Tercera Frontera

Els blogs s’han convertit en una punta de llança d’una nova manera d’estar informats. En el seu inici hi havia reticències a l’hora de concedir a aquest suport alguna mena de crèdit informatiu, sobretot per part d’aquells sectors del periodisme més conservadors, ancorats encara al segle XX i el model de referència dels quals és encara Mariano José de Larra. Però és clar, la vida — també en el periodisme— continua, i els suports dels quals disposem canvien i muten. De manera que seria absurd continuar repudiant els blogs com una eina efectiva i molt bona per a la publicació d’informacions, per a fer circular allò que està, en certa manera, vetat al paper, encara controlat per empreses a qui el domini sobre la informació cada vegada li resulta més difícil de mantenir.

O s’apunten a aquest aquelarre informatiu o hi ha la possibilitat de quedar desplaçats d’un món cada cop més majoritari. Per això, per exemple, un diari espanyol acaba de posar en marxa una mena de Facebook propi en el qual es posen en contacte directe els redactors amb els lectors, sense demostrar un gran pudor per aquesta barreja d’uns amb altres. De fa temps, també molts diaris ofereixen la possiblitat d’allotjar blogs independents.

Ara bé, sempre sortiran els que encara defensen el model Mariano José de Larra, en un llunyà segle XIX, i continuaran defensant que el periodisme requereix de separar-se del lector. De fet, aquest model d’autoritat absoluta del periodista és el que està en perill perquè ara és el mateix periodista el que se l’ha de guanyar. És evident que l’autoritat del periodista, sense discussió possible, s’ha mantingut gràcies a un límit imposat per la inexistència d’una tecnologia que l’ha amparat.

Al segle XX  les cartes al director han estat, per exemple, l’àmbit més directe per expressar desacords o correccions a una informació. Ara aquests espais continuen existint, però cada cop més són més els lectors que usen altres vies per expressar-se. Només cal entrar a la versió online del mitjà i deixar un comentari a la notícia amb la qual no s’està d’acord. Els periodistes hauríem d’estar contents de disposar de tants canals de comunicació que ens posen en contacte amb els lectors que, de vegades, poden ser persones amb més coneixement que nosaltres en determinats assumptes dels quals ens toca informar. Cal recordar-ho, els  periodistes informen però no són els coneixedors absoluts d’allò que tracten, no són els dipositaris de la informació que publiquen, perquè aquesta informació i aquest coneixement pertany a les fonts que es facin servir. La bona informació depèn més de la font consultada que del periodista en qüestió.

El periodista s’ha de tornar a guanyar l’autoritat. Fins ara en tenia un control perquè no hi havia una tecnologia que permetés refutar el seu treball de forma immediata. Ara sí. Això posa dels nervis a molts periodistes a qui falta la humilitat per considerar-se el que són i reconèixer quina és la seva missió, persones que recullen informació i que l’exposen de la forma més entenedora possible. I això no és tan fàcil com podria semblar!

Ahir va ser un altre diumenge de tancament. Un nou diumenge per “a guardar-se” perquè el Govern ha determinat que en el Dia del Senyor l’activitat comercial és una mena de sacrilegi. Que estrany que el mateix Executiu que promou el treball sacrificat —¿recorden aquell que diu “nosaltres arribem els primers i sortim els últims”?—, inesgotable i imparable, promogui aturades laborals.

No estic gens en contra de la conciliació de la vida laboral amb la familiar, per descomptat, però la qüestió no radica en els horaris del establiments comercials o els dies que obren. Ens hauria de preocupar la remuneració justa i correcta de les hores de treball, l’atorgament dels dies lliures i de vacances al treballador que garanteixen el respecte a un dret fonamental com és el descans. Condicions laborals que contemplin el cobrament de les hores extres o els dies de festa poden ser assumptes molt profitosos per a fer que la vida dels treballadors sigui més amable.

No es tracta de fer la guitza a ningú, ni a l’empresari ni al treballador.

Ahir els carrers d’Andorra la Vella tornaven a semblar els d’una capital de comarca catalana. La ciutat buida, quatre gats al carrer (la dinamització cultural a Andorra els diumenges a la tarda passa per gastar 10 euros en algun cinema), els turistes caminant sense un objectiu concret i preguntant-se si havien escollit un dia de festa nacional per a pujar al Principat.

Ara es començarà a córrer la veu. Als diumenges a Andorra tanquen, no cal que ningú es prengui la molèstia de pujar-hi.

