És el que té l’edat. Expliques la mateixa batalleta un cop i un altre. Santifiques les ereccions. I et vas apropant a la frase clau: “Ui, jo això ja no ho veuré…” Això amb el futbol no ho pots dir. Són tants els partits vistos de tants tornejos, que ja és molt complicat que et sorprenguin. Però pot passar. Mai havia vist un entrenador d’elit ficar-li el dit a l’ull a un altre. Ho col·locarem en un lloc d’honor d’aquella vitrina –de pas li traurem la pols– on hi ha el “Manolo marca ya!” de Cruyff que en realitat s’havia cagat en la mare de l’àrbitre, la trepitjada d’Stòitxkov a Urízar Azpitarte, els tocaments eròtics buscant el primer pal –potser literalment– de Michel a Valderrama, el gargall del correctíssim Rikjaard a Rudi Voller o Hugo Sánchez acaronant-se amb reiteració al Camp Nou els dos arguments que el feien ser el més macho. Quan era jovenet i jugant un torneig de futbol sala m’estava marcant un que no parava de donar-me puntades i parlar-me constantment de la meva mare sense el meu permís, anavem empatats, crec, i vaig marcar. Mentre ho celebrava ens vam encarar. Tan, tan a prop que li vaig ficar els dos dits al nas. La tangana va ser d’època. I no tinc ni la menor idea del perquè ho vaig fer. Ara quan me’l trobo és un pare de família ben ferm i simpàtic, i la fem petar tranquil·lament. Mourinho és una persona, res més. I es va equivocar, res més. En un partit de futbol, res més. Resumint, que com dic de fa dies, no n’hi ha per a tant. Hi ha una pila de periodistes molt enfadats a Catalunya que si tan malament els cau Mourinho no entenc per què no paren de parlar d’ell a totes hores. No serà que ja els va bé?
Em vaig passar el programa de la nit electoral dient que Jaume Bartumeu plegava. Vist com ha anat no arribo encara a la capacitat per a la precognició d’un company meu que va dir fa 4 anys que el Barça cometia l’error més gran de la seva història fitxant Guardiola d’entrenador, però és clar que el meu futur de visionari està tan delicat com les postures de la futura nit de noces de la duquessa d’Alba. Aquella mateixa nit, vista la panadera, Bartumeu se n’hauria d’haver anat. I no sóc ni anti ni pro, que tal com deixa la terra que trepitja és ben difícil. Jo, tot i les peloteres diverses que hem tingut, li tinc afecte. Per algun misteriós motiu em segueixo fiant més de la gent amb qui he discutit que amb els mansos. JB és dels millors que tenim, que hem tingut i que tindrem. I per què ha de marxar? Per generositat. Amb l’esquerra, amb allò que ell, no sol però sobretot ell, va ser capaç d’aixecar i després de rebre una lliçó demolidora de l’electorat, el més sensat és plegar veles i deixar que el partit demostri si realment el pot sobreviure. Ell no canviarà. Seguirà tenint la mateixa mala llet, desconfiança obsessiva i atenció, capacitat. Per tant, seguirà sent el millor del seu grup però fent què? Si estan 22 a 6! Serà un matxaca durant 4 anys. Si hagués marxat. Aquella nit. Quan s’esvaís la cremor quedaria allò rellevant. I és que és algú que, encapçalant un partit d’esquerres al Principat d’Andorra –fins fa dos dies paradís fiscal– va arribar a cap del Govern. Tal com ha quedat, cada vegada se li va posant més difícil dir als que li fan la caricatura de fa anys que no és un retrat.
Quants policies guanyen més de 3.000 euros? Per no parlar de les condicions de treball. Ara fem la mateixa pregunta, però en general. Qui guanya més de 3.000 euros a Andorra? Potser amb l’excepció de la banca, començant a treballar honradament ara mateix, sent jovenet, com pots arribar a aquesta nòmina? És pràcticament impossible. He posat els polis com a exemple –i encara podia haver dit quants en guanyen més de 4.000?– perquè tothom va amb peus de plom quan parla del tema, en especial els polítics. Un dia o un altre, alguna cosa s’haurà de fer perquè la funció pública sigui sostenible. I quan això passi, els funcionaris veuran reduïts alguns dels seus avantatges. I serà així, el que no sé és què esperen, a què treu cap aquesta absurda pròrroga. Els sindicats muntaran un bon merder i el Govern i els comuns hauran d’aguantar. Si jo fos funcionari també lluitaria perquè no em consideraria culpable del nus mariner que ara intenten desfer els mateixos que el van crear: la classe política.
Si jo fos funcionari, tinc clar que el primer que diria és que ara vénen retallades, d’acord, assumim-ho, però sempre que anem tots a l’una. Mentre el món aflaca pertot arreu els estats del benestar, aquí un director de banc guanya 500.000 euros l’any i no paga ni un duro d’impostos. En el súmmum del surrealisme acabem d’aprovar una llei que obligarà una empresa amb beneficis de 50.000 a tributar el 10 per cent. La Constitució ho diu ben clar –tothom contribuirà en funció de les seves possibilitats– i com diu a Rac1 Mohamed Jordi, se li pixen a la cara. Retallades, d’acord, però comencem pels rics.
A mi em cau molt bé el Jordi Cinca. No d’ara, des que alguna vegada havíem coincidit a l’ascensor quan ell encara vivia amb els seus pares i jo amb els meus (érem veïns). És el tio que xerra millor d’Andorra, sempre que puc l’hi dic. Ha plegat del banc per fer de ministre i estic segur que deu guanyar molta menys pasta, però molta menys. Encara que m’hi esforci, ara no recordo cap moment, en els anys que fa que ens coneixem, en què hagi hagut de dubtar de la seva honradesa i honestedat. Si heu llegit fins aquí potser us penseu que l’article reclama, però ja, una estàtua eqüestre del Jordi en alguna rotonda, i no va per aquí.
Per molt bé que em caigui el Jordi, ara és a l’escenari, al club de la comèdia política. I a més, és el solista principal. Per capacitat i perquè el cap del Govern té una certificada habilitat per a l’apnea; capbussar-se quan van mal dades i reaparèixer heroicament, just quan li convé, per arrasar a les urnes. Ara el Jordi és el ministre de Finances, i el primer que ha dit és que el deute del país pot projectar-se fins als 1.100 milions d’euros, és a dir, tres pressupostos més o menys. O robem la fórmula de la Coca-Cola o crec que som allà on érem. I ell segur que no en té la culpa. Acaba d’arribar. Però és el ministre de Finances. I si Pere López hagués pintat el futur amb la mateixa fredor polar que el Jordi, sense presentar solucions, una bona colla d’opinadors ja li haurien saltat a la jugular. El que menys li convé al Govern és gent encara encegada per aquella ruqueria de l’onada taronja. Per tant, ara toca dir-te, Jordi espavila, que ara guanyes menys però et paguem entre tots.
