Vaig assistir fa unes setmanes a una conferència d’un membre destacat d’aquesta nova espècie dels economistes mediàtics. En Carlos Torrecilla. Entre catedràtics i gurus de l’autoajuda s’han instal·lat en un púlpit des d’on et renyen, et tracten de carallot i de pusil·lànime. Prou de culpar la crisi de tots els mals; si no te’n surts és que ets un incompetent, o no els has contractat a ells, que de solucions en tenen per donar i per vendre. Bé, només per vendre, que una cosa se’ls ha de reconèixer: amb la crisi s’estan fent d’or. Gairebé mai són empresaris, gairebé sempre són docents especialistes en màrqueting. No n’és una excepció el Torrecilla. (Això del màrqueting em fascina. Permet vestir quantitat de principis amb un cos teòric molt senzill quasi infantil. És d’allò més democràtic: no cal tenir formació reglada –Torrecilla sí la té–, ni experiència contrastada per esdevenir un autèntic especialista. Important; si tens estudis, aquests no han de tenir res a veure amb l’economia. Quan tens la sort de ser un membre reconegut del col·lectiu –creen una associació de seguida, com totes les professions que ningú sap ben bé què són ni per què serveixen– es veu que arribes a un estadi superior. Només s’ha de veure la cara de satisfets que fan alguns escollits). En Torrecilla va dir alguna cosa semblant que és important la manera de vendre el producte sempre enfocat a les necessitats del client. Increïble. Un dels aspectes que hi poden ajudar és la promoció del producte. Fascinant. I per promocionar-lo una de les vies és donar a conèixer la gent famosa que l’ha escollit (a l’estil de Marbella amb l’Obama). La millor manera deixar-ne constància, documents gràfics; fotografies, vaja. Mira que ja sabíem que en tenien de virtuts el Denis i el Minoves però no fins a l’extrem de convertir-se en els guies de la recuperació econòmica d’Andorra, perquè ells el tema de les fotos fa anys que el toquen i amb profusió. Déu nos guard de portar-li la contrària al Torrecilla, però això de la foto més que per vendre producte té un efecte molt més directe en l’ego dels protagonistes. Els preparatius i la visita del Sarkozy n’és un bon exemple. (Formidable orador el Sarkozy, però potser no tant com per aixecar-se d’un salt i arriscar-se a una estrebada muscular o a una distensió de lligaments com ha fet Bartumeu per aplaudir el discurs). Tots el nostres polítics han fet l’impossible per sortir a la foto amb el Copríncep i per encaixar-li la mà. Ara es pot dir que tenen un àlbum envejable, que tal si ara es posen a treballar.
Dades de l’Anuari socioeconòmic de BPA. Debat de l’estat de la nació al país veí. Comprovat el creixent control de l’Estat per part dels funcionaris. Descartat el govern d’unitat nacional. Cada cop que hi dono voltes (no gaires, és cert) tinc més clar que l’única proposta seriosa i coherent que s’ha posat sobre la taula aquesta legislatura és la de Joan Gabriel: aprovar les lleis fiscals i dissoldre el Consell amb dates tancades. Ha passat més d’un any de les eleccions i no s’ha fet res de significatiu per a la transformació imprescindible i urgent del país (sortir de la llista negra de l’OCDE era obligat i qualsevol ho hauria aconseguit; no hi havia alternativa). La crisi no té pietat. Depenem massa dels veïns, sobretot del de baix, que és al vagó de cua de la Unió Europea. Encara no s’ha fet el primer pas per a la reconversió econòmica. On se n’han fet uns quants de passos és a millorar i blindar l’estatus privilegiat dels funcionaris: res de reduir ni un euro, al contrari, són l’únic sector on augmenten les despeses de personal. Els bombers han recuperat el xiringuito i ara s’hi han afegit duaners amb torns de dotze hores; als mestres eventuals se’ls pagarà juliol i agost i uns quants passaran a ser fixos; la taula que s’ha creat per reformar la Llei de la Funció Pública està farcida de funcionaris amb una llarga trajectòria sindical; al flamant Consell de la CASS, que ha de trobar la manera de retallar, i força, la despesa sanitària, el Govern hi ha col·locat un metge i una infermera, que com els funcionaris de la taula de treball –quin gran invent per perdre el temps això de les taules– són art i part. En el debat d’orientació política a Espanya vam comprovar com van les coses quan no es té projecte, es perd la iniciativa i et porta el corrent (i no s’hi val l’excusa que l’alternativa –el PP– és pitjor, que sí que ho és). L’oferiment de Gabriel (criticat, recordem-ho, pels seus, molts dels quals com a mínim haurien de tenir la noblesa i/o decència de reconèixer que si són consellers generals és gràcies a ell) implicava una decisió política de gran calat, fet que explica que fos bandejada ràpidament: no se n’ha pres cap en tota la legislatura i no era qüestió de trencar una línia d’actuació política tan valenta i digna. Ara és massa tard. No té sentit. Govern i grups parlamentaris s’han instal·lat en una dinàmica perversa que va bé a tothom. Es tracta de passar l’estona fent veure que es fa molta feina, cadascú des de la seva talaia on voregen l’autisme. En arribar l’hora del pressupost torna l’estira-i-arronsa, fins ara erm, del Govern, d’ApC i el PS.
