Malgrat la transcendència de no tenir pressupost per a l’any vinent hi ha un altre aspecte que em preocupa i que, si és cert en tota la seva amplitud, és gravíssim. En plena canícula, la CEA va encarregar uns informes de la Llei d’intercanvi de dades fiscals, en va fer un refregit i se’l va fer seu. Error de principiant, amateurisme pur. Xavier Altimir va convertir en opinió de la Confederació que presideix uns estudis molt durs amb la feina del Govern. Temps li va faltar a Jaume Bartumeu per despenjar el telèfon i amb un to impropi d’un cap de Govern llançar-li tota la cavalleria a sobre. Que no tolera les crítiques, en tenia una lleugera idea; ara bé, que fos capaç de pressionar fortament els que no prediquen la doctrina, és nou. Algú es pot imaginar Òscar Ribas, Marc Forné o Albert Pintat fent el mateix? Aquesta manera d’actuar no va ser l’anècdota sinó que s’ha reproduït un parell de cops més que jo sàpiga. El següent de tastar la riquesa de vocabulari de Bartumeu a l’hora de proferir improperis va ser Marc Pantebre, president de la Cambra de Comerç. El Diari va publicar un informe d’un bufet d’advocats espanyol especialitzat en temes d’hisenda en què es qüestionava l’acord firmat amb França en conculcar la Llei d’intercanvi de dades. L’informe era de la Cambra. Resposta, un anunci per disculpar-se encara no sé de què. Una de les frases deia: “…lamenta que l’esmentada informació hagi pogut generar qualsevol mena de desconfiança entre el Govern actual i la nostra institució.” Increïble. Tercer episodi: vuitè Fòrum de l’Empresa Familiar Andorrana. En la cloenda, Cristina Viladomat, presidenta de la institució, carrega amb duresa contra la política del Govern. Bartumeu hi és present i respon amb elegància. Un miratge. Al cap d’unes hores torna a agafar el telèfon –maleït telèfon– i truca Joan Tomàs, director de l’EFA i presumpte ideòleg del discurs, perquè passi el missatge a Viladomat. M’ho puc imaginar, tot i que desconec amb exactitud què els diu; però és força persuasiu. Els posa molt nerviosos i no tornen a obrir boca si no és per cantar les excellències de la gestió del Govern. Els presidents dels diferents col·lectius que pensin criticar decisions del Govern haurien de començar a plantejar-se comprar-se una gravadora per al telèfon. Un cop pengin només han de convocar una roda de premsa.
L’altre dia vaig cometre l’error de veure la pel·lícula Retorn a Brideshead. En una etapa de la meva vida vaig seguir amb fidelitat i fascinació l’adaptació televisiva de l’obra d’Evelyn Waugh. La relació entre Charles Ryder (Jeremy Irons) i Sebastian Flyte (Anthony Andrews), el transfons familiar complex i la religió que tot ho inunda van ser ingredients irrestibles per a la Glòria, el Carles i jo. Prop de trenta anys després, de la Glòria no en sé pràcticament res i el Carles és mort. La pel·lícula queda molt lluny de la potència narrativa de la sèrie; tot i així, no l’havia d’haver vist. Això del Nadal ja costa prou per afegir-hi additius suplementaris. No hi ha festes en què em lliuri del discurs recurrent sobre el consumisme d’aquestes dates. Ja pot ser en un sopar, en ple carrer o a la feina, sempre hi ha el cretí avorrit que repeteix el mateix cada any. Plastes que es queixen que el tema religiós queda apartat; es tracta de comprar i força. Com es pot ser tan cínic o infantil d’atribuir la desafecció al catolicisme als anuncis nadalencs d’El Corte Inglés? Així els va. La feina dels roucovarelas potser hi té alguna cosa a veure; ara bé, a l’Església li agrada més buscar enemics i demonitzar-los. La postal de Nadal segueix amb els que et feliciten les festes quan mútuament no us podeu veure, i ells i tu ho sabeu. El súmmum de l’autosatisfacció el protagonitzen els que et perdonen encara que no t’ho mereixis i et comminen a portar-te bé. Si tenen una certa edat potser em mossego la llengua; d’altra manera els engego. Què em queda doncs davant tanta ignomínia i banalitat? La família. Què, si no. I com més gran millor. Vinga cosins, nebots, i tiets, i cosins de cosins, i parents dels afegits. Vinga canelons, i torrons, i brindis, i en acabar àpats inacabables, que no faltin els jocs de taula. Que ben farts és l’hora de demostrar qui és el més llest i hàbil amb les cartes, el dòmino, el Trivial i el bingo. D’un temps ençà tinc un problema afegit quan em pregunten què poden regalar a la meva filla preadolescent: la Joana. Instintivament contesto que no ho sé, i ja he begut oli. Primer general: “Els nens d’ara tenen de tot.” Després específic: “Li compres massa coses” i/o “no li dius mai que no”. No hi ha com uns retrets per animar la festa. Sebastian Flyte diu a l’inici de curs a Oxford que el que vol ser és feliç. Evidentment no ho va ser mai, però el Nadal li durava menys.
Tots els partits tenen un discurs quan són a l’oposició i un altre quan els toca manar. És una cosa sabuda, però cada cop que passa sempre n’hi ha que s’esquincen les vestidures. Si es tracta de l’esquerra o de qui fa bandera de ser-ne, la reacció és més furibunda. Al PS, la primera contradicció li ha vingut de la mà del calendari. Després d’anys de reclamar que l’1 de maig fos festa, arriben al Govern i decreten que serà festiu però que podrà obrir qui vulgui perquè cau en dissabte. Genial. Brillant. Incoherència en estat pur. I què? Si s’han adonat que és una bestiesa obligar a tancar un dia com aquest i han rectificat, l’únic que es pot fer és aplaudir-los. I de retret, cap. Però ara treuen foc pels queixals els sindicats. El dogmatisme els ofusca de tal manera que són incapaços de veure l’abast de la segona mesura en relació amb el calendari: tancar deu diumenges a la tarda en temporada baixa. Bartumeu ha aconseguit unir empresaris i sindicats; les bufetades li cauen de tot arreu. Comencem pels segons. Al capdavant dels dos més incisius hi ha empleats de l’administració, central i comunal. L’USdA era una confederació d’associacions de funcionaris. Ara també hi ha privats, però se n’han donat de baixa la general de funcionaris i els mestres. L’altre és el SAT. I la pregunta és la mateixa als dos: a qui representen? En el cas del SAT, és clar: a ningú. Quant a l’USdA, més d’un miler segons Ubach i una cinquantena si ens atenem a la gent que va a la manifestació de l’1 de maig. Empresaris i associacions de comerciants no entenen res. Ni ells ni ningú amb dos dits de seny: és impossible fer-ho saber als turistes i va contra tota lògica comercial, més a Andorra, quan la resta del món fa el contrari. Els sindicats han de procurar que els treballadors tinguin condicions laborals dignes (sou, horaris, seguretat…) i demostrar que estan disposats a arribar fins al final per evitar represàlies en cas que la gent s’hi afiliï. La patronal ha d’evitar abusos, denunciar-los, fer-ne fora qui els cometi i assumir que convenis col·lectius, comitès d’empresa i sindicats són part del món empresarial. Fins ara no els ha importat gens ni mica si els treballadors podien conciliar vida laboral i familiar. I el Govern? Diàleg, sensibilitat econòmica i social, decisions raonades…, res de piruetes inversemblants, i rectificar si cal. Que no passa res.