El Renaixement andorrà
Susanna Vela afirmava en una entrevista concedida al Diari Obert que hi ha “molt nivell artístic a Andorra”, “hem constatat que hi ha molt bona qualitat”, referint-se a les propostes presentades per participar a la Biennal de Venècia. Ràpid, un diccionari. “Art: activitat creativa de l’ésser humà que consisteix a transmetre una idea, un sentiment i ocasionar un efecte estètic mitjançant el color, el so, la forma, el llenguatge, el moviment.” “Excepcional: no comú, especialment pel fet de ser millor, superior a la mitjana.” Desconec les peces que opten a la Biennal, però tinc bastant present el nom i obres d’artistes locals, i excepte algunes excepcions, que n’hi deu haver i que costen força de trobar, d’art, el just i fora del comú, gens. I no vull dir que no tinguin mèrit els treballs que s’exposen, i reconec que seria incapaç de fer-los, però si algú que ha anat a quatre classes de dibuix i pintura a l’escola d’art comunal de torn o que té certa habilitat amb els pinzells entre els veïns de l’escala es pensa que és un artista va molt errat. L’art és risc, compromís, coneixement, valentia, dedicació, preparació, renúncia, actitud, sofriment. Si no hi ha això, treballs manuals amb més o menys gràcia. La confusió és molt comú aquí pel costum de no dir les coses pel seu nom. La majoria de vegades no és ni culpa dels mateixos autors. Una part n’és dels quatre esnobs que consideren que el país ha de tenir vida cultural pròpia al preu que sigui i, atès el nivell, arriba un moment en què val tot; l’important és inaugurar exposicions. Però els que fomenten aquesta mentida són les institucions; perquè no sigui dit que no fan país, primen la procedència per sobre de la qualitat. Només cal fer un cop d’ull a les escultures que envaeixen carrers i places del país per fer-se la idea de la potència de les creacions locals. El mateix succeeix amb els escriptors. El que lliga quatre versos es pensa que és poeta, quan la majoria no passarien la segona ronda dels jocs florals d’un poble del Pallars. A més, acostumen a ser uns pedants. Després hi ha la rècula de mestres amb certa capacitat per a la redacció que si tenen cert pudor fan contes; quan es creuen la reencarnació de Cervantes fan novel·les. I guanyen premis i els ho publiquen. Això és el que realment és greu. No el que fan –tots fem el que podem–, sinó les ínfules que tenen, i que entre tots hem fomentat. Per hipòcrites, per incults o per babaus.
1) Quant a la Biennal, primer hem de mirar el que hi ha. Jo no he vist cap ni una de les peces que hi opten, i tal com consta a l’article, vostè tampoc.
2) Quant a les escultures que envaeixen carrers i places, confesso que celebro la seva aparició. Amb l’arquitectura que ens rodeja, ja som eclèctics – i les estructures de Nerea Aixàs i Mercè Ciaurriz canvien els espais que ocupen a millor. Jordi Casamajor, Roger Mas i Faust Campamà tenen un estil que em costa més interioritzar, però m’agrada la idea que el nostre espai ja atapeït i caòtic tingui elements d’un museu a l’aire lliure. Algun emplaçament de les escultures podria ser més idoni: cert. Però si no parlem de planificació urbanística, sinó de la creació “per se”, si hi ha una cosa en aquest país, són escultors. El desenvolupament de les lletres és rudimentari, no veig gran progrés arquitectònic, i al nivell de la música hi ha quatre gats. Però hi ha una tendència al desenvolupament d’una escola escultòrica curiosa.
Caram, si que aneu forts!
Potser sí que Andorra no és Florència ni Atenes, però deixant el tema de les ínfules a part, que alguns les poden tenir i d’altres no, el tocar de peus a terra no sobra mai, m’imagino que el nivell de creació en general d’Andorra no deu ser pitjor que el d’altres localitats d’aproximadament la mateixa dimensió; de fet, no fa massa vaig llegir que el número i la qualitat dels escriptors d’Andorra en els darrers temps comença a ser prou important, més que el que correspondria per població. Crec que ni s’hauria de caure en la còmoda complaença de perque Andorra és un estat, i això pot conferir més oportunitats, aquí s’ha de donar per bones coses que en altres llocs no passarien la criba, però tampoc en l’extrem contrari, de blasmar aquells que a Andorra, de diferents maneres i en àmbits diversos, han optat pel difícil camí de la creació, deixant de banda potser ocupacions més lucratives o al menys més segures i còmodes. A mi, em principi, algú que a Andorra (i a tot arreu, de fet, però a Andorra encara més) es dedica a coses que no són fer calaix, (que també és molt necessari), em mereix una consideració, que perque sigui real, ha d’anar necessàriament acompanyada d’exigència. Els artistes de tota mena, no han de ser artistes locals, han de ser artistes tout court, capaços de jugar en la lliga global.
