La nostàlgia. Hi ha qui creu que té tanta utilitat com un predictor per a Bibi Andersen. Discrepo. Sempre he imaginat la meva memòria com una gran biblioteca amb altíssims prestagtes en què els vells records rebien els nous explicant-los on havien anat a parar. Som el que ens passa i el que ens ha passat, sens dubte. I, igual que els mapes, les nostres fronteres van canviant. Molts cops i durant anys he discutit amb molta gent sobre el que creia que era una caricatura distorsionada que feien sobre Andorra: país governat per unes quantes famílies i amb un classisme salvatge. Jo mantenia que el país tenia cada cop més matisos i que calia posar valentia perquè les coses canviessin. Tinc nostalgia d’aquell Gabriel. Aquell guerrer ha deixat pas a un ciutadà escèptic. La culpa? La culpa és d’estar informat. Sento nostàlgia d’aquella beneïda i incombustible ignorància.
El pneumòleg Jordi Roig no anirà a presó. Aquest senyor va atendre unes quantes senyores per temes relatius a l’aparell respiratori i quan les examinava els deia: “Digui 33!” i els posava la mà a la xona. S’ha d’estar ben malalt. No ho dic jo, està sentenciat com a culpable. Un indult per aquí d’un Copríncep, un altre per allà d’un altre, una pena que faci que 2 i 2 siguin 3 i au, a córrer. D’aquí a dos anys ja pot tornar a exercir (jo d’ell em faria ginecòleg que tindrà menys problemes). Qui no sàpiga que el doctor Roig té amics molt importants és tan ignorant com ho era jo fa uns anys. I les víctimes? Quan abusin de la filla d’un noble la cosa canviarà, si no, a aguantar. Això és Andorra.
L’altre dia un amic meu que és bastant més intel·ligent que jo em va fer una d’aquelles preguntes que et fan pensar: “Si tu poguessis fer una maniobra legal per pagar menys impostos, no ho faries?” Aquella nit, al llit, i barrejat amb els pensaments habituals de final del dia (trio amb Eva Mendes i Beyoncé, canyo amb botifarra inclosa a Pepe…), la pregunta em martellejava la consciència. Suposo que si tingués diners per fer allò que Jordi Cinca va batejar com a “planificació fiscal”, potser també ho faria. Però és clar, si tingués diners no seria jo, seria un altre. En un moment de claredat (Mendes ja m’estava dient papito a cau d’orella…) ho vaig entendre. Parlem massa de lleis. Lleis amunt i lleis avall, sovint sobre el tema dels impostos. Aquí ja sabem que la gent no vol pagar-los, almenys tots, si no, no tindríem els bancs plens de diners d’evasors fiscals. Cap sorpresa. Anem a les persones. I les persones, digueu-me ingenu, no som tan diferents. Milionaris o captaires. Els rics, i a Andorra n’hi ha uns quants, tenen ara una gran oportunitat. Un exemple entre molts altres. No es tracta de no apujar els lloguers per llei, es tracta d’abaixar-los. En locals comercials i pisos. Per ajudar. Per a res més. I no per caritat, no, per regar la terra en què tots hem crescut. I perquè poden. És absurd pensar que des del castell, còmodes i protegits de tot, podran resistir eternament. Els currantes ja sabem el que ens toca, tret de quatre funcionaris que no ho han pillat, ens toca aguantar el que vingui. Ara, més tard potser ja no, els rics poden sembrar i triar com volen ser recordats, si amb agraïment o amb ressentiment.
“Ara seré políticament incorrecte…” Cagada. Cada dia us trobareu amb gent que diu això com a introducció de confessions ridícules i amb menys substància que una sopa de peces d’Airgam Boy. Us podria dir que quan us els trobeu en fugiu com de la pesta, però no val la pena. Potser vosaltres mateixos ho feu, i fins i tot jo mateix alguna vegada. Hem perdut la capacitat de dir les coses. No sé quan i no sé de qui és la culpa però és un fet. Ens hem acostumat a posar tant de sucre i coixí que quan algú diu el que pensa sembla un neandertal o un sonat. Occident, obsessionat d’apuntalar valors, s’ha acabat tornant una fàbrica de gent tremolosa i repetida. I potser que parem d’una vegada. No és que haguem de deixar de ser educats, n’hi hauria prou de deixar de confondre ser-ho amb el fet de no dir res per no molestar ningú. Algú pot pensar que és un tema abstracte, però no ho és gens. És el dia a dia, la cistella de la compra, les relacions personals, l’economia i, sobretot, la política. No demanem als nostres representants que diguin les coses clarament perquè ja ni recordem com es fa. Un exemple. Quants fatxes hi ha a Andorra? Jo crec que una pila, però si busqueu als mitjans de comunicació no n’hi ha cap. Tots estan camuflats a l’abric del ji, ji, ja,ja que ho ocupa gairebé tot. S’han de dir les coses. Si és or és or i si és caca és caca. I no parlo de fer-se l’heroi ni res d’això. A poc a poc, de mica en mica. Però fem-ho. Ensenyem als nens a fer-ho. Ni que sigui per veure si posem nerviosos els que ja fa massa dies que se’n foten de nosaltres mentre van esprement el món com una taronja.
Tema botes. En les seves diferents versions: per sobre dels texans, d’unes mitges, d’unes malles, les botes s’han convertit en una gran notícia per als homes. Les dones espectaculars que ja recollien frases de l’estil “estàs per posar-te un pis!” davant de les obres no han fet res més que apuntalar la seva presència torbadora. Però la gran notícia està en la classe mitjana. Unes botes estil D’Artagnan converteixen en moltes ocasions una dona que passaria desapercebuda en la dipositària de pensaments que el marquès de Sade descartaria per atrevits. I són les botes. Com que gairebé totes porten talons estilitzen, donen misteri i concedeixen un aire guerrer i gens submís que propicia l’aproximació entre sexes, ja sigui pel noble art de donar-se gustet al cos o subsidiàriament per la reproducció de l’espècie.
Tenim l’absurda mania d’esmentar grans estadistes històrics de fa 60 anys com si fer-ho hagués d’inspirar les solucions que cal prendre per millorar les coses. És com quan comparen Di Stéfano o Pelé amb Messi. No serveix per a res. Són èpoques diferents. Els ciutadans de per aquí entenem per viure bé poder tenir una quota considerable d’oci, allò que es diu qualitat de vida. Poder jubilar-nos joves i moltes altres coses. Fa 60 anys el que es volia era tenir feina, fer una família i prou. Jo no he notat la crisi. No m’han apujat el sou en uns anys, és tot. I com jo el 70 per cent dels que vivim aquí. Potser que, els que estem bé, deixem de queixar-nos ja d’una vegada. Intentem-ho i serà com el tema botes, ens sentirem més atractius. I també mostrarem respecte per als que sí ho han perdut quasi tot i sovint no es queixen.