Una conjunt de pogrames culturals no es podran finançar perquè no hi ha pressupost i també perquè no s’ha aconseguit l’aprovació d’uns crèdits extraordinaris al Consell General. El  nivell d’inoperativitat del Govern és realment dramàtic, preocupant. El cas del ministeri de Cultura és només un exemple de la situació a què ens aboquen unes condicions aritmètiques adverses per aconseguir majories i, a més, la incapacitat política de trobar punts d’acord.

És realment sostenible continuar així per molt de temps? S’han d’enviar al calaix coses a fer perquè no s’ha aconseguit un crèdit? Els que no són capaços de pactar haurien d’estar invalidats per a l’exercici d’activitats públiques. Les actituds i postures conciliadores haurien de ser, en canvi, un valor en política. Ara bé, les posicions numantines ens condueixen a situacions com les que vivim ara. Paràl·lisi.

Una paràl·lisi que causa estralls segurament fins allà on ni tan sols som capaços de veure o preveure. Aquesta situació es manté per a preservar un govern socialdemòcrata o per enderrocar-lo? Segons com es miri, la intransigència, en una banda o en una altra, busca mantenir el seu espai, sempre anhelant el poder com a recompensa, i no l’interès general.

Un rutinari cas d’egoisme polític.

Podrem opinar els periodistes en l’era de la web 2, 3 o 4.0? Alguns mitjans fa temps que han començat a posar límits a les possibilitats d’intervenció que els seus periodistes tenen a les xarxes socials, ja sigui Facebook o Twitter, en considerar que es compromet el nom de la capçalera. Sembla que s’imposa un cert autocontrol en l’ús d’aquests nous instruments (de moment), però, ¿serà compatible el vell periodisme amb les noves formes de comunicació espontània?

Aquí un post recent al blog del Knight Center for Journalism in the Americas sobre l’assumpte:

Periodistas de medios de comunicación han estado utilizando Twitter para ampliar el alcance de su trabajo, aumentar la interacción con el público y continuar informando. Sin embargo, cuando tratan de emitir opiniones y comentarios —uno de los aspectos más fascinantes de la herramienta—, enfrentan todo tipo de obstáculos: represalias de los editores, cancelación de entrevistas e incluso despidos.

La semana pasada, el exigente editor en jefe de Bloomberg News, Matt Winkler, envió una nota a la redacción en la que criticaba algunos de los “tweets” (o mensajes en Twitter) de sus reporteros durante la cobertura de una audiencia del Congreso de los Estados Unidos sobre la crisis financiera, informó el sitio Talking Biz News. Según el editor, comentarios “imprecisos y basados en opiniones” habían comprometido la integridad de Bloomberg.

Otros contratiempos también fueron relatados por el periodista estadounidense Andrew Romano en la edición en línea de Newsweek. Se encomendó a un reportero escribir en Twitter sobre la controversial representante republicana Michele Bachmann, para después publicar una versión comentada de la experiencia en la versión impresa de la revista. Bastaron algunos “tweets” irónicos para que la política cancelase la entrevista.

Un episodio más extremo ocurrió en Brasil. El periodista Felipe Milanez fue despedido del cargo de editor de National Geographic por criticar en Twitter a la revista Veja, ambas publicadas por la editora Abril. Veja había sido acusada de inventar las declaraciones de un importante antropólogo brasilero en referencia a la demarcación de tierras indígenas en Brasil (lea la respuesta de la revista a esta carta del antropólogo). El Sindicato de Periodistas de São Paulo criticó al grupo editorial por obstruir la libertad de expresión de sus profesionales.

Como apunta el título de esta nota en Tech Crunch, “Twitter reveló un secreto: los periodistas tienen opiniones”, y los medios prefieren evitar que sean expresadas públicamente. Un manual del Washington Post señala que todos sus periodistas “deben renunciar a algunos de sus privilegios como ciudadanos particulares” y les prohíbe “escribir o publicar cualquier cosa que pueda reflejar una parcialidad o favoritismo político, racial, religioso o sexual”.

Por su parte, la BBC recomienda tener cuidado antes de retuitear comentarios de terceros, ya que “puede parecer que el periodista está respaldando el punto de vista del autor”. En este comunicado interno, la Red Globo de Brasil prohíbe a los periodistas usar redes sociales para comentar “temas relacionados con las actividades de la televisora, con el mercado de los medios y con su marco regulatorio”.

