Només ha faltat ressuscitar Arias Navarro perquè digués a càmera: “Españoles, Dumbo ha muerto.” El cas aquest del Borbó, el maluc i l’elefant (sembla el títol d’una pel·li de Greenaway) és un impagable exemple de com ens hem arribat a tornar de previsibles en la pretesa era de la llibertat o il·lustració (?) 2.0. Es trenca el maluc en un accident de caça i un país esclata. I a més en vertical, des de la plebs fins a l’elit intel·lectual. El rei d’Espanya ha pelat una pila de grans animals, entre ells i involuntàriament un germà, durant la seva vida, ho sap tothom que ho ha volgut saber. És com el tema del seu matrimoni obert que també aflora com a element de poca exemplaritat. Es diu que Joan Carles ha tingut 1.500 amants. Doncs enhorabona, i a mi, què? També ho sabia tothom amb certa curiositat. Però en aquest frenètic món nostre, el Twitter i el Facebook comencen a bombardejar la foto aquella al costat d’un elefant mort amb el fusell a la mà i tot el periodisme (grans capçaleres incloses) la comença a repetir, quan la imatge és molt antiga i no l’havia publicat ningú perquè no la devien considerar interessant. I ara, per què sí? Perquè estem pujats en un tren d’alta velocitat que no para. Sense temps ni per veure el paisatge. I el combustible d’aquesta màquina infernal són aquestes reaccions sense prèvia digestió intel·lectual. No sóc monàrquic. Amb crisi o sense. Que algú sigui una autoritat per qüestió sanguínia em sembla anacrònic. I no afecta la meva opinió que mati elefants o s’ho folli tot, pensaria el mateix si Joan Carles passés les seves vacances fent de missioner a Calcuta.
Divendres nit. Al final improvisem un soparet modalitat EAD (Engatar-se Amb la Dona). Menjar, vi i paraula. Agafem el món pels peus i el posem cap per avall, suficient per comprovar que no li cau cap moneda de les butxaques. I cap al Califa. La Gemma se’n va a la barra tota valenta a buscar tequila i jo em quedo assegut en una butaca mirant el panorama. 1 pijo, 2 pijos, 3 pijos, 4 pijos… quan n’he comptat 25 paro. Molt brou però poca substància. Molt twitter, poca poesia. Molt somriure, poca alegria. Una estoneta després, ja posseït per José Cuervo, m’alço i vaig al lavabo obrint-me pas entre la munió de walking-pijs. Zombis de la tribu G-Star. Aigües menors i cremallera amunt. Control de danys. Tot bé. Ni pupa, ni taca. Mentre em rento les mans, comprovo horroritzat que el mirall està trucat. Aquest no sóc jo. No pot ser. Això és cosa de les al·lucinacions provocades pel mexicà. Tanco els ulls, els torno a obrir. I allà segueixo, al mirall. Jo també sóc un d’ells. Un pijo. Les generacions precedents s’han trencat la cara pels drets dels quals ara gaudim. Uns drets que hem acabat barrejant en un Cola-Cao amb una cultura del lleure anestesiant. No tenim dret a un iPhone ni a fer un viatge exòtic cada any. Hem confós drets amb privilegis. I no han estat ni els polítics ni la banca, ho hem fet des la classe mitjana. Hem de tenir dret a una educació, sanitat, condicions laborals i habitatge dignes. Si discutim sobre això amb els que manen sempre tindrem raó. I encara no ho estem fent. Sembla que molts esperin que passi alguna cosa per poder seguir igual. I no passarà.
Delegacions de Catalunya i Madrid es preparen per visitar el senyor Sheldon Adelson per veure si el convencen que instal·li Eurovegas en els seus respectius territoris. En el kit de viatge van unes genolleres d’skateboard i la pel·lícula Deep throat per motivar els negociadors. Exempcions fiscals, permetre fumar, la prostitució, és igual, el que demani Mr. Sheldon s’ha d’acceptar. Estem parlant, diuen, de més de 200.000 llocs de treball.
Mentre això passa aquí al costat nosaltres li encomanem a Toni Riberaygua que faci l’Oficina del Joc, que no és una sala plena de Monopolys i jocs de parxís, se suposa que és un think tank patri per veure quins riscos hi ha si obrim un casino. El cap del Govern va fer dimecres un article en què arribava a dir que Riberaygua li dirà al Govern quina influència pot tenir això en la possible ludopatia de la població. La pregunta és de Barri Sèsam. Doncs clar que tindrà incidència. Com el bingo, que ja té llei, o la loteria i les travesses, que no en tenen. Com té incidència el tabac en els pulmons, l’alcohol en el fetge i els tangues de lleopard en la libido. També m’imagino que ja sabem que pot venir algun rus a gastar-se pasta no molt clara en un casino. Però és que no ho pot fer ja en les nostres botigues? Em posa dels nervis aquest talent dels polítics ja no per marejar, sinó per centrifugar la perdiu. Mentre perdem el temps per saber si les puces són mascle o femella, l’elefant de la crisi va cobrint amb les seves potes cada cop més terreny. Feu ja el casino si l’heu de fer i si no a una altra cosa, si us plau. Jo hi estic a favor, fatigadament a favor.
Ojo al dato, para la cinta. Notícia important. Els directius més importants dels bancs d’Andorra s’abaixaran el sou un 10% els pròxims dies. La llegenda diu que el que guanya més se’n va prop dels 800.000 l’any i el que menys no baixa de 300.000 (bonus a part). Tenen nom i cognom. Es diuen Jordi Comas (Andbanc), Josep Peralba (Crèdit Andorrà), Gilles Serra (MoraBanc), Miquel Alabern (BancSabadell) i Joan Pau Miquel (BPA). Sí, sí, s’abaixen voluntàriament el sou perquè han fet números i així no caldrà l’augment del 0,5% en els cobraments amb targetes andorranes. Això no desmentirà que tinguin uns grans i rosats pebrots perquè si no els tinguessin així no haurien aprovat una mesura com la del 0,5% com està el pati. Tot i que hi tinguin dret i ja s’apliqui a d’altres llocs. Ara no tocava per a res. Aleshores per què s’abaixaran el sou? Molt senzill. Perquè la gent no és imbècil tot i que ells s’ho puguin pensar. I els senyors Comas, Peralba, Serra, Alabern i Miquel tenen nom i cognom i se’ls pot mencionar amablement al Twitter o al Facebook o als comentaris del Diari, des d’ara fins al judici final. Se’ls pot convertir en el centre d’atenció permanent. Amb fotos, eh? Els poden fer serenates a la porta de casa de nit, o a la cua del cine o del súper els poden cantar a cau d’orella amb cara de mala hòstia: “Ai se eu te pego.” La tenebra dels despatxos bancaris a la llum pública? Seria ajustar massa les seves cares corbates d’Hermés.
Cada dia estem donant canya als polítics i aquesta casta aristocràtica de la banca sempre se’n va de rositas. Potser que diguem prou.
