Joan Gabriel va sorprendre a tothom amb la seva intervenció durant la trobada a quatre bandes de dimecres. Va sorprendre fins i tot el grup parlamentari, que no tenia ni la més remota idea de l’oferta que havia llançat al Govern: pressupost a canvi d’eleccions anticipades en el termini màxim d’un any. També s’haurien de pactar la reforma fiscal, mesures per reactivar l’economia i crear un banc central a partir de l’INAF. Jaume Bartumeu diu que s’ho pensa. De seguida salten les alarmes a CR: Gabriel ha estat molt hàbil o bé un inconscient? La bateria d’arguments dels que ho veuen quasi com una jugada mestra parteix de la base que si no passa el pressupost, d’eleccions n’hi haurà igual a principi del 2011. Treballant en l’elaboració de les lleis fiscals demostren un sentit d’Estat que fa goig: és dels pocs temes en què es poden posar d’acord. Implicar-se en una reforma tan necessària com impopular és un acte de responsabilitat i generositat: els interessos del país per sobre dels de partit. Alhora es desactiva la més que probable campanya de victimisme de Bartumeu en cas que no tingui pressupost (allò que “ens consideren uns usurpadors…”) i deixa sense munició la brunete mediàtica. Els que se situen en la segona de les possibilitats comencen per no entendre com pot Gabriel oferir un pacte que no sap si tindrà el suport dels coreligionaris. Segueixen per no acceptar que es passi el pressupost al PS quan sempre hi havia votat en contra. Com els ho explicaran a Marc Forné i a d’altres històrics del PLA? Els retrets continuen: n’hi ha un reguitzell que giren sobre la figura del cap de Govern. Ahir Bartumeu diu que ja s’ho ha pensat i arrenca assegurant que hi ha pacte. Segueix: està encantat de treballar les lleis fiscals amb CR però que de dissoldre el Consell aquest any, res; d’eleccions en els terminis que estableix el pacte, ni parlar-ne. Al llarg del 2011? Ja ho veurem quan hi arribem; la situació haurà canviat i no poden coincidir amb les comunals. Dues piruetes més com aquesta i s’enfila fins a final de la legislatura. La intervenció no ha estat inofensiva. Per un cantó, han quedat clares les intencions de Bartumeu; per l’altre, ha perdut un aliat en Gabriel i l’ha col·locat en una posició complicada –només cal veure la consideració amb què el té– dins la coalició. Nomen mentrestant afirma que a ell l’han escollit per quatre anys.
Primera reunió de l’enèsima ronda definitiva de trobades entre els tres grups del Consell per intentar arribar a un pacte d’Estat per desbloquejar la situació política. Una contradicció de base: hi hagi acord o no, ni CR ni ApC tenen la intenció de votar el pressupost que ha presentat el Govern. De forma que si el bloqueig es produeix perquè no s’aprovarà pressupost ja no cal que continuïn. Però continuen. Sis punts sobre els que negociar. Tot molt genèric, per amagar posicions poc menys que inamovibles. Sensació de pèrdua de temps. Sensació que en massa coses no se sap què s’ha de fer, sensació que si se sap què fer no es té cap intenció de fer-ho. Per ser justos sí que hi ha un punt que s’especifica amb ets i uts que proposa el Govern: la reforma fiscal. Un problema: quan Nomen pregunta si amb les figures impositives que es preveuen la pressió fiscal es manté, disminueix o augmenta, ningú li contesta. Costa de creure que Bartumeu o Rodríguez ho desconeixen. És millor pensar que tot és tactisme polític; és evident que la pressió fiscal ha d’augmentar per fer front a l’esgarrifós endeutament. Perquè si realment no en tenen ni idea, aleshores el millor és deixar-ho estar. A Nomen el perden els adjectius, les actituds i la prepotència, però és de covards utilitzar-ho com a argument per menysprear les seves intervencions. Hi toca més del que els adversaris volen fer veure. D’aquí els esforços per desacreditar-lo. De la reunió també es desprèn que ApC és el Nomen i l’Ensenyat i que no té programa. Per poc que el PS fes l’esforç de concretar les propostes els deixaria en evidència. Però no ho farà. Un exemple: la reforma de l’administració. I són ells els primers que tenen l’obligació d’explicar com ho pensen dur a terme. Són en ple procés de diagnosi i així seguiran durant una bona temporada. A més, ara tenen excusa: imprescindible per desencallar les negociacions. Perquè de diagnosi no en fa falta cap. La realitat és que l’administració suposa una despesa que l’Estat no pot assumir: o s’augmenten els ingressos (més impostos) o es baixen les despeses (acomiadaments), i no cal fer-hi més voltes. Mentre van fent-hi voltes les solucions no arriben (és l’únic sector on ha augmentat la massa salarial). I fa tot l’efecte que els protagonistes d’aquest serial només estan per fer voltes. El Toni Martí i el Jordi Cinca s’estan fregant les mans.
