Andorra ha viscut dies millors. Sens dubte. El país no disposa de pressupost per a aquest any i toca governar amb dotzenes parts. Si la situació de per si ja és greu, ho és encara més en l’època de crisi econòmica en què estem immersos. Primera constatació: fracàs absolut del Govern. Incapaç d’entendre que ha guanyat les eleccions però que li fa falta un vot més dels que té per tirar endavant el seu projecte, si realment en té. Segona constatació: fracàs dels consellers. Els uns i els altres ens han abocat a un carreró sense sortida. Però no tot va ser negatiu ahir. La sessió del Consell va fregar una altura inusual: intervencions de calat, moments intensos, polèmics, divertits fins i tot. El síndic va estar perfecte: va recordar a Pere López el respecte amb què s’havia de tractar tots els consellers, inclòs Eusebi Nomen. Els inicis de la sessió em van desconcertar. Encara creia que estava sota els efectes de l’anestèsia del matí quan els vots del PS van permetre aprovar les quatre reserves d’esmena de CR. Les mateixes que els consellers del PS s’havien carregat en comissió. Tactisme per deixar sense munició el discurs de Jaume Serra, que va ser prou hàbil per modificar-lo. Va seguir amb el torn del ministre López. Em va emocionar. Esforç inversor on s’ha de fer l’esforç –vessant social, que estem en crisi–, retallada on s’ha de retallar –el que és superflu, que seguim en crisi–, mesures (?) de reactivació econòmica –la crisi durarà–; clar i ras, la mare de tots els pressupostos en època de crisi. Davant tanta evidència va concloure que l’aprovació del text seria la millor notícia per al conjunt de la societat, i també –això s’ho va deixar– la millor notícia per al Govern. El resultat de la votació traspua en el fons un missatge d’esperança en la classe política. Les darreres setmanes destacats membres de l’executiu i la majoria especulaven amb la possibilitat que el pressupost tirés endavant. Que se n’estava negociant algun punt? No. Que hi havia hagut algun canvi substancial en la posició de la majoria? Tampoc. Aleshores, en què es fonamentaven les expectatives? En la manera de fer política de sempre? En el transfuguisme? Que algun conseller de l’oposició no es presentaria al ple, com Naudi, quan se’n va absentar la legislatura passada en votar-se una proposició de llei impulsada pel comú Ordino? El moment de comportaments infantils fa dies que hauria d’haver passat.
Astorat. Sorprès. Pel rebombori originat al voltant de l’article de la setmana passada. L’univers cultural és molt actiu: la pulsió creativa no sap de descans. De reaccions n’he rebut de tres tipus: de felicitació (no gaires, per cert), de revisionistes (“potser té raó amb el que diu però no com ho diu”) i de reprovació (clar i ras m’han dit el nom del porc). Pel que fa als primers, gràcies. Pel que fa als segons, quedo a l’espera de rebre la redacció per saber el to exacte, les paraules adients, i la construcció que més s’escau en aquests articles. Pel que fa als tercers, són els més sucosos. Gairebé tots han arribat al meu bloc de la web www.diariandorra.ad. Anem a pams. Per començar agraeixo de veritat les persones que no s’amaguen sota un pseudònim. Que tenen la valentia de dir el que pensen a cara descoberta: l’Alexandra Grebennikova, el Vicenç Mateu i l’Hera Gutiérrez. He esperat avui a contestar-los. A tots. La profunditat de les reflexions de l’Alexandra, no un cop sinó un parell, em superen. Ara bé segur que té raó. El Vicenç és un analista brillant però no he sabut veure si està d’acord amb el que vaig escriure o no. L’Hera no s’hi ha trencat gaire el cap, però moltes vegades en la senzillesa s’hi amaguen grans veritats. Els anònims, ara. La Caputxeta es pregunta què m’ha fet el món. Fa una setmana que hi faig voltes i encara no he arribat a cap conclusió. Hi insistiré uns dies més. També es demana si “dins d’aquesta crítica a la mediocritat” hi incloc els periodistes. Doncs sí, què hi farem, ara bé, després d’alguns polítics del Consell. El Giorgio Vasari pixa fora de test (la gent és recargolada quan tria pseudònims, amb noms tan bonics que hi ha com per exemple el de Ferran). D’on treu que poso en boca de la Susanna la paraula excepcional: les cometes són perquè reprodueixo la definició d’un diccionari. A la Teresa Colom no la poso al mateix sac i ja he parlat amb ella, Giorgio. La Lectora em qualifica d’ignorant. Com em coneix. Tot i que si s’identifica podríem comparar els nivells d’ignorància i veure si sap de què parla. També per la xarxa circulen opinions sobre els meus gustos pictòrics. Que no m’agrada el Greco, ni Caravaggio, ni Turner. Amb el primer, l’encerten. A mi, però, el que m’agrada de veritat és el Goya. El de la maduresa. El del somni de la raó produeix monstres, el de la sordesa, el de l’obscurantisme. Posaria la mà al foc que Giorgio Vasari hi està d’acord.
