Públics i privats
El que no ha tastat mai un sofà ja fa amb el terra. El que no ha fet mai un petó dels que aturen les manetes del rellotge ja en té prou amb una mirada. Qui no hagi vist jugar el Barça pot pensar que el Madrid ho fa fantàsticament. Resumint. Qui no hagi perdut una discussió no coneixerà mai el plaer de tenir la raó. Permeteu-me aquesta arrencada zen però és que dia rere dia, in person o per via digital, em vaig trobant amb gent molt equivocada sobre tot el que està passant per aquí. Tothom parla del mateix i l’argument central ja no val. És com si ens entestéssim a esperar l’aparició d’un personatge durant tota una pel·lícula després de la seva mort. I el tema és l’statu quo de la classe mitjana. I ha canviat. Igual que va canviar a millor per a les generacions anteriors –era molt més fàcil perquè venien de darrere de tot: l’Andorra rural–. Doncs ara canvia a pitjor. Fins on? No ho sabem, però toca acceptar-ho i ens correspon triar si lamentant-nos o amb determinació. I és veritat que costa, sobretot, com deia a l’inici, si anem del sofà a terra. Detesto aquesta guerra oberta entre treballadors públics i privats. Al final som tots gent d’aquí que, imagino, no li volem mal a ningú. Però, un poquito de por favor. Tinguin o no culpa del sou que tenen, els funcionaris que estan per sobre de 3.000 simplement han d’entendre que no és que tinguin mala sort, és que fins ara l’han tingut molt bona. I toca adaptar-se. Els diners li apugen el volum a la felicitat però no la creen, això és cosa de cadascú i de les cartes que et toquin. Ara n’hi ha unes altres, de cartes, i els funcionaris no tenen les pitjors.
Per molt que es queixin, els del sector privat hem vist com se’ns reduïen el que cobraven en pitjor percentatges dels de l’administració (el meu cas un 20 per cent) i us prometo que no arribo als 3000 euros/mes. I puc estar content!! Hi ha gent que s’ha quedat sense feina i que costa molt trobar-ne avui en dia i amb les prestacions que dona el país no crec que tinguin per pagar el lloguer de la casa… Tens raó, els bancs ens van fer creure que tots érem rics. Podíem comprar casa, tenir grans cotxes, fer vacances a l’altra punta del món… que ja ho pagarem, ja. I tant que ho pagarem!
Les comparacions són odioses. Però sempre he cregut quan he anat a demanar feina o augment de sou, que tenia que demanar per la meva vàlua i mai pel que cobraven els companys. Avui trobo molt mal fet aquests raonaments a costa dels altres, crec que s’ha de defensar l’interès dels treballadors sense enfrentar-los. Ja que a al cap i a la fi són tot una sèrie de gent que ens governa i ha governat, que han manat a les empreses que han creat aquesta insostenibilitat i diferències. I ara estan guanyant el combat d’enfrontar-nos els uns als altres per desviar l’atenció d’ells.
Gabi, en primer lloc et felicito.. ja no és el primer cop que ho faig, i és que trobo molt encertat el teu article, així com l’opinió del comentari del Marc.
De quina manera es pot acceptar que els governs, els d’abans, els de ara, els que vinguin¿, deixin el país en la situació actual, sense uns mínims de marge!! no tenen responsabilitats? Són els funcionaris els causants d’aquesta crisi? en algun moment, durant l’època de les vaques grosses es va pensar amb pujar-li el sou al funcionari, ja que al privat es facturava lo que ja no s’arribarà mai més a facturar? Quin morro que tenen aquests “Happy’s”. El que no és normal és que qualsevol happy es presenti a les eleccions i al acabar el seu mandat no presenti comptes del que responsablement li ha estat confiat! igualment no vull veure els serveis públics malament per culpa de alguna cosa que no han fet, no s’ho mereixen. Perquè al fi i a la cap, senyors, si toquen els serveis públics com són els funcionaris… tots acabem perden la poca qualitat que tenim i hem de fer perdurar!!!
Salut compatriotes
ÉS preocupant veure el nivell d’enveja del país, sembla ser que haver estudiat una carrera, ser un bon professional, advocat, metge, enginyer, economista,… no valgui més de 1.500 euros al més. Estic fart de veure comentaris d’aquest tipus a les noticies, i el que hem fa més por que reflecteixen el nivell cultural dels que ho fan. El coneixement i la professionalitat no volen esser reconeguts pels qui no en tenen, i aleshores tot és transforma en enveja i desqualificacions, fins i tot per part de certs empresaris. El segle 21, serà el segle del coneixement, els que no vulguin entendre que és quedin al passat, però molt em fa pensar que molts dels ciutadans d’Andorra miren el passat i no poden mirar al futur.
Gràcies als 4 per llegir-me i per participar. Com acostuma a passar en temes complexos, el debat s’enriqueix a mesura que van arribant comentaris. Està clar que vivim una era en la que sembla, així ho espero, que la classe política comença a tenir la sensació que no podrà fer la seva amb impunitat. El problema és que, per molt que fixem el retrovisor en els responsables, la situació segueix sent la que és i avui tot just pretenia enviar un missatge no de resignació però si de pragmatisme.
Si soc funcionari, critico al treballador del sector privat; si soc privat, critico al funcionari; si soc paleta, critico al fuster; si soc enginyer, critico al administratiu,… i si he sigut una cosa, la critico quan ja soc una altra. Per a mi no te importáncia el que soc jo ni el que son els altres; considero que a cap treballador se li ha de treure el que va aconseguir abans. Serpre paguen els mateixos els plats trencats per altres.