Vivim immersos en una atmosfera emocional, explica el sociòleg Michel Maffesoli en una entrevista a La Vanguardia. Afegeix: “l’emoció de l’estadi de futbol és una mena de religió”. Doncs estic a punt de cometre una triple heretgia; no me’n puc estar: ficar-me amb el futbol, amb el Pep Guardiola i amb el periodisme esportiu. Tot i que em cau força bé, començo a estar fart de la lloa constant a l’entrenador del Barça. Una lloa que desborda els límits estrictes de l’activitat esportiva. També és un model a seguir per com va vestit, els llibres que llegeix o la música que escolta. Es veu que és un professional excel·lent. L’avalen els títols que ha aconseguit i no em considero capacitat per jutjar la seva feina. Però algun error deu cometre, tan perfecte no es pot ser malgrat que la rècula d’hagiògrafs que l’envolten s’entesten a repetir-ho guanyi o perdi. Començo a estar fart d’aquest posat de professor cada vegada que respon a les preguntes de torn. També és cert que en un món limitadet culturalment i intel·lectual com el de l’esport, qualsevol que tingui un discurs coherent i faci servir més de vint paraules diferents mereix un tracte de favor (si se’n destaca com un fet excepcional que llegeix). I la cosa no acaba aquí. És també un referent en el lideratge i la motivació d’equips. Confio que a banda de demanar-los, no intervingués en la ridiculesa de vídeos que li van preparar a TV3 per afrontar un parell de partits cabdals. Això només és un exemple per comprovar que l’entorn tampoc hi ajuda. Els hagiògrafs homologats –alguns redactors d’esports de TV3 al capdavant– li són fidels fins que toqui. Ara toca. Les rodes de premsa són tan empalagoses que embafen. Les preguntes són gairebé sempre redundants, amb la resposta induïda i pel lluïment del messies. Un exemple a seguir. Si fitxa un jugador, es converteix en el millor del món. Dia i nit se’n canten les excel·lències. Si resulta que és un tomàquet la lloa es torna retret al jugador en un obrir i tancar d’ulls. De cap manera a l’entrenador i res de reconèixer que no en tens ni idea o ets un llepaculs sense esperit crític. La víctima col·lateral del muntatge és el futbol, entès com a esport. A disfrutar, en un tres i no res comença la temporada: El hormiguero, El Diario i la Lliga de les estrelles.
Ferran Goya és el primer secretari del PS. Ferran Goya ha declarat que el partit ja té “assumit” que hi haurà eleccions anticipades la primavera vinent. Pactar amb ApC és impossible. Hi coincideix Jordi Cadena, conseller general: “així no és pot viure”, “potser el tenim (el suport al pressupost) però després pixarem sang l’any següent”. Si és com ho explica té tota la raó; pixar sang per sistema ha de ser molt fotut. El que ja no ho veu tan diàfan és el Francesc Rodríguez, president del grup parlamentari. Considera que ara toca “intentar arribar a un acord”, explica que és el Govern qui negocia i que les declaracions de Goya són “a títol personal”. Torn del Nomen. Afirma que el López va dir que el trucaria pel pressupost i “…encara estem esperant la trucada”. I el que haurà d’esperar, que el López era molt López al comú d’Andorra la Vella, de ministre ni t’ho explico. Nomen, especialista a suavitzar tensions, diu que al PS no s’aclareixen entre ells i que “no busquin culpables” si volen avançar els comicis. Bringué està “sorprès”. Es refereix a la trucada de la discòrdia i a “les desavinences internes del PS”. Anar a eleccions no hi volen anar, però si ApC hi ha d’anar, hi va: “…amb qui, com i on, encara s’ha de parlar”. Com m’agraden els d’ApC. I CR? Que ningú pateixi, també hi serà: “que no es pensin que ens agafaran fora de joc perquè si les convoquen Coalició Reformista estarà preparada per quan toqui”, Joan Gabriel dixit. Però el que ha de fer el PS és pactar amb ApC, i “…no fa ni el més mínim gest…”, conclou. Recapitulem: a banda del Goya i el Cadena d’eleccions anticipades no en vol ningú; ara bé tots estan a punt. A punt de trencar-se deu ser en el cas de CR i ApC, no al PS, que la realitat/expectativa de tocar moqueta uneix i molt. En això coincideixen gairebé tots i en ser políticament correctes, que es veu que demanar eleccions és molt lleig. També podria ser que l’estirabot de Goya fos una combinació d’estratègia i cop de calor. A l’estiu acostuma a passar. Em costa de creure, bé, no m’ho crec, que Goya -la trajectòria de primer secretari l’avala- plantegi el tot o res sense el coneixement i l’aprovació de Bartumeu. Les paraules de Rodríguez ho confirmarien; no surt mai del guió. Un cop i gairebé no hi ha investidura.
