Gabriel Fernandez

Com Pepe a Messi?

blocs — Fri, 10 Feb 2012 07:00:15 +0000

Imagineu un autobús. De la línia Guatemala a Guatapeor. Abans anava per autopistes de cinc carrils i ara va per carreteres mal asfaltades i plenes de revolts. Els ocupants, grisos per dins i per fora, fan cada dia el trajecte sense protestar, tot i que els han pujat el preu del tiquet i, a més, molts dies han d’anar dempeus. Aguanten estoicament i en silenci l’abús permanent. Però un dia, una finestra es trenca fortuïtament i entra una ventada, fresca, lliure. I tot canvia. Per què? Perquè un dia o un altre havia de passar. Perquè la paciència té un límit. Els passatgers escridassen el mal educat xofer reclamant-li un tracte més digne. El fan baixar del bus. Ara conduiran ells. Què ha passat exactament aquests dies? El tema de l’augment de sou dels cònsols ha encès la plebs com mai s’havia vist –i mira que el bestiari patri és variat en esdeveniments per haver generat revoltes així–. Però no, ha estat aquest tema. Per què? Perquè algun dia havia de passar. Realment Gil, Marín i Calvet… tela marinera. A qui se li acut pujar-se el sou amb la que està caient? Tot i que aquí el campió és el Torrentallé, que se l’ha abaixat però continua cobrant de la mútua elèctrica. Amb dos collons. Dit això, calma. 5.000 euros no és una barbaritat (a l’administració hi ha uns quants sous així) per governar un poble. No podem convertir l’elit política en mileurista. Si ho fem, només –encara més– faran política els que estan forrats. Per acabar, a mi em sembla fantàstic tot el merder a internet, però si no es fa res més no deixarà de ser una altra samarreta de moda, com quan el Pepe va trepitjar el Messi o coses així. Fareu res més?

Big Mac

blocs — Fri, 03 Feb 2012 08:18:08 +0000

Són dos nois de 20 anys i comparteixen pis a Barcelona. Estudien belles arts. Un és andorrà, l’altre suec i es diu Bjorn. El nòrdic està d’Erasmus però segons el Macari, el terme correcte és Orgasmus. Bjorn Nilsson, cabellera rossa, ulls blaus i abdominals gofra. Les torna boges. En 6 mesos a la capital catalana, 108 dones de diverses edats i races han expressat la seva gratitud amb crits en molts idiomes a aquest Odin de la satisfacció femenina. A l’habitació de la vora, el Macari, conegut a Sornàs com Big Mac, ha assistit a totes les simfonies amb resignació. Big Mac pesa 123 quilos i fa 1,65 metres. És verge. Per ell demanar l’hora a una dona ja és travessar el Rubicon. I ara viu en aquesta casa de la guasa amb un víking insaciable. A la facultat hi ha una lliga sexual. Va per pisos. El nombre total de polvos es divideix pel d’habitants de l’immoble. Bjorn i Macari van primers amb 54 de mitjana.
El BOPA (quines fotos més maques!) publicava aquesta setmana que el salari mitjà dels ciutadans d’aquest país és de 2.003 euros. A veure, per al senyor/a que fa el càlcul, un suggeriment. Agafi, marqui uns màxims amb el que declarem tots els assalariats a la CASS. 4.000 euros, per exemple. I d’aquí cap amunt faci una mitjana. Entre 2.000 i 4.000, igual. Una altra de 1.000 a 2.000. I, per últim, de 1.000 cap a baix. I se’n podrien fer més. Així sabríem quanta gent pringa i quanta no. Es podrà fer el salari mitjà igual si fa feliç el Govern, tot i que no aporta res. Bé, sí, apuntala la ridícula idea que seguim lligant els gossos amb llonganissa. Si fos així, el pobre Big Mac s’estaria fent un fart de cardar. I no va per aquí.

Digui 33!

