D’errors i certeses
En l’edició de dilluns vam cometre un error al Diari. La pàgina de política que obria la secció de Nacional era inintelligible. Com estava redactada la notícia, feia entendre que el primer secretari del PS, Ferran Goya, deia una cosa i tot seguit el contrari. Es tractava de la modificació de la Llei de la nacionalitat. El malentès generat, si n’hi ha hagut, és problema del Diari. Una altra cosa és que al PS modificar la llei l’incomoda tant com a qualsevol partit: és molt fàcil votar la reducció a quinze anys per obtenir la nacionalitat quan saps que no té cap possibilitat de prosperar, i no ho dic per Goya. La distància ideològica a CR entre Josep Areny i Ladislau Baró és la mateixa que hi ha entre Miquel Alís i Esteve López al PS. Tornem a l’article. El pas següent és intentar esbrinar què ha passat i com ha pogut passar. Xerrades amb els redactors, els responsables de l’edició, fins i tot la direcció: anàlisi, diagnosi i mesures per evitar que es repeteixi, amb el convenciment que tots els mitjans en un moment o un altre fan errors. Ara bé, una cosa és acceptar l’equivocació i l’altra permetre que es qüestioni l’ètica del Diari. Per sistema. Cada cop que publiquem una notícia que no els fa el pes. Des que han guanyat les eleccions, i/o han accedit a un càrrec de dubtosa projecció pública. Exemples: si hi ha o no hi ha pacte o el cas Alay. Al Diari el que no farem mai és publicar la reacció –un comunicat del Govern d’exaltació de la integritat del ministre, que no hem qüestionat mai– abans que la notícia –concessió de la gestió de la depuradora a una empresa de la qual el ministre és accionista–. Com no ho van fer l’Agència Andorrana de Notícies, el Bon Dia, el Més Andorra i unes quantes ràdios. D’altra manera s’arriba a l’absurditat d’ATV, que llegeix el comunicat oficial (“de la primera a l’última línia”) sense haver ofert la notícia. Entendre el periodisme com ho fa el Diari és per a Enric Dolsa, nou propietari del mitjà de comunicació independent per excel·lència, convertir-se en la caverna mediàtica. Ho va dir en un sopar. El sopar en què va afirmar que si no passava el pressupost els treballadors de les seves empreses –els del mitjà de comunicació també?– es manifestarien a Casa de la Vall. I jo que em pensava que manifestar-se era un dret i no un deure. Com se n’aprèn dels demòcrates i constitucionalistes con- vençuts de tota la vida.