Israel s’ha posat novament al centre d’una polèmica d’abast imprevisible després d’una acció que ha implicat la mort d’unes 10 persones (primerament als mitjans de comunicació s’elevava la xifra fins als 19). Es parla d’una flota humanitària i solidària amb uns 750 activistes pacífics a bord. En realitat, aquest extrem es contradiu amb alguns vídeos del propi canal Al-Jazzera, en què un grup de persones que viatjaven en un dels vaixells criden consignes contra Israel i, fins i tot, hi apareix una noia que es declara disposada a pagar amb el seu martiri l’arribada a Gaza per trencar el bloqueig marítim.

El moviment brigadista internacional, del qual es nodreixen aquest tipus d’operacions propagandístiques, no té res a veure amb el pacifisme que ens venen ara els mitjans. Ho afirmo amb tota la tranquil·litat del món i després de l’experiència viscuda el febrer del 2003 en un viatge a l’Irak formant part de la primera brigada catalana que va arribar a aquell país encara dominat pel funest Sadam Hussein, i a vint dies de la guerra que marcaria l’inici del segle XXI.

Camuflats com a brigadistes, un altre amic periodista i jo ens vam embarcar de forma inconscient (teníem 23 anys) a aquesta aventura (moguts per impulsos periodístics, que no ideològics) que acabaria per a nosaltres bastant malament per un enfrontament amb l’organització, que ens havia deixat participar al viatge (amb un curs d’ensinsitrament previ a Rubí on recordo que una camarada ens va advertir que havíem d’estar disposats a veure morir a algun dels nostres i que hauríem de tenir preparats, abans de marxar, els papers per a la possible repatriació del nostre cadàver). Amb ells no teníem cap sintonia ideològica.

Jo havia arribat a un acord de col·laboració amb COM Ràdio per fer arribar cròniques diàriament (a 20 euros per peça i sense cap tipus d’assegurança). Les passava d’amagat perquè els caps d’aquella missió no m’enxampessin, ens havien dit que si viatjàvem com a periodistes havíem de pagar un preu molt més elevat. Si ho feiem com a brigadistes, havíem de seguir les seves ordres, de les quals vam intentar escapolir-nos tant com vam poder.

Recordo els passejos per Bagdad, on aquells brigadistes van rebre tota mena d’atenció per part dels agents de la dictadura. Ens duien d’un lloc a un altre i a tot arreu ens cantaven les excel·lències del sistema mentre ens preparaven visites a escoles on les mestres i els alumnes sortien al pati amb retrats del dictador tot cridant que estaven disposats a vessar la seva sang a canvi de preservar el domini de Hussein.

La realitat, però, és que aquell país era un desastre en tots els sentits, la misèria, el deteriorament visible, produït per l’embargament decretat per l’ONU el 1991, però també pel domini del Partit Àrab Socialista, Baaz, segurament. El culte a la personalitat del dictador per tot arreu, un escenari sinistre, com ho són totes les dictadures, països on tot l’espai públic el domina la ideologia i el discurs bel·licista de l’Estat totalitari.

Els caps de la brigada van acabar descobrint que passàvem cròniques, més o menys d’amagat des de l’hotel i van voler llegir-ne algunes. Fins aleshores havia estat utilitzant el mot pacifistes per a descriure el grup de catalans que viatjava en aquella missió, però els caps de l’operació es van indignar visiblement en llegir aquella atribució que jo estava utilitzant per a referir-m’hi i en la qual ells no s’hi sentien gens identificats. “¡Nosaltres no som pacifistes, això no té res a veure amb el peace and love, nosaltres som brigadistes!”, em va escridassar en una ocasió una de les espanyoles que manegava els detalls d’aquell viatge, professora d’estudis àrabs en no sé quina universitat madrilenya.

I fins aquí l’aventureta, que hauria de seguir en un altre moment, i potser en un altre lloc. La gran lliçó apresa en aquell viatge (que desde la maduresa actual no hagués fet mai) és que els moviments d’esquerra internacionalistes no són moviments pacífics. Són moviments que defensen sistemes autoritaris, els quals legitimen a partir d’un suposat caràcter socialista en la seva concepció. Si hi ha morts i repressió pel mig, no els importa. Per ells una ideologia val més que una vida.

Desconfio doncs d’aquests “pacifistes” que volien arribar a Gaza. Desconfio d’aquesta gent perquè els he conegut. En desconfio perquè defensen criminals. Reconec que hi pot haver gent que els segueixi probablement de bona fe. Ara, tot i això, no vull dir que estigui d’acord en massacres, de cap mena.