blocs — Fri, 27 Jan 2012 06:56:06 +0000

La nostàlgia. Hi ha qui creu que té tanta utilitat com un predictor per a Bibi Andersen. Discrepo. Sempre he imaginat la meva memòria com una gran biblioteca amb altíssims prestagtes en què els vells records rebien els nous explicant-los on havien anat a parar. Som el que ens passa i el que ens ha passat, sens dubte. I, igual que els mapes, les nostres fronteres van canviant. Molts cops i durant anys he discutit amb molta gent sobre el que creia que era una caricatura distorsionada que feien sobre Andorra: país governat per unes quantes famílies i amb un classisme salvatge. Jo mantenia que el país tenia cada cop més matisos i que calia posar valentia perquè les coses canviessin. Tinc nostalgia d’aquell Gabriel. Aquell guerrer ha deixat pas a un ciutadà escèptic. La culpa? La culpa és d’estar informat. Sento nostàlgia d’aquella beneïda i incombustible ignorància.
El pneumòleg Jordi Roig no anirà a presó. Aquest senyor va atendre unes quantes senyores per temes relatius a l’aparell respiratori i quan les examinava els deia: “Digui 33!” i els posava la mà a la xona. S’ha d’estar ben malalt. No ho dic jo, està sentenciat com a culpable. Un indult per aquí d’un Copríncep, un altre per allà d’un altre, una pena que faci que 2 i 2 siguin 3 i au, a córrer. D’aquí a dos anys ja pot tornar a exercir (jo d’ell em faria ginecòleg que tindrà menys problemes). Qui no sàpiga que el doctor Roig té amics molt importants és tan ignorant com ho era jo fa uns anys. I les víctimes? Quan abusin de la filla d’un noble la cosa canviarà, si no, a aguantar. Això és Andorra.

Sembrar

blocs — Fri, 20 Jan 2012 06:29:57 +0000

L’altre dia un amic meu que és bastant més intel·ligent que jo em va fer una d’aquelles preguntes que et fan pensar: “Si tu poguessis fer una maniobra legal per pagar menys impostos, no ho faries?” Aquella nit, al llit, i barrejat amb els pensaments habituals de final del dia (trio amb Eva Mendes i Beyoncé, canyo amb botifarra inclosa a Pepe…), la pregunta em martellejava la consciència. Suposo que si tingués diners per fer allò que Jordi Cinca va batejar com a “planificació fiscal”, potser també ho faria. Però és clar, si tingués diners no seria jo, seria un altre. En un moment de claredat (Mendes ja m’estava dient papito a cau d’orella…) ho vaig entendre. Parlem massa de lleis. Lleis amunt i lleis avall, sovint sobre el tema dels impostos. Aquí ja sabem que la gent no vol pagar-los, almenys tots, si no, no tindríem els bancs plens de diners d’evasors fiscals. Cap sorpresa. Anem a les persones. I les persones, digueu-me ingenu, no som tan diferents. Milionaris o captaires. Els rics, i a Andorra n’hi ha uns quants, tenen ara una gran oportunitat. Un exemple entre molts altres. No es tracta de no apujar els lloguers per llei, es tracta d’abaixar-los. En locals comercials i pisos. Per ajudar. Per a res més. I no per caritat, no, per regar la terra en què tots hem crescut. I perquè poden. És absurd pensar que des del castell, còmodes i protegits de tot, podran resistir eternament. Els currantes ja sabem el que ens toca, tret de quatre funcionaris que no ho han pillat, ens toca aguantar el que vingui. Ara, més tard potser ja no, els rics poden sembrar i triar com volen ser recordats, si amb agraïment o amb ressentiment.

El nom de les coses

blocs — Fri, 13 Jan 2012 06:53:09 +0000

“Ara seré políticament incorrecte…” Cagada. Cada dia us trobareu amb gent que diu això com a introducció de confessions ridícules i amb menys substància que una sopa de peces d’Airgam Boy. Us podria dir que quan us els trobeu en fugiu com de la pesta, però no val la pena. Potser vosaltres mateixos ho feu, i fins i tot jo mateix alguna vegada. Hem perdut la capacitat de dir les coses. No sé quan i no sé de qui és la culpa però és un fet. Ens hem acostumat a posar tant de sucre i coixí que quan algú diu el que pensa sembla un neandertal o un sonat. Occident, obsessionat d’apuntalar valors, s’ha acabat tornant una fàbrica de gent tremolosa i repetida. I potser que parem d’una vegada. No és que haguem de deixar de ser educats, n’hi hauria prou de deixar de confondre ser-ho amb el fet de no dir res per no molestar ningú. Algú pot pensar que és un tema abstracte, però no ho és gens. És el dia a dia, la cistella de la compra, les relacions personals, l’economia i, sobretot, la política. No demanem als nostres representants que diguin les coses clarament perquè ja ni recordem com es fa. Un exemple. Quants fatxes hi ha a Andorra? Jo crec que una pila, però si busqueu als mitjans de comunicació no n’hi ha cap. Tots estan camuflats a l’abric del ji, ji, ja,ja que ho ocupa gairebé tot. S’han de dir les coses. Si és or és or i si és caca és caca. I no parlo de fer-se l’heroi ni res d’això. A poc a poc, de mica en mica. Però fem-ho. Ensenyem als nens a fer-ho. Ni que sigui per veure si posem nerviosos els que ja fa massa dies que se’n foten de nosaltres mentre van esprement el món com una taronja.