Excel·lent iniciativa la del comú d’Escaldes d’omplir de porcs l’avinguda Carlemany. Canvia per complet la percepció sobre un espai tremendament quotidià. Inunden de color l’artèria principal de la parròquia. Transmet sensacions de sorpresa, de vitalitat, amb un punt de transgressió. Permet interactuar amb el que aquest estiu forma part del mobiliari urbà. Són 26 els porcs de Lalín que inunden el carrer. Tots iguals a l’inici, tots diferents al final. Diferents posicions, textures, tractament del color, collage, muntatges. Una manifestació artística vinculada al pop art per la manipulació que es fa a un objecte quotidià i se’l treu fora de context. M’agrada més la idea que el resultat global. Pel que fa a la qualitat dels treballs, el conjunt és força desigual. Hi ha peces interessants de veritat, poques, una majoria decoratives i la resta estèticament justetes. Malgrat tot els 26 porcs són una alenada d’aire fresc (tampoc cal posar-se transcendent; per això ja tenim el Toni Martí amb el seu discurs de sempre a punt) en un entorn massa conservador, avorrit i gris. Fa pocs anys, el comú d’Escaldes va impulsar una iniciativa d’art al carrer en la mateixa línia amb escultures d’óssos gominola. En aquell moment va ser criticada amb crueltat pels quatre carcamals de sempre i algun més, incapaços d’entendre res que no s’adapti a uns esquemes mentals discretets, i és clar, no costa gaire. Aquest cop encara no han alçat la veu contra els porcs (deu ser que els resulten propers). Però ho faran. Per als guardians de les essències més ràncies el que no siguin quatre maquetes (una feina lloable però sense interès), exposicions de quadres on l’únic que té cert valor són els marcs, balls tradicionals i arrossades populars, és llençar els diners. És això el que entenen per cultura, el que s’ha fet sempre a Andorra i no se’n parli més. Per sort hi ha qui, en comptagotes (massa pendent del que diran), gosa córrer un cert risc. Un risc que també hauran d’afrontar els que s’atreveixin a comprar un dels treballs que hi ha a les capses de la màquina expenedora que contenen la creació de vint artistes del país. El risc en aquest cas és només estètic per un projecte que busca reivindicar artistes autòctons. Ja sé que l’art és risc, ara bé sempre havia cregut que el risc principal l’assumia l’artista no el comprador: fins obrir la caixa no saps què t’ha tocat. I no s’accepten canvis ni que el producte faci anys que ha caducat. Ara bé, si la iniciativa té l’aval d’un poeta de l’alçada de Gibert estic més tranquil. Ningú podrà dir que l’han enganyat.
Miquel Barceló inaugura un parell d’exposicions a Avinyó. Un dels quadres que s’hi poden veure és un autoretrat on apareix rodejat de llibres de molts dels quals se’n pot llegir el títol i el nom de l’autor. És de la primera època. D’aquesta obra en vaig sentir a parlar per primera vegada al meu pare, amb l’admiració d’un home poc donat als afalacs. Fa anys, massa anys, em va dir: “Això és l’obra d’un pintor.” Compromís, risc, valentia, autenticitat, senzillesa. Lluny dels pedants que, en general, les obres que fan només serveixen per estampar mocadors. Prefereixo els pintors de diumenge que la xacra de falsos artistes que, o no tenen res a dir o no tenen valor per dir-ho, o ambdues coses. Barceló reivindica en una entrevista a La Vanguardia el dret al fracàs, “perquè si no hi ha possibilitat de fracàs, tampoc no hi ha possibilitat d’avançar”. Fan a la televisió Johnny Guitar, una pel·lícula que no em canso mai de veure. Hi ha molts records darrere; alguns de bons. “Diga’m una mentida, diga’m que m’has estat esperant tots aquests anys (…)”, diàleg sublim entre el Johnny i la Vienna, els protagonistes, personatges d’una gran profunditat psicològica, com tota la resta, i una colla de fracassats. D’un fracàs que, com el cas de Barceló, obre portes. Al contrari del que passa amb la sentència de l’Estatut. Quan s’intenta que com a mínim s’accepti la indignació de tot un poble, l’únic que es rep és incomprensió, burla, calúmnies i insults. Els interlocutors ja poden ser pretesament progressistes que els intents estan condemnats al fracàs. El penúltim exemple el tenim en el programa del Wyoming, del qual m’he declarat públicament un fidel seguidor. Fins ara. El problema dels catalans és Espanya. El problema de Sarkozy és L’Oréal. Aquest copríncep acomplexat pel qual baveja mitja esquerra nacional per contraposició al capellà de la Seu espero, està implicat en un presumpte cas de finançament il·legal. Vés per on, la punta de llança a favor de la puresa financera, el lluitador incansable contra els paradisos fiscals, quatre cosmètics li han fet sortir les vergonyes. Malgrat viure una època de liquiditat, d’absència de memòria, aquest personatge sublimat encara no sé perquè passa per hores baixes. Superat pels esdeveniments, sense ideologia, actuant sempre de cara a la galeria ha entrat perillosament en l’espiral del fracàs. És d’aquells que només saben viure en i per la política com una obsessió en si mateixa. Quina pèrdua de temps més estúpida.