Imagineu un autobús. De la línia Guatemala a Guatapeor. Abans anava per autopistes de cinc carrils i ara va per carreteres mal asfaltades i plenes de revolts. Els ocupants, grisos per dins i per fora, fan cada dia el trajecte sense protestar, tot i que els han pujat el preu del tiquet i, a més, molts dies han d’anar dempeus. Aguanten estoicament i en silenci l’abús permanent. Però un dia, una finestra es trenca fortuïtament i entra una ventada, fresca, lliure. I tot canvia. Per què? Perquè un dia o un altre havia de passar. Perquè la paciència té un límit. Els passatgers escridassen el mal educat xofer reclamant-li un tracte més digne. El fan baixar del bus. Ara conduiran ells. Què ha passat exactament aquests dies? El tema de l’augment de sou dels cònsols ha encès la plebs com mai s’havia vist –i mira que el bestiari patri és variat en esdeveniments per haver generat revoltes així–. Però no, ha estat aquest tema. Per què? Perquè algun dia havia de passar. Realment Gil, Marín i Calvet… tela marinera. A qui se li acut pujar-se el sou amb la que està caient? Tot i que aquí el campió és el Torrentallé, que se l’ha abaixat però continua cobrant de la mútua elèctrica. Amb dos collons. Dit això, calma. 5.000 euros no és una barbaritat (a l’administració hi ha uns quants sous així) per governar un poble. No podem convertir l’elit política en mileurista. Si ho fem, només –encara més– faran política els que estan forrats. Per acabar, a mi em sembla fantàstic tot el merder a internet, però si no es fa res més no deixarà de ser una altra samarreta de moda, com quan el Pepe va trepitjar el Messi o coses així. Fareu res més?
Són dos nois de 20 anys i comparteixen pis a Barcelona. Estudien belles arts. Un és andorrà, l’altre suec i es diu Bjorn. El nòrdic està d’Erasmus però segons el Macari, el terme correcte és Orgasmus. Bjorn Nilsson, cabellera rossa, ulls blaus i abdominals gofra. Les torna boges. En 6 mesos a la capital catalana, 108 dones de diverses edats i races han expressat la seva gratitud amb crits en molts idiomes a aquest Odin de la satisfacció femenina. A l’habitació de la vora, el Macari, conegut a Sornàs com Big Mac, ha assistit a totes les simfonies amb resignació. Big Mac pesa 123 quilos i fa 1,65 metres. És verge. Per ell demanar l’hora a una dona ja és travessar el Rubicon. I ara viu en aquesta casa de la guasa amb un víking insaciable. A la facultat hi ha una lliga sexual. Va per pisos. El nombre total de polvos es divideix pel d’habitants de l’immoble. Bjorn i Macari van primers amb 54 de mitjana.
El BOPA (quines fotos més maques!) publicava aquesta setmana que el salari mitjà dels ciutadans d’aquest país és de 2.003 euros. A veure, per al senyor/a que fa el càlcul, un suggeriment. Agafi, marqui uns màxims amb el que declarem tots els assalariats a la CASS. 4.000 euros, per exemple. I d’aquí cap amunt faci una mitjana. Entre 2.000 i 4.000, igual. Una altra de 1.000 a 2.000. I, per últim, de 1.000 cap a baix. I se’n podrien fer més. Així sabríem quanta gent pringa i quanta no. Es podrà fer el salari mitjà igual si fa feliç el Govern, tot i que no aporta res. Bé, sí, apuntala la ridícula idea que seguim lligant els gossos amb llonganissa. Si fos així, el pobre Big Mac s’estaria fent un fart de cardar. I no va per aquí.
La nostàlgia. Hi ha qui creu que té tanta utilitat com un predictor per a Bibi Andersen. Discrepo. Sempre he imaginat la meva memòria com una gran biblioteca amb altíssims prestagtes en què els vells records rebien els nous explicant-los on havien anat a parar. Som el que ens passa i el que ens ha passat, sens dubte. I, igual que els mapes, les nostres fronteres van canviant. Molts cops i durant anys he discutit amb molta gent sobre el que creia que era una caricatura distorsionada que feien sobre Andorra: país governat per unes quantes famílies i amb un classisme salvatge. Jo mantenia que el país tenia cada cop més matisos i que calia posar valentia perquè les coses canviessin. Tinc nostalgia d’aquell Gabriel. Aquell guerrer ha deixat pas a un ciutadà escèptic. La culpa? La culpa és d’estar informat. Sento nostàlgia d’aquella beneïda i incombustible ignorància.
El pneumòleg Jordi Roig no anirà a presó. Aquest senyor va atendre unes quantes senyores per temes relatius a l’aparell respiratori i quan les examinava els deia: “Digui 33!” i els posava la mà a la xona. S’ha d’estar ben malalt. No ho dic jo, està sentenciat com a culpable. Un indult per aquí d’un Copríncep, un altre per allà d’un altre, una pena que faci que 2 i 2 siguin 3 i au, a córrer. D’aquí a dos anys ja pot tornar a exercir (jo d’ell em faria ginecòleg que tindrà menys problemes). Qui no sàpiga que el doctor Roig té amics molt importants és tan ignorant com ho era jo fa uns anys. I les víctimes? Quan abusin de la filla d’un noble la cosa canviarà, si no, a aguantar. Això és Andorra.
L’altre dia un amic meu que és bastant més intel·ligent que jo em va fer una d’aquelles preguntes que et fan pensar: “Si tu poguessis fer una maniobra legal per pagar menys impostos, no ho faries?” Aquella nit, al llit, i barrejat amb els pensaments habituals de final del dia (trio amb Eva Mendes i Beyoncé, canyo amb botifarra inclosa a Pepe…), la pregunta em martellejava la consciència. Suposo que si tingués diners per fer allò que Jordi Cinca va batejar com a “planificació fiscal”, potser també ho faria. Però és clar, si tingués diners no seria jo, seria un altre. En un moment de claredat (Mendes ja m’estava dient papito a cau d’orella…) ho vaig entendre. Parlem massa de lleis. Lleis amunt i lleis avall, sovint sobre el tema dels impostos. Aquí ja sabem que la gent no vol pagar-los, almenys tots, si no, no tindríem els bancs plens de diners d’evasors fiscals. Cap sorpresa. Anem a les persones. I les persones, digueu-me ingenu, no som tan diferents. Milionaris o captaires. Els rics, i a Andorra n’hi ha uns quants, tenen ara una gran oportunitat. Un exemple entre molts altres. No es tracta de no apujar els lloguers per llei, es tracta d’abaixar-los. En locals comercials i pisos. Per ajudar. Per a res més. I no per caritat, no, per regar la terra en què tots hem crescut. I perquè poden. És absurd pensar que des del castell, còmodes i protegits de tot, podran resistir eternament. Els currantes ja sabem el que ens toca, tret de quatre funcionaris que no ho han pillat, ens toca aguantar el que vingui. Ara, més tard potser ja no, els rics poden sembrar i triar com volen ser recordats, si amb agraïment o amb ressentiment.