Caram!! però què li ha fet el món al senyor Planell!
Sembla que ara li toca rebre al sector dels creatius del país.
Suposo que dins d’aquest crítica a la mediocritat inclou també els periodistes no?
Quan hi ha una passió per l’art, la gent en parla molt, l’avalua molt, hi ha punts de vista molt extrems. En el nostre cas, moltes vegades sembla que “o tot és bo, o tot és dolent”. O tots som mediocres, o tots som genis. Hauriem de criticar treballs concrets de persones concretes, discutir sobre ells, hauria d’haver-hi passió, rebuig, emoció.
És molt difícil decidir què és, l’art. Perquè el patiment, el compromís, la renúncia i la dedicació, per si mateixos, no fan l’art, ni en combinació amb preparació, actitud, coneixement i valentia. No sé fins a quin punt l’artista podria existir sense el seu públic. I esperem que els artistes, i tots els creadors que ens puguin llegir, no es desesperin mai del seu públic, per molt cruel i crític que pugui ser. Si us llegeix, si us critica, si no us oblida, li importeu. Us llegim, us escoltem, us contemplem. Visca la creació.
No sé d’on ha tret Planell una paraula “excepcional” que la ministra Vela no va pronunciar: FAUST CAMPAMÀ. Quina és la
seva opinió i visió dels artistes
del país en relació amb el que
veu que s’està fent fora de les
nostres fronteres, al món?
Ministra: Les comparacions són odioses.
Es tudiant les propostes per participar
en la Biennal de Venècia
hem constatat que hi ha molt bona
qualitat. Hi ha molt nivell artístic
a Andorra i ens n’hem de sentir
molt orgullosos. (pàgina 19 del Diari de 17 de febrer)
Teresa Colom, també està entre els poetes que “lliga quatre versos”?
D’ignorant a ignorant,
Lleig…molt lleig el seu article!
Demostra tan poc criteri com el fet d’haver de recórrer al diccionari per definir què és l’art.(ja posats perquè no buscar-la al Wikipedia).
Caram!!! És sens dubte un gran entès en el tema. Malauradament les seves paraules ens demostren un cop més que existeix una cosa molt pitjor que la incultura … LA IGNORÀNCIA.
Si em permet… li recomano que aprofiti el cap de setmana per apropar-se i conèixer les obres dels creadors del nostre País. La feina que honestament i amb gran professionalitat desenvolupen des de fa anys. No com d’altres, amb un reconegut nivell i tota una referència dins del món del periodisme dins i fora del nostre humil i petit país.(tot un” mestre”, de la comunicació mal entesa i manipuladora)
Señó, yo penso que la cultura andorrana es mol bunica
Estiro la polèmica per dir que estic d’acord amb l’article de l’Ignasi. El tó es provocador, segurament cerca que algú se senti al·ludit, però als periodistes no ens paguen per quedar bé…A mès, l’embolcall hi compta (Que li diguin al Custo, al de les samarretes, que sempre diu que l’art no és pintar un quadre sinò vendre’l). En fí, com deia aquell: “jo explico fets, llástima que siguin lletjos”.
Ara bé, l’art es tot això que diu l’Ignasi…però també talent, creativitat. I per què així sigui, no n’hi ha prou amb què qui junta quatre versos s’autoanomeni poeta. Ha de ser reconegut (el talent, la creativitat) i acceptat per tots els jutges (programadors, crítics, públic, etc) de l’àmbit en qüestió. Vull dir que el nivell artístic no nomès el marca l’artista, sinò aquells que ho reconeixen com a tal. I el cofoisme, el patrioterisme i el reduccionisme (la “curtor” en diuen a Mallorca) ni ajuden a crèixer ni contribueixen a pujar el llistó perquè l’artista es faci mereixedor del qualificatiu. I això és el que interpreto de l’article de l’Ignasi, que per cert, hauria d’explicar que alguna cosa d’art enten. Herència genètica, en diuen.
…vull dir: “es diu herència genètica”
Una mostra es l’art que engalana las nostres rotondes… (amb el consequent -o no- perill per els vehicles)… es clar… que es pot esperar d’un estat amb 8 consellers de cultura!!!… toquem a un per menys de deu mil…
Es per aixo que som un dels paisos (estat) amb mes cultura del mon…
Sempre fent amics!