Més jaumistes que el Jaume
La pedagogia no ha estat mai el meu fort. Però m’hi esforçaré un cop més. L’últim. Amb determinats nivells de dogmatisme i estupidesa no cal perdre-hi el temps. Vam ser el Diari de la Mitra. Després antiliberals. Sempre del Reig. Poc importa que fóssim els únics a publicar a la portada fotos de contrabandistes en la crisi del tabac. No importa tampoc que fóssim els primers a publicar les dades d’andorranes que anaven a avortar a Espanya o que socis del Diari siguin protagonistes de la informació encara que no els plagui. Això no té res a veure amb fer periodisme compromès, obeeix només a obscurs interessos. Ara som el Diari de reformistes i cinquistes per al sector del PS que remena les cireres. Els més actius són els nouvinguts, com Vicenç Alay o Ferran Goya. Dos polítics que van posar en qüestió el lideratge i la manera de fer de Bartumeu. Alay va encapçalar l’opció crítica Espai 2005 –li va passar de cop en ser conseller– i Goya va qualificar de poc democràtic el partit en no facilitar-li la llista de militants quan va voler encapçalar una candidatura alternativa. Potser és això; han d’esvair constantment qualsevol dubte sobre la seva fidelitat i adhesió increbantable al líder. “Aquests són els meus principis. Si a vostè no li agraden en tinc uns altres”, deia Marx, el Grouxo. La filosofia d’aquest corrent és molt senzilla; estàs amb mi o en contra meu. Res del Govern ni del partit no ha de ser criticat. Insinuar el mínim dubte al voltant de la seva gestió és, com a mínim, qüestionar la victòria electoral del PS. Tant els ha llepat el cul una tribuna amiga que s’han empassat l’explicació? Creuen que són tan bons comparats amb els anteriors que se’ls ha d’ovacionar dia i nit? És que no hi ha grip A? No van criticar fins a l’extenuació els peatges a l’ombra? No hi ha problemes amb la selectivitat? Menys recórrer a teories conspiratives per justificar-se i més acceptar què comporta manar i què ha de ser la relació amb la premsa. Si no, haver-se quedat a casa, que al poder s’hi arriba plorat. Ho explica Enric González a El País: “…no m’agraden els diaris que ensabonen disfressats d’ideologia, m’agraden els diaris que critiquen a qui mana. Siguin quines siguin les raons […] m’agrada que El País sigui crític amb Zapatero. Primer perquè mana. Segon, perquè s’ho mereix. Tercer, perquè prefereixo el periodisme rabiüt…” Entesos, doncs.