Govern d’unitat. Jaume Bartumeu està disposat a analitzar-ho “si els tres grups ho volen”. Ara va de veres, en el benentès que Bartumeu digui al president del grup socialista que sí que ho vol. Si li diu que ho vol, per un cantó es constata que té clar que no li voten el pressupost; per l’altre, es desencalla la situació de cop. Pactar un govern d’unitat nacional no ha de comportar cap problema. Jo, en un tres i no res n’he confeccionat un. L’executiu en qüestió estaria format per deu ministres: quatre del PS, tres de CR, un d’ApC i dos d’independents –un proper al PS i l’altre a CR–. De cap, el guanyador dels comicis, Jaume Bartumeu. Els ministres, tots nous –que es noti el canvi– excepte un, que en només vuit mesos ha demostrat una capacitat de treball i d’iniciativa que li han fet gua-nyar-se la continuïtat a pols: Vicenç Alay (PS) a Ordenament Territorial i Medi Ambient. Titular de Presidència, Marc Forné (CR); discret, respectat, humil, caut. Economia i Finances té el nom gravat en foc, Eusebi Nomen (ApC). I Pere López? Secretari d’Estat; un tàndem imbatible. Fins ara, cantat. Cap a Ordino, doncs. Dos noms: Enric Dolsa (independent proper al PS), amb una trajectòria política de gran coherència, i Josep Duró (CR). Que no es poden ni veure? Cap problema: el primer a Justícia i Interior, una cartera ni feta a mida, i el segon a Exteriors; així pràcticament ni es veuran. Per a Duró serà el primer i segurament últim cop que surt en una travessa per ocupar aquest ministeri que tan goig li fa. Cal ser agosarat; els temps ho demanen. A Educació és molt senzill: un mestre d’Encamp, qualsevol del PS. A Cultura, la persona idònia en una època de contenció de la despesa, com ho ha demostrat a bastament: Juli Minoves (CR). Sanitat per a Mariona González, per capacitat i perquè no hi ha cap dona. Per acabar, dos de nova creació. Ministre Sense Cartera, Ferran Goya; una estona aquí, una allà i una altra més enllà; sap de tot. No hi ha govern que s’ho valgui sense una cartera estrambò-tica que ningú no sap per què serveix: el ministeri de Pro-jectes Estratègics i Part Alta d’Escaldes de Toni Martí (independent proper a CR). Experiència, ganes de treballar, preparació, implicació, voluntat de servei al país per sobre de fòbies i fílies personals són els criteris seguits per a la llista. Vaja, com s’ha fet sempre aquí, amb criteris d’eficiència.
La sensació de cansament no sap de calendaris. L’any que acaba de començar conserva inalterable la cantarella política que patim des de fa més de vuit mesos. Per a alguns sembla que faci vuit anys, per a mi tot el contrari, sembla que fa vuit dies. La monotonia, el fet que dia rere dia es repeteixi el mateix, fa que perdi la noció del temps, la idea que les manetes del rellotge no es belluguen s’imposa; no hi ha manera de poder distingir hores, dies, mesos, anys. Per contra augmenta la buidor, l’avorriment, el desarrelament. Sembli que han passat vuit anys o vuit dies l’esgotament vers la situació política ve a ser el mateix. El grau de responsabilitat és diferent, ara bé no se n’escapa ningú. El PS, el primer, perquè va guanyar les eleccions i té l’obligació de garantir la governabilitat o com a mínim intentar-ho. Des del mateix moment de la sessió d’investidura que assistim a un seguit de picabaralles estèrils dins i fora del Consell. Enfrontaments, arguments i sobretot excuses que tenen com a únic objectiu justificar l’actuació d’uns i altres. De transcendència cap ni una. Els que tenen la majoria no paren de fer-se la víctima; ara ens toca a nosaltres, el poble ho ha dit a les urnes, els quatre de sempre ho volen impedir, i d’aquí no en sortim. Vaja, que si no es fa tot el que volen i com ells volen és perquè no els deixen, amb la qual cosa tornem a començar. Els de CR ja és hora que s’aclareixin: acceptar d’on vénen i explicar on van. Potser si assumeixen el primer els serà més fàcil el segon. Perquè es veu que de la situació a la qual hem arribat no n’és responsable ningú. Doncs sí que n’hi ha de responsables; primer els ex-PLA i després que no ho oblidin els del PS o com es diguessin abans. I queden els d’ApC, que permeten la investidura per després erigir-se en la quinta essència de l’oposició alhora que mantenen les portes obertes a un pacte per a tota la legislatura partint d’un programa per tornar la centralitat política al Consell. Surrealista. Mentrestant hem d’anar escoltant frases recurrents, retòrica barata que de tan usada fa pudor. Buides paraules per no dir res, per no fer res i continuar cadascú al seu món incapaç d’interaccionar amb el dels altres; quina paradoxa: si fa o no fa és el mateix de món. Els nostres dirigents s’entesten a l’ensimismament en la qual estan immersos fa mesos, més abstrets cada vegada del que els envolta.