Tercera Frontera

Cuba és avui més que mai tema d’acalorat debat. En els últims dies, qui més qui menys s’ha trobat enmig d’una discussió sobre l’Illa. No és per a menys: un dels sistemes de govern més desastrós de la història de la humanitat, el comunista, segueix segrestant el país a base d’un règim de censures i abusos múltiples i diversos sense que ningú tingui la possibilitat d’exigir justícia ni reclamar res de res als responsables.

Els casos d’Orlando Zapata Tamayo, Guillermo ‘Coco’ Fariñas, els successius informes internacionals sobre l’assetjament a la premsa i als bloggers independents, la negativa a acceptar la realitat de l’accelerat desproveïment de productes de primera necessitat per al seu consum a l’illa (una mica que tampoc és una novetat, és clar), la ineficiència governamental en tots els camps de la vida quotidiana dels cubans, i així seguiríem fins a tenir una llarga llista, són qüestions prou preocupants com per a que centrin l’atenció dels mitjans de comunicació, perquè generin inquietud i provoquin el despertar de la solidaritat internacional.

Tota aquesta falta d’acceptació de la realitat per part del règim s’apuntala amb la complicitat i ajuda, també a diversos nivells, de persones, organitzacions i governs que són part de sistemes totalment oposats al castrista, sistemes que són exemple de pau social i econòmica en general, tot i la infinitat de problemes que pateixen-és clar-, i encara més en l’actualitat per culpa de les lamentables conseqüències de la crisi econòmica. Crisi per la qual alguns ja han començat a pagar. Però són sistemes, al cap ia la fi, que disposen dels mecanismes suficients perquè els seus ciutadans denunciïn, es mobilitzin i promoguin canvis en els seus governs i aconsegueixin obrir altres camps d’exploració, alternatius, perquè es plantegi una altra manera de fer les coses, sempre amb l’ànim de millorar en conjunt i promovent el respecte mutu. Són sistemes que tenen la capacitat de reconèixer els seus problemes i buscar alternatives per atacar-los, acabar amb ells, si es pot, o disminuir com a mínim els seus efectes.

A Cuba, tot això, no és possible, el Govern no accepta els problemes i molt menys que aquests siguin la conseqüència d’una organització política i social ruïnosa, la mateixa que ha portat el país a la més crua, a la vegada que absurda, de les misèries, provocada sobretot per l’encaparrament d’un líder únic i indiscutible, Fidel Castro, culpable de la llefiscosa taca negra instal·lada avui al mig del mar Carib, culpable de la impossibilitat de creixement d’un dels països d’Amèrica que més ric i desenvolupat va ser en el passat, molt per sobre de països europeus com la mateixa Espanya.

Però així com els que sempre defensen el castrisme estan decidits a atacar directament als seus governs, a qui no ofereixen el mínim respir (i està bé que així sigui, el poder exercir pressió sobre els executius reclamant el principi d’eficiència em sembla fantàstic) veten qualsevol possibilitat d’exigir responsabilitats a Raúl Castro i al Consell d’Estat que regeix des de fa més de mig segle el destí de Cuba i el de milions de cubans. Quan es tracta de parlar de Cuba, però, s’apressen a desviar l’atenció per parlar de Mèxic o Colòmbia. Quan es tracta de parlar dels drets humans a l’illa que controlen els Castro, canvien de tema i ens comencen a parlar de la (per a ells) delicada situació dels drets humans a Espanya (¡sic!). Quan es tracta de denunciar la manca de llibertat d’expressió, de moviment, de lliure associació, de lliure pensament polític, de rebre un salari digne, de comptar amb una atenció mèdica correcta, és llavors que decideixen que es parli no d’això, sinó de Palestina o el Marroc. La qüestió és sobretot no tocar el castrisme, al qual adoren amb un ímpetu malaltís. I el més curiós és això que, quan parlen d’Espanya, si parlen d’Espanya, i ningú redirigeix la discussió cap a Portugal, Grècia o Romania. Quina cosa, no?!

Proposo, doncs, que quan estiguem parlant del malament que ho fa el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero traslladem l’atenció cap als problemes de Portugal i el seu president, Cavaco Silva, o cap a Grècia, un país europeu també en dificultats, en una situació molt més desastrosa que la que té actualment Espanya. No critiquem a Zapatero perquè fixeu-vos la desorganització i el caos que hi ha a Grècia per culpa del desgovern de Karolos Papoulias. Els espanyols han de començar a valorar el que tenen, fer pinya amb el seu Govern perquè bé podria ser que fóssin una Romania o una Albània i el PSOE de Zapatero és el que els ha salvat de ser-ho. Cal beneir llavors a Zapatero i tots els governs anteriors que han fet possible que no fóssin un país de desenvolupament dubtós. No seria aquesta la mateixa proposta que els progres donen als cubans que exigeixen responsabilitats al seu Govern? No han escoltat mai aquesta Gran Tonteria del “però mira Haití, però mira la República Dominicana”?

