Molts cops he pensat que si un extraterrestre espetegués per aquí d’inspecció no ho tindríem fàcil per explicar-li segons què. El passejaríem pel carrer i veuria tot de gent corrent, fent fúting. On van? Preguntaria. El portaríem de festa i observaria com ens convulsionem mentre sonen molt fort sorolls amb gent que crida (música?). Estan bé? Preguntaria. El faríem anar a les pistes d’esquí i veuria tot de persones que pugen a dalt de tot d’una muntanya per tornar a baixar on eren. Són gilipolles? Preguntaria. L’acompanyaríem al Parc Central i passaríem pel costat d’una processó d’adolescents que es mengen la boca amb tota la urgència i respecte que mereix el present. Però què és això tan fastigós? Preguntaria.
Quan a George Leigh Mallory li van preguntar el 1923 el perquè de la seva dèria per escalar l’Everest, ell va contestar: “Perquè és allà.” L’any següent, en companyia del seu col·lega Andrew Irvine, va ser vist per última vegada per sobre de 8.000 metres. Va morir en l’intent i encara avui persisteix la polèmica sobre si va arribar a ser el primer a fer el cim de la muntanya més alta del món. Òbviament no va baixar per poder-ho explicar.
Al final, tot el temps prestat que tenim en aquest planeta només serveix per desendreçar i endreçar coses. Per pujar baixades i baixar pujades. Si li hagués d’explicar a un extraterrestre per què no ens hauria d’envair sense pietat, li diria perquè estem tan sonats que vés a saber si és una bona idea. Avui vaig a Burgos a veure si puja el bàsquet a l’ACB. O ells o nosaltres. Alegria o disgust. Cal? Clar que no, per això hi vaig.
Una de les armes de destrucció massiva de la semàntica és el però… Hi ha una lletania de frases que comencen amb un jo no sóc… però… Exemple pràctic. Jo no sóc homòfob però si el meu fill em surt maricón l’envio a Sibèria. El però… pot ser bidireccional, actua mortíferament en la negació i en l’afirmació. Estic al 99 per cent d’acord amb tu però… Exemple pràctic. Estic al 99 per cent d’acord a despenalitzar l’avortament en els tres supòsits que se’m plantegen però no puc fer-ho.
Aquesta setmana s’ha mort la Thatcher, descansi en pau i sobretot que la gent tingui molt clar que Meryl Streep segueix viva. Aquella senyora, amb la laca i la bossa, hauria fet girar cua més d’un lluitador de wrestling. Era la Dama de Ferro, sí senyor. El que serveixi per triomfar té obertes les portes de l’Olimp i el que no, que el donin pel sac (finament en dirien desregulació econòmica). És un resum simplista i altament demagògic dels seus anys al poder, ho sé, però ara ve la floreta. El personatge és fascinant per un motiu. Perquè era de veritat. Si la poses al costat dels polítics europeus actuals canta com una aixella en una classe d’spinning. És una altra lliga.
Són els temps del matís i del però… col·locat a tot arreu. Aquí també. I en aquest context és normal que no prosperi l’assumpte de l’avortament. A part, en realitat, a la gent el tema li és bastant igual. El que volen és viure tranquils i tenir feina. Però tot plegat serveix per descriure molt bé Demòcrates per Andorra i el Govern, aquesta por que tenen a fer-se grans. Qui té tanta por de cagar-la difícilment encertarà res, oi que sí, Margaret?
Corrien els anys 80. Xerraves malament però el que deies ho deies molt bé. Et feia urticària la injustícia i quan miraves el futur veies en ell un aliat. Tot era possible. Devies tenir 16 anys i eres una criatura formidable. Et vaig tornar a veure cap al 1998. Estaves a punt de casar-te. Ella era guapa i ferma. I rica. D’on havia sortit la fortuna del pare t’hauria posat els pèls de punta uns anys abans. Però l’amor s’obre camí. Els teus ulls encara eren capaços de commoure. Et vaig veure la setmana passada. Deus rondar els 45. Ets càrrec electe. T’hi va posar la família. Intentes parlar amb distància però estàs ficat fins al coll. Tens 4 fills, amant, mires molt porno i si et pregunten si ets feliç contestes alt i fort que sí. Els principis de fa 20 anys ara són llarguíssimes diatribes sobre com n’és de difícil tot plegat. Tot és negociable, tot té un preu. No ets un merda ni una merda però sí que és una pena, no ets excepcional. Ets un xiclet molt mastegat, res més.
El tòpic diu que hem de passar uns anys pensant que podem canviar el món fins que un dia ens adonem que el món ens ha canviat a nosaltres. No vaig per aquí. Els nostres pares van pencar com a bèsties, potser sense sentit estratègic, però van portar el país molt més lluny del que aquesta terra de vaques i contraban hauria somiat. I nosaltres? Nosaltres no som ni cafè, ni llet, ni cafè amb llet. Només tenim por de tot i de tots, i encara més de nosaltres mateixos i del que podríem fer si ens desmelenem. La gent d’aquí d’entre 35 i 45 som el gran fiasco del país. L’única bona notícia és que la contribució que fem d’aquí endavant està per escriure.
Si per cada blasfèmia et restessin 5 minuts de cel, Pere Botero ja em pot anar apartant una llotja VIP perquè vaig cap avall segur. Renego molt. I variat. I surt molt la mare, la que em va parir, la dels altres, la de Déu i tots els sants.
Deu fer quatre anys. Jo era igual de catòlic que ara, o sigui que no n’era. Sóc d’estimar fort. Hi ha coses que si les has de fer fluixetes millor no fer-les. Guiat per allò que no admet ni admetrà mapes ni carreteres (si no l’amor no seria sempre un etern descobriment), em vaig trobar en una d’aquelles cruïlles que tiris on tiris necessites una empenta del destí. Volia que passés una cosa. La volia molt però no estava a les meves mans i vaig decidir demanar un complex vitamínic de fortuna allà on se suposa que te’l poden donar. I ho vaig fer. Jo, el renegador més gran del regne, vaig anar a Sant Esteve, vaig encendre dues espelmes i vaig pregar uns minuts. Al migdia. Entre setmana. Per cert, no va servir de res. Però la culpa no deu ser de Déu. Ni de ningú. Les coses vénen com vénen i hem de seguir endavant. Tot és possible, i sentir dolor vol dir que estàs equipat per tornar a sentir alegria. No passa res. El cas és que vaig pregar i que, en el fons, si grates, potser sí que en el meu pragmatisme penso que potser hi ha alguna cosa més a banda del que veus i toques. Però ho tapo amb la raó que estic més calentet.
A què ve tot això? Doncs que amb molt poqueta cosa l’Església catòlica ens podria tenir del seu costat a molts que encara que ho sembli no hi estem tan en contra. Però falta que ho faci. Qui estigui pensant en el matrimoni gai i l’avortament no s’equivoca.
