Quan Toni Martí va fer aquell discurs televisat que per alguns analistes havia de canviar el món, ja vaig dir que el temps diria quina era l’envergadura real d’aquella aparició. Va ser el 19 de setembre. La força de l’aparició pública, que en va tenir, s’ha anat perdent per l’aigüera i ara ja no queda res. Res de res. Un Govern prudent, poruc i a mig camí de tot arreu és el que tenim a dia d’avui. L’última notícia per acabar bé l’any, per la part dels ous, l’avançava Eusebi Nomen en un article d’opinió. Els grans propietaris, d’empreses i de béns immobles, tenen embussats els notaris perquè estan canviant les coses de lloc. Canvien la propietat entre familiars. Per què? Perquè arriben nous impostos sobre les societats i així en pagaran menys. Compte. La nova llei ho permet. És totalment legal. El que no significa que sigui una vergonya en temps que a tothom se li demanen sacrificis. És aquest el patriotisme que demanava Martí en aquell discurs? Hi ha dies que et vénen ganes de dir als quatre milionaris que dominen aquest país que se’l confitin i que se’l posin on els entri bé, que total ho faran igual. Una proposta per quedar-me, almenys, una mica menys intranquil. La versió digital d’aquest article recull comentaris en un blog. Estaria bé que els càrrecs electes del Govern i els comuns deixessin un comentari amb nom i cognom desmentint que ells no estan fent res per estalviar-se impostos. Si cap polític ha fet maniobres d’aquestes seria un bon regal de cap d’any, si n’hi ha algun, com suggeria Nomen, el millor regal seria la seva dimissió. No per corrupte, només per hipòcrita. Només?
Potser convé. No ho sé. Diuen alguns, els defensors del vitalisme elàstic (m’acabo d’inventar el nom del moviment), que a vegades per anar més amunt d’on eres és necessari caure molt més avall per fer palanca. Aquest estiu vaig estar un mes i mig de baixa. El meu cos es va confabular amb la meva ment i van fabricar un se-nyor trastorn d’angoixa i ansietat amb principi de depressió. Nit negra, ben tancada. Durant molts dies no hi havia cap mirall que em tornés la meva imatge. Estava extraviat. Medicines, teràpia i voluntat a parts iguals van incorporar molt a poc a poc l’estructura bàsica que feia falta per poder relacionar-me amb l’entorn. Després van venir les decisions. Hi ha viatges en què vas tan lluny que només pots sortir per l’altre costat, com fer la volta al món. Per tornar a ser tu mateix has de deixar de ser-ho una mica. Va ser un embús monumental i els clàxons van acabar fent tant soroll que no se sentia res més. És particular la sensació de no ser tu qui controla la teva vida, sinó al revés. Per cert, va ser per amor, sempre n’he estat un fanàtic però al final em vaig convertir en un ultra. Potser us estareu preguntant per què us ho explico. Per què avui. Primer perquè he millorat prou per parlar-ne i per solidaritat amb la gent que també passa per aquest tràngol o per un de similar. I després, arriba Nadal. I aquí estic, planxant perquè llueixi més que mai el meu millor vestit, que no és de roba i que és l’únic que portaré posat sempre. Ha fet falta cosir-lo però encara pot funcionar i hi ha dies que em queda bé i tot. Tu també en tens un, de vestit, mira de lluir-lo. Bones festes a tots.
Els que no simpatitzem amb la monarquia, no l’espanyola sinó cap, sabíem que només un cavall de Troia competent seria capaç d’atacar amb efectivitat una institució tan opaca. I ha passat. Un culer, a més basc, ha fet la feina bruta. El guerrer sacrificat es diu Iñaki Urdangarin, ara ja Urmangarin, i ha inoculat amb gran precisió i paciència el pitjor virus possible, el de la malfiança. Ara, la casa del rei d’Espanya diu que serà molt més transparent amb els seus números. I la gent, amb les mans al cap, crida: ho haveu vist?! Com si ja no fos per cridar que diner públic s’hagi de fer servir perquè una família sencera es toqui els collons tot el dia per dret sanguini. Però no, fins que a la massa no li diuen que toca, no s’escandalitza.
Aquí no tenim família reial però hi ha una pila de coses que són per posar-se les mans al cap. La més visible, amb paternitat innegable sobre el que està passant amb l’economia, és la moratòria de la construcció del 2003. Resulta que molts van fer cabassos de diners perquè van tenir informació privilegiada. I al final allò que pretenia regular el sector se’l va carregar per 30 anys. Govern i comuns ho van veure en primera fila i no van fer absolutament res. De tots els colors polítics. La justícia tampoc i la gent menys, rajaven bitllets per tot arreu i aquí amb això ja n’hi ha prou. Els periodistes? En la inòpia més absoluta. Ningú va dir que s’estava cremant la terra que trepitjarien les futures generacions. Només que una sola persona, una, hagués estat jutjada i condemnada per aquest disbarat, la societat hauria dit: ho haveu vist?! Però aquí no passa mai res. Així estem.
Si avui mateix ens ajuntem uns quants amics profundament creients i ens volem inscriure a la lliga nacional de futbol sala amb el nom de Deportivo La Biblia, la federació ens contestarà que d’acord però que primer hauríem de formar un club i tenir els estatuts aprovats pel Govern. Si formem una associació d’admiradors del pandero de Jennifer López i demanem subvenció al comú d’Andorra la Vella, el primer que ens demanaran és que, igualment, ens constituïm legalment. I així, amb tot. Bé, amb tot no.
A la política amb unes quantes firmes que t’avalin ja pots presentar una candidatura. El partit que governa ara amb 22 dels 28 consellers generals, va arrasar 5 mesos abans de tenir aprovats els estatuts. Rosa Ferrer igual, acaba de guanyar pel Cd’i però si s’hagués presentat pel club de fans de Los Indios Trabajaras, cap problema. És molt més difícil apuntar-se en una competició esportiva que moure els fils per dominar el país. I no et dic res si vols demanar una ajuda per pagar el lloguer o la prestació d’atur. La paperassa et surt per les orelles. Per administrar centenars de milions d’euros el requisit són 4 firmetes. Espera, m’estic deixant alguna cosa. Ah sí! Els hem de votar perquè puguin manar. Però això total s’arregla ràpidament. Una mica de coloret per aquí (taronja o lila), un adversari desastrós per allà (PS) i a córrer. Ja tenen el país. Ara a pregar perquè, ni que sigui de casualitat, els electors encertin. Es guanyen les eleccions amb tan poca cosa que els polítics, lògicament, s’adapten. Quid pro quo. Nul·la exigència, nul compromís. Quadra.