La justificació geogràfica del desastre cubà és la més absurda i imbècil que he sentit mai, ja que no entenc quin raonament lògic, quin argument mínimament intel·ligent pot fer que aquesta idea se sustenti per a defensar el castrisme i els seus suposats èxits. Per això dic que si anem a comparar Cuba amb Haití, fem el mateix entre Espanya i Albània. De veritat, no entenc què té a veure Haití en el debat sobre les llibertats a Cuba, em resulta incomprensible aquest “argument” i massa tontet com per a seguir deixant que s’instal·li en qualsevol debat sobre la política cubana.

El problema és que amb aquesta gent un es troba com en el mite de Sísif. En arribar al cim, en presentar un argument definitiu pensant haver complert amb l’objectiu, ells troben un argument nou per enviar-os de retorn a la base. És per això que el tema cubà acaba esgotant, perquè en aquest cim sempre troben una excusa per anul·lar la raó. Per sort, cada vegada hi ha més gent disposada a liquidar aquest procés, cada vegada són més els que sí volen parlar de Cuba quan toca parlar de Cuba, sense més traves.

Imatge: Obra de Tiziano sobre el mite de Sísf

En la vocació de distingir-se i ser diferents del populatxo -tot i considerar-se líders del mateix i defensors dels seus drets trepitjats per un poder ocult que, en general, associen al capital- hi ha la clau del comportament miserable de personatges com el menyspreable Willy Toledo. Aquestes ànsies de destacar d’alguna manera, en no poder destacar d’una altra, els condueix a apoderar-se dels lemes, consignes i causes que algun dia es van erigir enganyosament com a símbol d’una Revolució que és, en realitat, una dictadura, imposada a cop de fusell i que perdura encara avui a base d’un sistema de repressió al que ells contribueixen a maquillar i, al mateix temps, de la que es converteixen en menyspreables còmplices.

El seu objectiu no és el d’analitzar en detall les conseqüències d’un sistema i un règim, ni estudiar amb profunditat els mecanismes que permeten que una dictadura segueixi institucionalitzada internacionalment i reconeguda per governs que, actualment, rebutgen, per exemple, els resultats d’unes eleccions realitzades a Hondures que van servir, entre altres coses, per espantar el fantasma castrochavista que representava el terratinent convertit a salvador d’obrers Manuel Zelaya. El seu objectiu segueix sent el rèdit a la seva imatge personal, a la seva projecció social com personatges associats a causes nobles, com les que suposadament defensen Hugo Chávez i Raúl Castro en els seus respectius cortijos: ja sabem amb quins mètodes, ja sabem a quin preu.

El règim democràtic continua sent, afortunadament, el més just i igualitari dels provats fins avui en dia en tot el món. Els nostres pares, els que van néixer després d’una guerra civil a Espanya i que van viure sota l’autarquia de Francisco Franco, han realitzat els seus projectes gràcies a l’amplitud de llibertats de tota mena que va instaurar el sistema democràtic en aquell país a partir dels anys 1980. A Espanya es va enterrar la persecució per raons ideològiques i ha prosperat mitjançant l’establiment de consensos, majories parlamentàries i tots aquests mecanismes que tenim per a modular les nostres diferències. Willy Toledo nega el dret als cubans a gaudir d’aquests mecanismes.

Perquè la clau, i això és el que no entenen els que fan gala de la seva cada vegada més enquistada estupidesa com l’actor Willy Toledo, és que en el fals igualitarisme castrista no resideix, no va residir, ni residirà mai la justícia social que ells creuen defensar. L’acceptació de les diferències, àmplies i en múltiples aspectes de les nostres vides, el treballar per aconseguir entre totes elles els escenaris que ens permetin conviure sense enviar-nos els uns als altres a les lúgubres masmorres penitenciàries ni acusar de botiflers o mercenaris al servei d’un suposat imperi maligne és l’únic camí per fer avui possible aquell “món millor” que ells creuen defensar.

