Són amigues des de sempre. Tenen 39 anys i avui han quedat per sopar. Van mudades i maquillades. S’estudien com només ho fan les dones, l’únic animal de la creació amb un detector de defectes que ni la tecnologia ACME. Xerren fort de volum i s’ensenyen les fotos dels nens, però les que ho fan no se n’adonen que una de les cinc no n’ha tingut tot i intentar-ho. Lambruscament, el sopar va avançant i ja més entonades parlen de sexe. Dues s’han separat fa poc i surten amb dos Hugosilvas jovenets (te mereces un yogurazo). Expliquen les perversions diverses que les han dut a descobrir que orgasme té plural. Mentre ho fan no se n’adonen que dues desvien la mirada, fa mesos que no fan l’amor. A cop de brindis i rialles, després d’acordar que orujo porta h, arriba el moment de pagar. 35 per cap. A una no li passa la Visa. Les altres s’ofereixen per pagar ràpidament “i ja m’ho donaràs”. Insisteix que la tornin a passar, i no passa. La resta sí ho han fet. Després de cinc minuts l’ambient es pot tallar amb un ganivet. “Vens demà i m’ho pagues”, diu l’amo del restaurant. Un interruptor ha apagat la nit. Una de les cinc amigues de tota la vida ha baixat dues divisions en la lliga econòmica. Ni ella ni el marit treballen de fa temps. Totes l’abracen i li prometen que l’ajudaran quan els ho explica plorosa. No en tenien ni idea.
Molts cops, sense malícia, faltem el respecte a altres persones pensant que la vida li va a tothom igual. Compte amb això. I sí, és clar que ho dic pels funcionaris mobilitzats ahir per les rebaixes de sou a partir de 3.000 euros en un país ple de gent que les passa putes.
El contraban és delicte o no aquí? Sí que ho és. No és que sigui un tema que no em deixi dormir, però és que l’altre dia vaig llegir una notícia d’un senyor que havia estat atrapat per la guàrdia civil amb 52.520 paquets de tabac. Si duien imprès allò de “Fumar puede matar”, aquesta furgoneta era l’apocalipsi. Es veu que els hi van vendre aquí. O va entrar en una gran superfície amb 10 xerpes per ajudar-lo o els devia comprar a l’engròs, potser en una fàbrica, on convenientment li devien omplir la furgoneta que després van interceptar els del todo por la patria. Què els devia dir? Són per a consum propi? Llocs on es pugui comprar tant tabac a Andorra no n’hi deu haver gaires. Una visita de la policia a aquests llocs i tema solucionat. “Sóc Serpico”, resolt i en un moment. Si és tan fàcil, com és que encara es fa contraban de tabac? Perquè la policia deu mirar cap a un altre costat, així de senzill. És un cas d’aquells molt nostres de sí, però no; marca de la casa.
Vaig signar la iniciativa legislativa popular dels espais sense fum. No sóc un militant antitabac, tot i que no fumo. De fet, em posa bastant nerviós aquest món ple de prohibicions. Tinc la sensació que algun dia m’aplicaran la taxa Tobin per tirar-me un pet. Vaig firmar per un sol motiu. Volia veure què feien els polítics davant d’una iniciativa com aquesta. I ja ho he vist; un altre cop cardar amb la punteta. Un altre cop sí, però no.
O barra lliure (Andorra Smoking Country, de campanya turística) o prohibició total de fumar. No cal donar-hi més tombs, que de tants que en fem ens maregem més que respirant el fum d’una fària.
Hi ha un lloc on només pots anar tu. Haguem fet mèrits o no, tots tenim un relat i en som els protagonistes. És només quan vas a aquest racó i amb els ulls ben oberts, que et mires a tu mateix. Sense intermediaris. Una taula, una copa de vi i conversa. I ho intentes, un cop i un altre, però les rèpliques són inapel·lables. Intentes activar, com sempre, aquella pel·lícula protectora que portes per sobre construïda mitjançant excuses i conformisme però no hi ha res a fer, no en aquest racó. I un cop rendit, xerres. I admets que ets molt egoista. Dius que no és culpa teva, que han estat la societat i les circumstàncies, però no val la pena. No en aquest racó. Admets que aquell dia que podies no vas estar a l’altura. Plores però remuntes quan a la conversa apareix un altre cop que sí que ho vas estar. Has estat bona persona i un cabró miserable, com la majoria. No cal fer-hi gaires més tombs. Ets vulgar i excepcional, com la majoria. La conversa acaba amb forta encaixada i la promesa de tornar, “fa temps que no venies”. Per acabar, una foto amb Polaroid. La mires i després de molt de temps et reconeixes. Per fi, ets tu. I tu, pots fer-ho millor.
Massa mentides. Les mentides són ditades brutes en l’objectiu de la càmera i cada dia se’ns veu pitjor a les fotos. Massa mentides.
Els que manen (polítics, banquers, directius, etc.) no en diuen més que la resta de gent. Són les terminacions lògiques de tota la llista d’equivocacions que hem comès plegats com a societat. Suposo que ara toca canviar algunes coses però no exigim als que manen el que no ens acabem d’exigir a nosaltres mateixos. + Veritat – Mentida.
No és una pregunta fàcil però si mai em demanessin quina és la part més important del meu cos diria que la boca i no penseu malament que no tinc tanta flexibilitat. La boca, petit teatre on actuen les veritats més incontrovertibles i les mentides més insidioses, origen de grans i absurdes discussions. Via d’accés de la truita de patates de la meva mare, l’èxtasi gustatiu. I per la boca, previ ús d’arsenals de prosa eròtica a cau d’orella, els petons han estat orgullosos ambaixadors de la passió en la batalla de la carn. O sigui que si em pregunten contesto que la boca, però és clar, sense cul tampoc faríem res o sigui que la pregunta, ben mirat, és totalment idiota. En canvi, si em preguntessin per l’òrgan vomeronasal, la cosa ja canvia. Tots en tenim, tu amic lector/a també. És un diminut foradet a cada costat del septe nasal que es considera lligat als quimioreceptors i que ens hauria de fer capaços de detectar feromones. No serveix per res però allà està. A mi, em sabria greu desprendre-me’n, sempre l’he tingut, forma part de la meva identitat. Però si algun dia em vingués un metge i m’expliqués amb calma que els foradets en qüestió són inútils i una rèmora per al funcionament del cos, visitaria un quiròfan i m’acomiadaria d’ells amb emoció.
Pregunta. Algú em pot dir si els cònsols menors de cada parròquia o el subsíndic serveixen per a alguna cosa més que l’òrgan vomeronasal? Oi que no? Hi estan perquè hi han estat tota la vida i no són, precisament, barats. Les tradicions estan bé, però abans les dones no votaven i els negres eren esclaus. Evolucionem?
