Sóc un bailongo. Em poses September, d’Earth Wind and Fire, i ja no sóc l’amo de la meva pelvis. Això sí, he rebut crítiques pel meu estil. Hi ha qui l’ha qualificat de rajolista –perquè no em moc d’una sola rajola–. Lamentablement no passaria un càsting per entrar a Fama, em falla el conjunt.
I és que el tot, és important. La coreografia dóna l’harmonia. I aquí, els diversos governants que hem tingut ens han administrat a batzegades. I ara que vénen mal dades sembla que vulguin fer més coses però segueix fallant el conjunt. No seria més fàcil que abans de rebaixar cap sou a cap funcionari estigués aprovat un impost sobre la renda, agressiu amb les grans fortunes? No seria més fàcil desplegar primer el marc fiscal i després anunciar l’obertura econòmica? No seria més fàcil bolcar-se a portar més turistes abans d’augmentar els horaris comercials? I sobretot, no hauria estat més fàcil per a Toni Martí fer un partit, abans de les generals, que proposés subsidi d’atur, IRPF, nacionalitat als 10 anys i una nova llei electoral més demogràfica i menys territorial? Ell ja havia parlat favorablement de totes aquestes reformes. Amb aquest full de ruta només l’hauria acompanyat el Cinca i 4 més. Ell volia guanyar, lícit. Ja ho ha fet, i de pallissa. Ara toca governar. Amb uns quants rancis, sí. A les generals, fa 7 mesos, Martí era garrallista –terme que em sona a guerrilla centreamericana– i se’l veia ben content. Diuen que la confecció de les llistes per a les comunals el va posar histèric a la Massana i a Sant Julià. I què s’esperava?
Per cert, quina és la nova manera de fer política, que me l’he perdut?
“A tothom li agrada olorar els seus pets però detesta els dels altres.” Anònim.
No se m’acut una sentència més irrefutable. Qui no ha agitat com si fos una pancarta del gol sud els llençols, quan està sol al llit, per comprovar la contundència de l’aroma? Qui no s’ha sentit íntimament orgullós en comprovar que és capaç de generar un microclima? A més, aquest tema és totalment de justícia social. Tothom sap fer vibrar algun cop les parets anals, tant un milionari com un captaire. “Cosa dolenta, fora del ventre”, deia un amic meu massa generós que sovint es trobava sol a les habitacions. Però és clar, aquesta tremolosa i càlida maniobra, súmmum de treball en equip entre aparell gàstric i esfínter, molesta si no es teva perquè fa pudor. Per què? No està gaire clar, però –i aquí és on vaig avui– és una metàfora perfecta, bruta –també ho accepto– per explicar moltes coses. Per exemple. En aquest territori- poble-país hi ha hagut sempre un proteccionisme històric sobre l’empresari local. Mentre tot ha anat endavant no hi ha hagut massa problema. La societat derivada d’això és molt classista, cert, però amb el plat segur a taula per als treballadors no passa res. Els uns es feien milionaris i els altres feien del cotxe casa seva. Fins i tot fabricant engendres com els prestanoms. Però això ha canviat. El cap del Govern, Toni Martí, que ho està petant, diu que l’any vinent s’obre al màxim el peís al capital estranger, fins i tot les professions liberals. I molts tremolen. Perquè fa dècades que es pensaven que els seus pets eren Heno de Pravia i resulta que no, que només eren pets.
Si Almodóvar hagués estat dissabte passat a la Seu hauria trobat material per a un bon guió. Em permeto suggerir el títol: Beátame. Anna Maria Janer ja és beata. La religiosa es veu que era molt bona persona i la seva obra així ho indicaria. I amb 4.000 persones de públic i amb imatge gegant inclosa, l’Església la va ascendir de categoria amb tota la pompa que tenen aquests actes. Naftalina pura. El reglament diu que per poder jugar a la lliga de beats has d’acreditar un miracle perquè t’hi inscriguin. I aquí és on m’agafa el riure. Segons el dossier Janer, el Vaticà accepta que va curar instantàniament una persona de poliartrosi i per això té llotja VIP al cel. I tenint aquest poder per què no va curar més gent? Només una? Em sembla poca cosa. En canvi, per haver ajudat de bon cor milers de persones no la farien beata. No, si no hi ha miracle. Que s’ho confitin doncs. El món està ple de sants i de cabrons i cap fa miracles. Però sí que hi ha gent que fa coses excepcionals. Steve Jobs o Albert Einstein, per exemple, li han canviat la vida a molta gent. O l’inventor de la Viagra. I ho han fet amb el seu talent humà i terrenal. Però no és suficient. Ja sé que dir-li a l’Església que s’equivoca és topar contra una paret, dura i compacta. Però sí que en els temps que corren hauríem de començar a utilitzar millor la paraula miracle. Perquè si la comunitat religiosa la segueixen integrant persones amb superpoders, que comencin a activar-los cristianament perquè puguin menjar els nens de l’Àfrica negra o per ajudar la gent que ja fa dies que les passa magres per aquí. Agermanats anirem caminant, oi?
Ara deu guanyar més de 5.000 al mes. Jo vaig treballar amb ell fa temps. Era discretet, més aviat dolent. Feia de tècnic. Però s’ha de reconèixer que tenia talent per conspirar. Era el Michael Phelps de la porqueria, nedava per ella a tota velocitat. Tot d’una va començar a ascendir. Continuava sent igual de dolent però cada cop treballava menys i cobrava més. Sabeu què va passar? Que es va posar en política, al PLA. I quan va marxar de la tele pública el van anar recol·locant i ara és, si no vaig errat, al SAAS. Un campió. Es diu Josep i va molt clenxat.
El mateix exemple però al revés. Per currículum i per preparació, Vicenç Mateu reuneix els requisits per ser un digne síndic general. Fa dos anys, tot i ser doctor en filosofia, no el van voler a l’escola an-dorrana per fer de professor ras. Evidentment el motiu no era la qualificació, era que aleshores manaven els socialdemòcrates i hi havia algú que no el podia veure. Conclusió. Una persona que el país no volia per ser professor dos anys després és síndic. Curiós oi? No tant si pensem en el túnel de rentat que és la política. I reversible. Es pot passar de la tifa a l’or o a la inversa segons com bufi el vent. I ja n’hi ha prou. Primer perquè la situació apressa i segon per pura decència. A mi em va semblar bé que Toni Martí demanés patriotisme en el seu discurs. Però començant pels polítics, de totes bandes i en totes les administracions, que han pervertit la percepció a peu de carrer que es té dels treballadors públics. I això no canviarà fins que no vegin que el país és la gent que hi viu, no ells. L’únic que han de fer és administrar-lo.