Susanna Vela afirmava en una entrevista concedida al Diari Obert que hi ha “molt nivell artístic a Andorra”, “hem constatat que hi ha molt bona qualitat”, referint-se a les propostes presentades per participar a la Biennal de Venècia. Ràpid, un diccionari. “Art: activitat creativa de l’ésser humà que consisteix a transmetre una idea, un sentiment i ocasionar un efecte estètic mitjançant el color, el so, la forma, el llenguatge, el moviment.” “Excepcional: no comú, especialment pel fet de ser millor, superior a la mitjana.” Desconec les peces que opten a la Biennal, però tinc bastant present el nom i obres d’artistes locals, i excepte algunes excepcions, que n’hi deu haver i que costen força de trobar, d’art, el just i fora del comú, gens. I no vull dir que no tinguin mèrit els treballs que s’exposen, i reconec que seria incapaç de fer-los, però si algú que ha anat a quatre classes de dibuix i pintura a l’escola d’art comunal de torn o que té certa habilitat amb els pinzells entre els veïns de l’escala es pensa que és un artista va molt errat. L’art és risc, compromís, coneixement, valentia, dedicació, preparació, renúncia, actitud, sofriment. Si no hi ha això, treballs manuals amb més o menys gràcia. La confusió és molt comú aquí pel costum de no dir les coses pel seu nom. La majoria de vegades no és ni culpa dels mateixos autors. Una part n’és dels quatre esnobs que consideren que el país ha de tenir vida cultural pròpia al preu que sigui i, atès el nivell, arriba un moment en què val tot; l’important és inaugurar exposicions. Però els que fomenten aquesta mentida són les institucions; perquè no sigui dit que no fan país, primen la procedència per sobre de la qualitat. Només cal fer un cop d’ull a les escultures que envaeixen carrers i places del país per fer-se la idea de la potència de les creacions locals. El mateix succeeix amb els escriptors. El que lliga quatre versos es pensa que és poeta, quan la majoria no passarien la segona ronda dels jocs florals d’un poble del Pallars. A més, acostumen a ser uns pedants. Després hi ha la rècula de mestres amb certa capacitat per a la redacció que si tenen cert pudor fan contes; quan es creuen la reencarnació de Cervantes fan novel·les. I guanyen premis i els ho publiquen. Això és el que realment és greu. No el que fan –tots fem el que podem–, sinó les ínfules que tenen, i que entre tots hem fomentat. Per hipòcrites, per incults o per babaus.
Definitiu. De pacte, res. Pressupost, encara menys. Governar amb dotzenes parts, tot i que tal com ho expliquen els que manen, ara ja no és tan dramàtic com fa setmanes. A veure si pensen el mateix els proveïdors quan triguin a cobrar. Les inacabables tandes de negociacions s’han acabat com es preveia: en fracàs. No podia ser de cap més manera. Per al PS negociar és presentar un full amb uns quants eixos bàsics –si fa no fa els mateixos que els de totes les forces polítiques–, demanar que li votin el pressupost i ja s’anirà veient com es concreten. A ApC no estan per la labor. A hores d’ara ni que els ofereixin la primera cadira del Govern. No escolten. Només són capaços de repetir la paraula diagnosi. Se’ls va menystenir i no ho perdonen. Nomen, però tampoc Ramon Canut ni Miquel Aleix. Tan senzill que hagués estat donar-los un parell de ministeris (un a RD, que si encara dubta si pactar o no el ministre agraciat hagués estat l’aliat més fidel), governar en coalició i esperar les següents eleccions. Per poc bé que ho fessin haurien millorat el resultat; amb un conseller més en tenen prou. Supèrbia, se’n diu. Els purs del partit, els que volen eleccions de manera immediata, en diuen principis. Pel que fa a CR, trobar una explicació al que ha passat els últims dies és complex. Primer: o govern a tres, o res. Però amb ApC fora de la taula de negociacions segueix marejant la perdiu i Joan Gabriel proposa una sortida que no té el suport del grup parlamentari ni dels grups de la coalició. Ben mirat, tampoc no era tan mala idea. Potser en la forma sortia de les normes; ara bé, tal com està el panorama la importància de les formes es dilueix. Tots els actors s’han mogut, en essència, per estratègies partidistes. El Govern ha preparat el terreny per presentar-se com a víctima (“hem fet tot el possible”, “no ens deixen fer res”). CR necessita temps per acabar el procés de conversió en partit i afrontar la qüestió del lideratge. ApC? Diu que no sap si es presentarà a les eleccions següents. Cap sorpresa. Sí que ho ha estat l’oferta de Bartumeu a Dolsa. Càrrec a la CASS i inversions a Ordino si Bringué canviava el vot al pressupost. Pur progressisme: parroquialisme del més ranci en la manera de fer política, propi de l’antic règim, i foment del transfuguisme. L’última vegada que hi va haver canvi de vot va ser el 1990, amb la greu crisi institucional que va comportar.