Gabriel Fernandez

Si comparteixes pis i ets tu qui acaba el paper de vàter, o el canvies o avises. Si veus trista la dona d’un amic teu i tens pensat treure-li la tristor empenyent, millor no ho facis, però si ho fas avisant que sàpigues que el teu amic deixarà de dirigir-te la paraula. Hi ha coses que s’han d’avisar i n’hi ha d’altres que millor no fer-ho. Que DA no avisés del que pensava fer en campanya és una deslleialtat al que representen les eleccions, punt. Si pensaven fer-ho, ho haurien d’haver dit. Ara centrem-nos en les afaitades –ja que ho va dir el fill del barber…– anunciades dilluns per Toni Martí en el seu discurs d’estètica Cuéntame. Un cop més, Martí ho ha tornat a fer. Un nou escac i mat. Queda com a compromès i valent davant bona part de la ciutadania demostrant que els funcionaris no són intocables i col·loca els afectats per la rebaixa de sou en la tessitura de fer una mobilització. Si ho fan, serem el primer país d’Europa on es queixen, no els aturats, sinó els que guanyen més de 3.000 euros. Protegeix els seus ministres i descol·loca Jaume Bartumeu, que no sap si envestir o frenar. Bravo. Però ara falta el que se suposa que compta. El país o ja gairebé oficialment peís. I el cert és que ara mateix és una barreja d’incert futur. Martí es mira una estranya partitura que va del hardcore a Beethoven passant pel twist. Signem l’acord monetari però els bancs es van obrint a Panamà. Obrim més les botigues però vénen menys turistes. I rebaixo el sou als funcionaris quan encara no tinc IRPF i vés a saber si el tindré. Va ser un discurs històric pel com, el temps ens dirà si també pel què. Tant de bo que sí.