El que no ha tastat mai un sofà ja fa amb el terra. El que no ha fet mai un petó dels que aturen les manetes del rellotge ja en té prou amb una mirada. Qui no hagi vist jugar el Barça pot pensar que el Madrid ho fa fantàsticament. Resumint. Qui no hagi perdut una discussió no coneixerà mai el plaer de tenir la raó. Permeteu-me aquesta arrencada zen però és que dia rere dia, in person o per via digital, em vaig trobant amb gent molt equivocada sobre tot el que està passant per aquí. Tothom parla del mateix i l’argument central ja no val. És com si ens entestéssim a esperar l’aparició d’un personatge durant tota una pel·lícula després de la seva mort. I el tema és l’statu quo de la classe mitjana. I ha canviat. Igual que va canviar a millor per a les generacions anteriors –era molt més fàcil perquè venien de darrere de tot: l’Andorra rural–. Doncs ara canvia a pitjor. Fins on? No ho sabem, però toca acceptar-ho i ens correspon triar si lamentant-nos o amb determinació. I és veritat que costa, sobretot, com deia a l’inici, si anem del sofà a terra. Detesto aquesta guerra oberta entre treballadors públics i privats. Al final som tots gent d’aquí que, imagino, no li volem mal a ningú. Però, un poquito de por favor. Tinguin o no culpa del sou que tenen, els funcionaris que estan per sobre de 3.000 simplement han d’entendre que no és que tinguin mala sort, és que fins ara l’han tingut molt bona. I toca adaptar-se. Els diners li apugen el volum a la felicitat però no la creen, això és cosa de cadascú i de les cartes que et toquin. Ara n’hi ha unes altres, de cartes, i els funcionaris no tenen les pitjors.
Si comparteixes pis i ets tu qui acaba el paper de vàter, o el canvies o avises. Si veus trista la dona d’un amic teu i tens pensat treure-li la tristor empenyent, millor no ho facis, però si ho fas avisant que sàpigues que el teu amic deixarà de dirigir-te la paraula. Hi ha coses que s’han d’avisar i n’hi ha d’altres que millor no fer-ho. Que DA no avisés del que pensava fer en campanya és una deslleialtat al que representen les eleccions, punt. Si pensaven fer-ho, ho haurien d’haver dit. Ara centrem-nos en les afaitades –ja que ho va dir el fill del barber…– anunciades dilluns per Toni Martí en el seu discurs d’estètica Cuéntame. Un cop més, Martí ho ha tornat a fer. Un nou escac i mat. Queda com a compromès i valent davant bona part de la ciutadania demostrant que els funcionaris no són intocables i col·loca els afectats per la rebaixa de sou en la tessitura de fer una mobilització. Si ho fan, serem el primer país d’Europa on es queixen, no els aturats, sinó els que guanyen més de 3.000 euros. Protegeix els seus ministres i descol·loca Jaume Bartumeu, que no sap si envestir o frenar. Bravo. Però ara falta el que se suposa que compta. El país o ja gairebé oficialment peís. I el cert és que ara mateix és una barreja d’incert futur. Martí es mira una estranya partitura que va del hardcore a Beethoven passant pel twist. Signem l’acord monetari però els bancs es van obrint a Panamà. Obrim més les botigues però vénen menys turistes. I rebaixo el sou als funcionaris quan encara no tinc IRPF i vés a saber si el tindré. Va ser un discurs històric pel com, el temps ens dirà si també pel què. Tant de bo que sí.
Les cròniques familiars ho diuen així. Ja de ben petit era tremendo. Un Calígula en potència. L’episodi més destacat del meu profètic futur va arribar quan vaig aconseguir que em caigués a sobre la tele. Una d’aquelles dels anys 70 que pesaven tres tones, tenint jo tres anyets. Es veu que molta sang i un fort cop al cap que també ajuda a explicar moltes coses. 38 anys després, l’altre dia, el meu nebodet Ivan, que també té tres anys i que té els pebrots cúbics, va negar-se durant una hora que li fessin una foto de carnet. “Les càmeres les carrega el dimoni”, podrien haver estat les seves declaracions, però en el fons crec que molt bé el motiu pel qual abaixava el cap cada cop que la càmera disparava és un misteri. I això amb la meva cunyada tota esperitada i prenyada de 8 mesos i mig de la Laureta, que vindrà un dia d’aquests. Al xaval no li donava la gana i ja està. Ni amb amenaces ni sota la promesa de Transformers de darrera generació. Al final, i quan les idees de llançar-lo al riu començaven a prendre cos, es va estar quietet un moment i li van poder fer la foto. És un criminal de crio i jo n’estic ben orgullós. Potser us importen poc les batalletes de la nostra família però avui simplement aprofito per contextualitzar que la vida continua. Que aquí estem. I que hi ha milions de coses que ens han de passar a tots, moltes molt bones. I pel que sembla, perquè l’Ivan tigui les mateixes oportunitats que jo, m’he d’imaginar un se-nyor/a estranger/a amb una bossa plena de diners per venir a invertir-los aquí. Tant de bo tinguin raó els que creuen que l’obertura total és la solució. Jo no ho tinc tan clar.
El dolor. Tots l’hem sentit alguna vegada. El físic ens molesta i ens pot arribar a incapacitar, però el pitjor de tots és el de l’ànima. I sobretot el de les peces que no es poden substituir. La pèrdua. La mort. I ja posats a establir nivells d’intensitat, imagino –a mi no m’ha passat mai– que el més dur deu ser no poder acomiadar-se, que la desaparició sigui sobtada i en una circumstància traumàtica. Un accident. I en una societat pe-titeta com la nostra aquests es- deveniments es viuen amb una intensitat que en les grans concentracions es dilueix. És per això que quan al juny cinc persones van morir en un accident d’helicòpter a Juclà, la notícia ens va recórrer a tots el cos com un calfred paralitzant. Coneguéssim o no les persones mortes. L’altre dia el comú de Canillo va inaugurar un espai en memòria dels finats. Sé que el tema està en carn viva i que molestaré, però ho sento, ho he de dir. No hi estic gens d’acord. Som un país sense guerres i per tant –i per sort– sense herois convencionals. I no els podem fabricar a la nostra conveniència. No cal. Els sis de Juclà –no podem oblidar el sisè afectat, que segueix recuperant-se– van tenir mala sort. Molta. Res més. I si hagués estat un sol el mort, també li farien un memorial? On està el límit? A partir de tres? I tres que es matin en cotxe qualsevol dia? El cònsol de Canillo va dir en el seu discurs públic que van perdre la vida treballant per al país. Aquí tothom treballa per al país, això ho dic jo. Està bé que les institucions mostrin sensibilitat, però no cal fer categories entre la gent que desgraciadament mor. Seguirà passant, sempre.