Tema botes

blocs — Fri, 06 Jan 2012 06:35:06 +0000

Tema botes. En les seves diferents versions: per sobre dels texans, d’unes mitges, d’unes malles, les botes s’han convertit en una gran notícia per als homes. Les dones espectaculars que ja recollien frases de l’estil “estàs per posar-te un pis!” davant de les obres no han fet res més que apuntalar la seva presència torbadora. Però la gran notícia està en la classe mitjana. Unes botes estil D’Artagnan converteixen en moltes ocasions una dona que passaria desapercebuda en la dipositària de pensaments que el marquès de Sade descartaria per atrevits. I són les botes. Com que gairebé totes porten talons estilitzen, donen misteri i concedeixen un aire guerrer i gens submís que propicia l’aproximació entre sexes, ja sigui pel noble art de donar-se gustet al cos o subsidiàriament per la reproducció de l’espècie.
Tenim l’absurda mania d’esmentar grans estadistes històrics de fa 60 anys com si fer-ho hagués d’inspirar les solucions que cal prendre per millorar les coses. És com quan comparen Di Stéfano o Pelé amb Messi. No serveix per a res. Són èpoques diferents. Els ciutadans de per aquí entenem per viure bé poder tenir una quota considerable d’oci, allò que es diu qualitat de vida. Poder jubilar-nos joves i moltes altres coses. Fa 60 anys el que es volia era tenir feina, fer una família i prou. Jo no he notat la crisi. No m’han apujat el sou en uns anys, és tot. I com jo el 70 per cent dels que vivim aquí. Potser que, els que estem bé, deixem de queixar-nos ja d’una vegada. Intentem-ho i serà com el tema botes, ens sentirem més atractius. I també mostrarem respecte per als que sí ho han perdut quasi tot i sovint no es queixen.

Només?

blocs — Fri, 30 Dec 2011 06:28:28 +0000

Quan Toni Martí va fer aquell discurs televisat que per alguns analistes havia de canviar el món, ja vaig dir que el temps diria quina era l’envergadura real d’aquella aparició. Va ser el 19 de setembre. La força de l’aparició pública, que en va tenir, s’ha anat perdent per l’aigüera i ara ja no queda res. Res de res. Un Govern prudent, poruc i a mig camí de tot arreu és el que tenim a dia d’avui. L’última notícia per acabar bé l’any, per la part dels ous, l’avançava Eusebi Nomen en un article d’opinió. Els grans propietaris, d’empreses i de béns immobles, tenen embussats els notaris perquè estan canviant les coses de lloc. Canvien la propietat entre familiars. Per què? Perquè arriben nous impostos sobre les societats i així en pagaran menys. Compte. La nova llei ho permet. És totalment legal. El que no significa que sigui una vergonya en temps que a tothom se li demanen sacrificis. És aquest el patriotisme que demanava Martí en aquell discurs? Hi ha dies que et vénen ganes de dir als quatre milionaris que dominen aquest país que se’l confitin i que se’l posin on els entri bé, que total ho faran igual. Una proposta per quedar-me, almenys, una mica menys intranquil. La versió digital d’aquest article recull comentaris en un blog. Estaria bé que els càrrecs electes del Govern i els comuns deixessin un comentari amb nom i cognom desmentint que ells no estan fent res per estalviar-se impostos. Si cap polític ha fet maniobres d’aquestes seria un bon regal de cap d’any, si n’hi ha algun, com suggeria Nomen, el millor regal seria la seva dimissió. No per corrupte, només per hipòcrita. Només?