M’agrada anar als toros. No és que en sigui un gran aficionat però quan vaig a la plaça -ara poques vegades- m’ho passo bé. Hi anava sobretot amb el pare. A la Monumental de Barcelona. Em va anar descobrint tot el que envolta el món del toro fins a entendre com es podia defensar un cosa que al principi trobava salvatge. El toro: el pes, el color, la forma de la cornamenta, la casta alhora d’envestir i per quina banya presentava perill. El torero: les característiques del vestit, la manera de plantar-se davant l’animal, el valor, l’equilibri, l’aire, l’espai, el que en diuen el arte i la capacitat de transmetre’l per sobre de cabrioles de circ per impressionar quatre turistes. La plaça, el color, l’ambient, el risc i la litúrgia. Tot plegat un torrent d’emocions quan tens sort de viure una bona faena, que succeeix poques vegades. No tinc cap intenció de defensar les corrides de toros. És impossible racionalment. N’accepto tots els posicionaments i arguments, fins i tot els que no en tenen, d’arguments. Excepte dos: els que ataquen Catalunya i els que no van més enllà de quatre tòpics en un sentit o en un altre (més innocu però igual d’estúpid). El Parlament de Catalunya ha prohibit les corrides de toros a partir de l’1 de gener del 2012. Als dels tòpics els ha faltat temps per començar a deixar anar bestieses a favor i en contra. Però ells no són el problema, el problema són, com sempre, els espanyols. Han tingut una reacció fora de tota mesura, amb aquell odi tan profund que neix del complex d’inferioritat i s’alimenta de la intolerància. Un odi democràtic, de consens, transversal; hi coincideixen polítics de totes les ideologies, mitjans de comunicació de tots colors, intel·lectuals (?) i gent del carrer. Els uneix un objectiu, atacar els catalans. Ho fan amb ganes. Ho va dir l’Aranguren fa anys i té plena vigència: tot allò que és català no entra. És irracional. Fins el mateix dia de la votació estava disposat a parlar-ne i a debatre’n la prohibició dels toros, l’oportunitat de la iniciativa en un moment de relacions difícils Catalunya-Espanya, la vigència d’una festa que s’acaba (les places estan buides). Després de la reacció al resultat de la votació, no. Si no et volen en un lloc el millor és marxar. Només han d’obrir la porta.
Vaig portar el cotxe a la ITV ahir. D’hora, massa d’hora. Entro a l’oficina per formalitzar els tràmits i dono la carta groga a la senyora d’atenció al client. Mira la llista i sense aixecar la vista em diu, en un to absolutament desagradable, que m’he d’esperar, que hi ha dos cotxes davant meu. Li dic: “Segur? tenia entès que…”, i sense deixar-me acabar la frase em llança de males maneres la carta groga. Al cap d’una estona li demano si ja em toca; em contesta amb desgana i xuleria que m’avisarà. M’avisa. Tornem a començar els tràmits. Carta groga i rebut de l’assegurança, que el porto dins un sobre. Treu el rebut i torna a llançar de males maneres el sobre al taulell. No bada boca fins que em diu el que he de pagar mentre em torna a llançar de males maneres ara la carta groga. Li retrec el comportament. Com si sentís ploure. Malauradament aquest és un tarannà massa estès a l’administració pública –la ITV està privatitzada, ara bé, pel cas és el mateix–. A la CASS també tenen un bon planter de funcionaris malcarats que sembla que et facin un favor per atendre’t. I al govern, i als comuns. No t’atreveixis a portar-los la contrària o demanar que t’ho tornin a explicar perquè no els has entès, com li pot passar a la gent que acaba d’arribar i no domina l’idioma. Aleshores, del menyspreu en fan ostentació. I per sobre de tot no t’atreveixis a dir-los que s’han equivocat. Una de les coses que menys tolero –dóna una mesura bastant exacta de la categoria moral de les persones– és l’abús de poder. En aquest cas un pretès poder. Per uns instants tenen a les seves mans la capacitat de decidir sobre el teu futur immediat: es fa el que jo dic i quan jo ho dic. Es veu que això per als mediocres es mitja vida. Els necessites i et fots; saben que no tens alternativa. Aquesta és la força de la qual es valen per sublimar el que fan, sentir-se importants –pobra gent– i tractar-te malament. A la privada també passa, però sempre et queda la possibilitat d’anar-te’n a la competència. Pot passar que una persona tingui un mal dia, problemes greus, o no es trobi bé, i que la gent siguem pesats, però això no justifica un comportament d’energumen maleducat. Invito a denunciar tot funcionari –o similar– prepotent que ens toqui patir. A veure si d’una vegada els posem al seu lloc.