En aquest debat aposto per separar l’acció militar de la flotilla de Free Gaza i els motius del viatge. L’acció militar d’Israel no ha de motivar necessàriament solidaritat amb els objectius d’aquests brigadistes (que dubto que siguin humanitaris). Cal, més aviat, analitzar qui són, a qui presten ajuda, qui els finança i amb quines intencions reals feien el seu viatge i no les projectades interessadament pels mitjans de comunicació.

Fa dies que no escric. Ja em disculparan. Quan faig click a Log In i premo l’opció Add New Post tinc la tendència a voler parlar sobre Jaume Bartumeu i la seva socialdemocràcia. Però, és clar, em poso en perill, en un clar perill, perquè probablement acabi sent vinculat a una “campanya mediàtica” contra el Govern, i no em ve de gust, sincerament. Des que els progres governen aquest país la frontera entre la llibertat d’expressió i la campanya mediàtica és cada cop més prima. És més còmode callar perquè no et vinculin a les forces del mal.

I si no, repassin el que ha arribat més recentment a les hemeroteques d’aquest país, inclòs un article que el cap de Govern va publicar en un diari local parlant dels 100 dies que porta dirigint la nau en la que tots naveguem. Hi declara —més o menys— que se sent quasi pereseguit pel neoliberalisme i els seus ideòlegs que volen eliminar de la faç de la Terra els valors de progrés que ell i els seus representen.

Crec fermament que als WC’s de Govern han substituït —si és que hi han arribat mai— les Lecturas i les Pronto pels últims números del mensual Le Monde Diplomatique, d’Ignacio Ramonet! Aïxò serà fatal, creguin-me. Acabaran veient una Mà Negra darrere d’absolutament tot i, en el mirall on es miraran cada matí, sense modèstia ni capacitat d’autocrítica, hi veuran el rostre d’una víctima! Més val que no ens avancem als fets, però, i que deixem la política ficció per a un altre moment.

En aquell article dels 100 dies, el cap de Govern que és tan progre no hi pot subratllar cap mesura que el faci tant social com es pretén. En aquest país, on ell sembla que té una Revolució pendent a fer, encara ens poden acomiadar un dia per l’altre, la majoria dels que hi vivim no tenim cap mena de dret polític, ser homosexual implica estar discriminat de les donacions de sang, i un llarg etcètera de situacions més que hagués pogut canviar un Govern tan rematadament social.

A què espera?

Les maneres del cap de Govern, Jaume Bartumeu, amb els periodistes ja han traspassat fronteres. L’organització Reporters Sense Fronteres (RSF) ha parlat sobre els excessos del socialdemòcrata amb la premsa del país:

Reporters sense Fronteres ha qualificat de “pressió intolerable” l’acusació que Jaume Bartumeu va fer en directe al programa d’AD Ràdio Cal Fernàndez, dirigit per Gabriel Fernàndez, respecte que el grup editorial Premsa Andorrana, SA (al qual pertany també el Diari) té una “orientació editorial destinada cada matí a tirar sorra al Partit Socialdemòcrata”.

La presidenta de Reporters sense Fronteres a Espanya, Maria Dolors Massana, va destacar que “el cap de Govern té tota la llibertat d’expressió del món per dir el que vulgui”, però que aquestes expressions “poden incidir en la situació del periodista en el mitjà i al final és el cap de Govern qui acaba tirant sorra a la premsa”.

Les acusacions de Bartumeu contra Premsa Andorrana, SA van arribar després que Gabriel Fernández preguntés al cap de Govern sobre unes declaracions de la presidenta suplent del grup socialdemòcrata, Bibiana Rossa. Rossa havia dit que a Andorra “no hi ha cap circumstància de terror que faci callar els treballadors”. La declaració va tenir lloc després que uns treballadors denunciessin que l’empresa els hauria acomiadat per estar organitzant unes eleccions sindicals. Fernàndez va preguntar a Bartumeu què pensava sobre les declaracions de Rossa, que discrepaven amb la línia oficial del PS sobre aquest    tema.

Maria Dolors Massana va incidir que “la premsa fa la seva missió, sempre que no es dediqui a aixecar calúmnies”. Les declaracions de la presidenta de Reporters sense Fronteres van tenir lloc en el mateix espai d’AD Ràdio en què van tenir lloc les acusacions de Bartumeu.