seguir-ho fent. Per contextualitzar l’article d’avui necessitava aquesta petita confessió. Jo ploro i faig moltes altres coses que em defineixen com a individu. Però no vaig pel carrer anunciant-ho, no cal. Potser només n’hi ha prou de no negar-ho, sobretot a un mateix.
Dono i dono tombs a tota aquesta complexa situació en la qual estem. I constato que per molt que tots ens girem cap als polítics com si se n’hagués anat el llum i ells estiguessin al costat de l’interruptor, el tema és més complicat que tot això. Els polítics no arreglaran, sols, res. Per molta pressió indignada que rebin, potser això aconseguirà depurar el gremi, és tot. Per molt que em parlin de geomacro-estratègies, jo ho veig tot localitzat en l’individu. Els currantes ens hem de mentalitzar que ens hem d’esforçar més i solucionar la confusió creada els darrers anys entre lloc de treball i chollo. Els empresaris que tenen la vida solucionada i la dels seus descendents han de mirar els seus apuntalats patrimonis i entendre que ara toca ser generós, és ara o ja no tindran temps de ser-ho. I els banquers, els amos dels bancs, no els treballadors. Que recordin com són les cares de la gent, perquè fa massa temps que les veuen bor­roses i darrere de cada cara hi ha una ànima, l’invent que ho aguanta tot plegat, cotitzi o no a Wall Street.