El vestit

blocs — Fri, 23 Dec 2011 06:45:33 +0000

Potser convé. No ho sé. Diuen alguns, els defensors del vitalisme elàstic (m’acabo d’inventar el nom del moviment), que a vegades per anar més amunt d’on eres és necessari caure molt més avall per fer palanca. Aquest estiu vaig estar un mes i mig de baixa. El meu cos es va confabular amb la meva ment i van fabricar un se-nyor trastorn d’angoixa i ansietat amb principi de depressió. Nit negra, ben tancada. Durant molts dies no hi havia cap mirall que em tornés la meva imatge. Estava extraviat. Medicines, teràpia i voluntat a parts iguals van incorporar molt a poc a poc l’estructura bàsica que feia falta per poder relacionar-me amb l’entorn. Després van venir les decisions. Hi ha viatges en què vas tan lluny que només pots sortir per l’altre costat, com fer la volta al món. Per tornar a ser tu mateix has de deixar de ser-ho una mica. Va ser un embús monumental i els clàxons van acabar fent tant soroll que no se sentia res més. És particular la sensació de no ser tu qui controla la teva vida, sinó al revés. Per cert, va ser per amor, sempre n’he estat un fanàtic però al final em vaig convertir en un ultra. Potser us estareu preguntant per què us ho explico. Per què avui. Primer perquè he millorat prou per parlar-ne i per solidaritat amb la gent que també passa per aquest tràngol o per un de similar. I després, arriba Nadal. I aquí estic, planxant perquè llueixi més que mai el meu millor vestit, que no és de roba i que és l’únic que portaré posat sempre. Ha fet falta cosir-lo però encara pot funcionar i hi ha dies que em queda bé i tot. Tu també en tens un, de vestit, mira de lluir-lo. Bones festes a tots.

Ho ‘haveu’ vist?!

blocs — Fri, 16 Dec 2011 06:36:55 +0000

Els que no simpatitzem amb la monarquia, no l’espanyola sinó cap, sabíem que només un cavall de Troia competent seria capaç d’atacar amb efectivitat una institució tan opaca. I ha passat. Un culer, a més basc, ha fet la feina bruta. El guerrer sacrificat es diu Iñaki Urdangarin, ara ja Urmangarin, i ha inoculat amb gran precisió i paciència el pitjor virus possible, el de la malfiança. Ara, la casa del rei d’Espanya diu que serà molt més transparent amb els seus números. I la gent, amb les mans al cap, crida: ho haveu vist?! Com si ja no fos per cridar que diner públic s’hagi de fer servir perquè una família sencera es toqui els collons tot el dia per dret sanguini. Però no, fins que a la massa no li diuen que toca, no s’escandalitza.
Aquí no tenim família reial però hi ha una pila de coses que són per posar-se les mans al cap. La més visible, amb paternitat innegable sobre el que està passant amb l’economia, és la moratòria de la construcció del 2003. Resulta que molts van fer cabassos de diners perquè van tenir informació privilegiada. I al final allò que pretenia regular el sector se’l va carregar per 30 anys. Govern i comuns ho van veure en primera fila i no van fer absolutament res. De tots els colors polítics. La justícia tampoc i la gent menys, rajaven bitllets per tot arreu i aquí amb això ja n’hi ha prou. Els periodistes? En la inòpia més absoluta. Ningú va dir que s’estava cremant la terra que trepitjarien les futures generacions. Només que una sola persona, una, hagués estat jutjada i condemnada per aquest disbarat, la societat hauria dit: ho haveu vist?! Però aquí no passa mai res. Així estem.

‘Quid pro quo’

blocs — Fri, 09 Dec 2011 07:02:56 +0000

Si avui mateix ens ajuntem uns quants amics profundament creients i ens volem inscriure a la lliga nacional de futbol sala amb el nom de Deportivo La Biblia, la federació ens contestarà que d’acord però que primer hauríem de formar un club i tenir els estatuts aprovats pel Govern. Si formem una associació d’admiradors del pandero de Jennifer López i demanem subvenció al comú d’Andorra la Vella, el primer que ens demanaran és que, igualment, ens constituïm legalment. I així, amb tot. Bé, amb tot no.
A la política amb unes quantes firmes que t’avalin ja pots presentar una candidatura. El partit que governa ara amb 22 dels 28 consellers generals, va arrasar 5 mesos abans de tenir aprovats els estatuts. Rosa Ferrer igual, acaba de guanyar pel Cd’i però si s’hagués presentat pel club de fans de Los Indios Trabajaras, cap problema. És molt més difícil apuntar-se en una competició esportiva que moure els fils per dominar el país. I no et dic res si vols demanar una ajuda per pagar el lloguer o la prestació d’atur. La paperassa et surt per les orelles. Per administrar centenars de milions d’euros el requisit són 4 firmetes. Espera, m’estic deixant alguna cosa. Ah sí! Els hem de votar perquè puguin manar. Però això total s’arregla ràpidament. Una mica de coloret per aquí (taronja o lila), un adversari desastrós per allà (PS) i a córrer. Ja tenen el país. Ara a pregar perquè, ni que sigui de casualitat, els electors encertin. Es guanyen les eleccions amb tan poca cosa que els polítics, lògicament, s’adapten. Quid pro quo. Nul·la exigència, nul compromís. Quadra.