No és una pregunta fàcil però si mai em demanessin quina és la part més important del meu cos diria que la boca i no penseu malament que no tinc tanta flexibilitat. La boca, petit teatre on actuen les veritats més incontrovertibles i les mentides més insidioses, origen de grans i absurdes discussions. Via d’accés de la truita de patates de la meva mare, l’èxtasi gustatiu. I per la boca, previ ús d’arsenals de prosa eròtica a cau d’orella, els petons han estat orgullosos ambaixadors de la passió en la batalla de la carn. O sigui que si em pregunten contesto que la boca, però és clar, sense cul tampoc faríem res o sigui que la pregunta, ben mirat, és totalment idiota. En canvi, si em preguntessin per l’òrgan vomeronasal, la cosa ja canvia. Tots en tenim, tu amic lector/a també. És un diminut foradet a cada costat del septe nasal que es considera lligat als quimioreceptors i que ens hauria de fer capaços de detectar feromones. No serveix per res però allà està. A mi, em sabria greu desprendre-me’n, sempre l’he tingut, forma part de la meva identitat. Però si algun dia em vingués un metge i m’expliqués amb calma que els foradets en qüestió són inútils i una rèmora per al funcionament del cos, visitaria un quiròfan i m’acomiadaria d’ells amb emoció.
Pregunta. Algú em pot dir si els cònsols menors de cada parròquia o el subsíndic serveixen per a alguna cosa més que l’òrgan vomeronasal? Oi que no? Hi estan perquè hi han estat tota la vida i no són, precisament, barats. Les tradicions estan bé, però abans les dones no votaven i els negres eren esclaus. Evolucionem?
Estava segur que seria un èxit. Primer perquè estava a l’abast. No era utòpic pensar que Andorra podia fer bé una Copa del Món, al revés, ja fa anys que ens l’haurien hagut de donar si els de la FIS no fossin uns rancis i uns classistes (ens miren per sobre l’espatlla, als pirinencs). I també perquè la il·lusió és un combustible potentíssim i estàvem acumulant reserves des de feia 50 anys. No li trobo cap contraindicació, tot està bé. Felicitats. Afegiré, però, una altra línia de reflexió. No em crec la xifra de 14.000 assistens a les curses. Ho vaig veure per televisió i feia patxoca tot plegat, però allà no hi havia tanta gent. Va estar bé l’organització perquè va ser conscient que una graderia buida tindria un impacte nefast i va assegurar-se que no fos així. Hi havia molta canalla dels clubs, molts invitats i potser uns centenars d’aficionats. A tot estirar 5.000 persones entre els tres dies, que ja està molt bé.
L’esquí de competició no interessa en aquest país, no ara, mai. A molta gent li agrada esquiar i que els seus crios ho facin però la competició els és indiferent. Reuneix més gent el Sergio Dalma, i pagant, que la Lindsey Vonn gratis. Per això la metàfora de la Copa del Món és interessantíssima. Els polítics s’han atipat de dir aquests dies que el país sencer s’ha bolcat. No és cert. Estimo que un 70 per cent de la població ha viscut totalment d’esquena a l’esdeveniment. És aquest país nostre, en què les parets són gruixudes i encara que al pis de la vora exploti una bomba atòmica, tu no en fas ni cas. Això ha acabat convertint en irrellevant si calen 20 o 15 anys de residència per obtenir el passaport.
Imagineu un autobús. De la línia Guatemala a Guatapeor. Abans anava per autopistes de cinc carrils i ara va per carreteres mal asfaltades i plenes de revolts. Els ocupants, grisos per dins i per fora, fan cada dia el trajecte sense protestar, tot i que els han pujat el preu del tiquet i, a més, molts dies han d’anar dempeus. Aguanten estoicament i en silenci l’abús permanent. Però un dia, una finestra es trenca fortuïtament i entra una ventada, fresca, lliure. I tot canvia. Per què? Perquè un dia o un altre havia de passar. Perquè la paciència té un límit. Els passatgers escridassen el mal educat xofer reclamant-li un tracte més digne. El fan baixar del bus. Ara conduiran ells. Què ha passat exactament aquests dies? El tema de l’augment de sou dels cònsols ha encès la plebs com mai s’havia vist –i mira que el bestiari patri és variat en esdeveniments per haver generat revoltes així–. Però no, ha estat aquest tema. Per què? Perquè algun dia havia de passar. Realment Gil, Marín i Calvet… tela marinera. A qui se li acut pujar-se el sou amb la que està caient? Tot i que aquí el campió és el Torrentallé, que se l’ha abaixat però continua cobrant de la mútua elèctrica. Amb dos collons. Dit això, calma. 5.000 euros no és una barbaritat (a l’administració hi ha uns quants sous així) per governar un poble. No podem convertir l’elit política en mileurista. Si ho fem, només –encara més– faran política els que estan forrats. Per acabar, a mi em sembla fantàstic tot el merder a internet, però si no es fa res més no deixarà de ser una altra samarreta de moda, com quan el Pepe va trepitjar el Messi o coses així. Fareu res més?
Són dos nois de 20 anys i comparteixen pis a Barcelona. Estudien belles arts. Un és andorrà, l’altre suec i es diu Bjorn. El nòrdic està d’Erasmus però segons el Macari, el terme correcte és Orgasmus. Bjorn Nilsson, cabellera rossa, ulls blaus i abdominals gofra. Les torna boges. En 6 mesos a la capital catalana, 108 dones de diverses edats i races han expressat la seva gratitud amb crits en molts idiomes a aquest Odin de la satisfacció femenina. A l’habitació de la vora, el Macari, conegut a Sornàs com Big Mac, ha assistit a totes les simfonies amb resignació. Big Mac pesa 123 quilos i fa 1,65 metres. És verge. Per ell demanar l’hora a una dona ja és travessar el Rubicon. I ara viu en aquesta casa de la guasa amb un víking insaciable. A la facultat hi ha una lliga sexual. Va per pisos. El nombre total de polvos es divideix pel d’habitants de l’immoble. Bjorn i Macari van primers amb 54 de mitjana.
El BOPA (quines fotos més maques!) publicava aquesta setmana que el salari mitjà dels ciutadans d’aquest país és de 2.003 euros. A veure, per al senyor/a que fa el càlcul, un suggeriment. Agafi, marqui uns màxims amb el que declarem tots els assalariats a la CASS. 4.000 euros, per exemple. I d’aquí cap amunt faci una mitjana. Entre 2.000 i 4.000, igual. Una altra de 1.000 a 2.000. I, per últim, de 1.000 cap a baix. I se’n podrien fer més. Així sabríem quanta gent pringa i quanta no. Es podrà fer el salari mitjà igual si fa feliç el Govern, tot i que no aporta res. Bé, sí, apuntala la ridícula idea que seguim lligant els gossos amb llonganissa. Si fos així, el pobre Big Mac s’estaria fent un fart de cardar. I no va per aquí.
