No cal
El dolor. Tots l’hem sentit alguna vegada. El físic ens molesta i ens pot arribar a incapacitar, però el pitjor de tots és el de l’ànima. I sobretot el de les peces que no es poden substituir. La pèrdua. La mort. I ja posats a establir nivells d’intensitat, imagino –a mi no m’ha passat mai– que el més dur deu ser no poder acomiadar-se, que la desaparició sigui sobtada i en una circumstància traumàtica. Un accident. I en una societat pe-titeta com la nostra aquests es- deveniments es viuen amb una intensitat que en les grans concentracions es dilueix. És per això que quan al juny cinc persones van morir en un accident d’helicòpter a Juclà, la notícia ens va recórrer a tots el cos com un calfred paralitzant. Coneguéssim o no les persones mortes. L’altre dia el comú de Canillo va inaugurar un espai en memòria dels finats. Sé que el tema està en carn viva i que molestaré, però ho sento, ho he de dir. No hi estic gens d’acord. Som un país sense guerres i per tant –i per sort– sense herois convencionals. I no els podem fabricar a la nostra conveniència. No cal. Els sis de Juclà –no podem oblidar el sisè afectat, que segueix recuperant-se– van tenir mala sort. Molta. Res més. I si hagués estat un sol el mort, també li farien un memorial? On està el límit? A partir de tres? I tres que es matin en cotxe qualsevol dia? El cònsol de Canillo va dir en el seu discurs públic que van perdre la vida treballant per al país. Aquí tothom treballa per al país, això ho dic jo. Està bé que les institucions mostrin sensibilitat, però no cal fer categories entre la gent que desgraciadament mor. Seguirà passant, sempre.
Gabi, totalment d’acord amb tu. Fer un memorial o no es una decisió molt complexa perq
Josep, gràcies per participar, però és una pena. Desconec el motiu però el teu comentari no s’ha recollit sencer. Torna-hi, si ho veus.
Again:
Gabi, totalment d’acord amb tu. Fer un memorial o no es una decisió molt complexa perque genera precedents i ben segur ferirà persones qui, en un fitur, perdran familiar o amics si aquests no reben la mateixa consideració política o de la societat. Es un gest emotiu i segur sincer per part del comú respecte a les persones accidentades a Juclà però que farem amb futurs víctimes. Em sento molest al escriure aquest comentari, per respecte a les vicitmes, però, malauradament, es una realitat.
Estic d’acord amb els 2!!!!! Els humans són com son …
Estic segur que la voluntat del Comú és bona, però crea precedent. El fet diferencial, pot ser va ser la “anormalitat” de que fos un accident d’helicòpter. Al país hem tingut grans tragèdies (al Pas de la Casa, Carretera de La Massana, el aiguats del novembre al 81, les obres dels túnels de La Massana…) i els que ho vàrem viure al país tenim els nostres records segons les nostres pròpies experiències. És un tema dur de pair, però, malauradament, aquest espai que ha fet el Comú no alleujarà el dolor que senten familiars i amics, per la qual cosa sembla que es torna a treballar per res. Descansin en pau.
¿ Qué es el que van fer menys de treballar per al país altres persones que van perdre les seves vides als llocs de treball ? Aixó dels homenatges, monolits, plaques i altres reconeixements, que de bon segur son merescuts, a la vegada son injustos per el greuge comparatiu. Ja deixo aquí escrit que jo no vull cap mena de reconeixement públic. Es tot molt trist.
jo sempre tinc present el accident del camió al montsa… sempre que passo per`allà, penso en tota la gent que hi va morir.. és cert que no s’entenen certes diferències… perquè uns morts mereixen homenatge i uns altres no.. la mort ens fa impotents i els homenatges no es fan pensant en el mort, sinó que es fan per sentir que fem alguna cosa i superar aquest sentiment de impotència, ho fem per nosaltres mateixos.
però com sempre dic, existim perquè algu pensa en nosaltres, tan sols hem de pensar en aquells que han marxat, de tan en tan, per fer-los existir malgrat la mort, aquest és el millor homenatge i no necessita cap obra ni placa ni objecte fisic i estic segurar que som molts que, sense dir res, ho fem, hi pensem…
Hola Gabi, entenc el k vols dir, entenc el punt d vista, soc conscient k es impossible aixecar un “monument” per cada esser estimat k ens ha deixat sobtadament.Pero la meva part mes romantica hi esta d acord. Cal logica i sentit comu, pero en akests casos jo soc de les k perd les dos coses i seria capaç d aixecar una torre de 10 metres dalt del Comapedrosa per recordar…no em puc posicionar, el cor diu una cosa i el cap una altre… Per aixo m agraden els teus escrits, fan reflexionar!