“Ara seré políticament incorrecte…” Cagada. Cada dia us trobareu amb gent que diu això com a introducció de confessions ridícules i amb menys substància que una sopa de peces d’Airgam Boy. Us podria dir que quan us els trobeu en fugiu com de la pesta, però no val la pena. Potser vosaltres mateixos ho feu, i fins i tot jo mateix alguna vegada. Hem perdut la capacitat de dir les coses. No sé quan i no sé de qui és la culpa però és un fet. Ens hem acostumat a posar tant de sucre i coixí que quan algú diu el que pensa sembla un neandertal o un sonat. Occident, obsessionat d’apuntalar valors, s’ha acabat tornant una fàbrica de gent tremolosa i repetida. I potser que parem d’una vegada. No és que haguem de deixar de ser educats, n’hi hauria prou de deixar de confondre ser-ho amb el fet de no dir res per no molestar ningú. Algú pot pensar que és un tema abstracte, però no ho és gens. És el dia a dia, la cistella de la compra, les relacions personals, l’economia i, sobretot, la política. No demanem als nostres representants que diguin les coses clarament perquè ja ni recordem com es fa. Un exemple. Quants fatxes hi ha a Andorra? Jo crec que una pila, però si busqueu als mitjans de comunicació no n’hi ha cap. Tots estan camuflats a l’abric del ji, ji, ja,ja que ho ocupa gairebé tot. S’han de dir les coses. Si és or és or i si és caca és caca. I no parlo de fer-se l’heroi ni res d’això. A poc a poc, de mica en mica. Però fem-ho. Ensenyem als nens a fer-ho. Ni que sigui per veure si posem nerviosos els que ja fa massa dies que se’n foten de nosaltres mentre van esprement el món com una taronja.
Tema botes. En les seves diferents versions: per sobre dels texans, d’unes mitges, d’unes malles, les botes s’han convertit en una gran notícia per als homes. Les dones espectaculars que ja recollien frases de l’estil “estàs per posar-te un pis!” davant de les obres no han fet res més que apuntalar la seva presència torbadora. Però la gran notícia està en la classe mitjana. Unes botes estil D’Artagnan converteixen en moltes ocasions una dona que passaria desapercebuda en la dipositària de pensaments que el marquès de Sade descartaria per atrevits. I són les botes. Com que gairebé totes porten talons estilitzen, donen misteri i concedeixen un aire guerrer i gens submís que propicia l’aproximació entre sexes, ja sigui pel noble art de donar-se gustet al cos o subsidiàriament per la reproducció de l’espècie.
Tenim l’absurda mania d’esmentar grans estadistes històrics de fa 60 anys com si fer-ho hagués d’inspirar les solucions que cal prendre per millorar les coses. És com quan comparen Di Stéfano o Pelé amb Messi. No serveix per a res. Són èpoques diferents. Els ciutadans de per aquí entenem per viure bé poder tenir una quota considerable d’oci, allò que es diu qualitat de vida. Poder jubilar-nos joves i moltes altres coses. Fa 60 anys el que es volia era tenir feina, fer una família i prou. Jo no he notat la crisi. No m’han apujat el sou en uns anys, és tot. I com jo el 70 per cent dels que vivim aquí. Potser que, els que estem bé, deixem de queixar-nos ja d’una vegada. Intentem-ho i serà com el tema botes, ens sentirem més atractius. I també mostrarem respecte per als que sí ho han perdut quasi tot i sovint no es queixen.
Quan Toni Martí va fer aquell discurs televisat que per alguns analistes havia de canviar el món, ja vaig dir que el temps diria quina era l’envergadura real d’aquella aparició. Va ser el 19 de setembre. La força de l’aparició pública, que en va tenir, s’ha anat perdent per l’aigüera i ara ja no queda res. Res de res. Un Govern prudent, poruc i a mig camí de tot arreu és el que tenim a dia d’avui. L’última notícia per acabar bé l’any, per la part dels ous, l’avançava Eusebi Nomen en un article d’opinió. Els grans propietaris, d’empreses i de béns immobles, tenen embussats els notaris perquè estan canviant les coses de lloc. Canvien la propietat entre familiars. Per què? Perquè arriben nous impostos sobre les societats i així en pagaran menys. Compte. La nova llei ho permet. És totalment legal. El que no significa que sigui una vergonya en temps que a tothom se li demanen sacrificis. És aquest el patriotisme que demanava Martí en aquell discurs? Hi ha dies que et vénen ganes de dir als quatre milionaris que dominen aquest país que se’l confitin i que se’l posin on els entri bé, que total ho faran igual. Una proposta per quedar-me, almenys, una mica menys intranquil. La versió digital d’aquest article recull comentaris en un blog. Estaria bé que els càrrecs electes del Govern i els comuns deixessin un comentari amb nom i cognom desmentint que ells no estan fent res per estalviar-se impostos. Si cap polític ha fet maniobres d’aquestes seria un bon regal de cap d’any, si n’hi ha algun, com suggeria Nomen, el millor regal seria la seva dimissió. No per corrupte, només per hipòcrita. Només?
Potser convé. No ho sé. Diuen alguns, els defensors del vitalisme elàstic (m’acabo d’inventar el nom del moviment), que a vegades per anar més amunt d’on eres és necessari caure molt més avall per fer palanca. Aquest estiu vaig estar un mes i mig de baixa. El meu cos es va confabular amb la meva ment i van fabricar un se-nyor trastorn d’angoixa i ansietat amb principi de depressió. Nit negra, ben tancada. Durant molts dies no hi havia cap mirall que em tornés la meva imatge. Estava extraviat. Medicines, teràpia i voluntat a parts iguals van incorporar molt a poc a poc l’estructura bàsica que feia falta per poder relacionar-me amb l’entorn. Després van venir les decisions. Hi ha viatges en què vas tan lluny que només pots sortir per l’altre costat, com fer la volta al món. Per tornar a ser tu mateix has de deixar de ser-ho una mica. Va ser un embús monumental i els clàxons van acabar fent tant soroll que no se sentia res més. És particular la sensació de no ser tu qui controla la teva vida, sinó al revés. Per cert, va ser per amor, sempre n’he estat un fanàtic però al final em vaig convertir en un ultra. Potser us estareu preguntant per què us ho explico. Per què avui. Primer perquè he millorat prou per parlar-ne i per solidaritat amb la gent que també passa per aquest tràngol o per un de similar. I després, arriba Nadal. I aquí estic, planxant perquè llueixi més que mai el meu millor vestit, que no és de roba i que és l’únic que portaré posat sempre. Ha fet falta cosir-lo però encara pot funcionar i hi ha dies que em queda bé i tot. Tu també en tens un, de vestit, mira de lluir-lo. Bones festes a tots.