Afortunadament, a poc a poc anem assolint l’objectiu de desplaçar aquestes actituds cap al marge de manera que no segueixin entorpint la defensa d’una societat millor, tant a Espanya com a Cuba, com en qualsevol altre país que ho necessiti. Preocupant és comprovar que aquesta gent considera que la situació actual de Cuba és la que ha de ser. Preocupant és escoltar de la seva boca que els cubans no tenen dret a emetre cap tipus de queixa sobre el règim que els asfixia diàriament amb lleis i reglaments que ningú aquí acceptaria. Desconcertant és veure la ignorància campant tranquil·lament per aquest món sense que el pes de les lleis caigui sobre ells. Perquè a Willy Toledo alguna associació de l’exili cubà hauria de denunciar per calúmnies i injúries. Una associació en la qual Orlando Zapata Tamayo, Reina Tamayo Danger, les Damas de Blanco i els 75 empresonats per la Primavera Negra del 2003 fóssin convidats a formar-ne part com a socis honoraris i, a partir d’aquí, presentar davant la justícia espanyola la demanda per calúmnies i injúries que mereix aquest actor, elevat ja a la categoria de vergonya nacional. La baixesa moral d’aquesta gent ha de topar amb límits. És hora que se’ls trobin. De front.

El cas d’Orlando Zapata Tamayo posa de nou damunt la taula el dèbil múscul de solidaritat internacional que dóna suport a un veritable canvi de tendència a L’Havana, la fi de la tirania i el restabliment d’un ordre democràtic i un autèntic Estat de dret on es respecti l’individu per damunt de qualsevol consideració ideològica.

Zapata està morint-se en un hospital de L’Havana després d’uns 80 dies de vaga de fam i el cas no ha despertat ni tan sols l’interès de la premsa acreditada a l’illa, a excepció de l’agència Efe, i El País, que ha publicat nota a través d’una periodista, Maite Rico, que no està a Cuba, sinó a la redacció, a Madrid. Fins i tot, mitjans que podrien estar més disposats pel cas no han ofert informació al respecte, si no, consultin l’ABC o El Mundo.

Em pregunto on estan les notes de Mauricio Vicent (El País) o Fernando García (La Vanguardia)? A les xarxes socials, Twitter i Facebook, una comunitat de cubans, de l’interior i l’exterior de l’illa, s’han mobilitzat per a donar veu a aquesta calamitosa situació sobre la que, un cop més, ningú té intenció d’escoltar ni atendre.

Aquests mateixos cubans que avui estenen a través dels mitjans que tenen al seu abast (blogs i xarxes socials) aquesta necessitat de reclamar i exigir justícia per a Orlando Zapata i tots els presos de consciència i polítics en general, van expressar també quan va ser el cas la seva solidaritat amb Aminatou Haidar, la dissident sahrauí que va fer vaga de fam en un aeroport espanyol fins que les autoritats marroquines van permetre de nou que entrés al país.

L’enèrgica protesta i la cobertura mediàtica que es va desfermar llavors és comprensible. De fet, veure com un govern està disposat a deixar morir una persona pel simple fet de no estar d’acord amb les idees que representa, ha de ser avui una notícia de primera plana. Ho ha estat en el cas del poble sahrauí però, en canvi, en el cas del poble cubà i d’Orlando Zapata el silenci envaeix l’actualitat cubana.

No importa que hi hagi milers de persones pendents d’aquesta situació: els cubans a l’exili (al voltant dels dos milions, es calcula) i els ciutadans sensibilitzats pel cas. Fins i tot, ni així sembla que la mort d’un dissident cubà importi als mitjans acreditats a l’illa.

Definitivament, Cuba és un país sense premsa (els pocs periodistes que hi ha estan o a la presó o treballant en condicions tremendament difícils), és tan sols un país amb òrgans de propaganda, i un dels grans èxits de la dictadura és haver aconseguit convertir el lloc de corresponsal acreditat en un element de la seva imperiosa màquina propagandística. Lluny de censurar la seva gestió, el corresponsal estranger a Cuba contribueix a amagar la seva ineficiència i a ocultar la llarga llista de misèries i els abusos de tota mena que genera.

Crec, sincerament, que els corresponsals a l’illa, comprovats els resultats que donen, són totalment innecessaris. Les empreses informatives europees poden ja retallar despeses per aquí. Amb el Granma, i l’esforç dels periodistes independents o bloggers perseguits, en tenim més que suficient.

Dies enrere va passar per Andorra la meva col·lega Gemma Aguilera, periodista totterreny del setmanari El Temps, una de les millors revistes d’informació política de l’àmbit català i de les més veteranes. No venia en visita personal ni de turisme, venia a buscar sobre el terreny dades i informació per a fer un treball sobre Andorra i la Unió Europea (UE).

La Gemma ha tingut dificultats per a fer la seva feina, les mateixes que patim tots els periodistes que excercim cada dia en aquest Principat on, de vegades, hi ha fonts informatives que ens fan pensar que els afers que tracten són si fa no fa tant importants com els del Pentàgon: Alta Seguretat. Excepte comptades excepcions, la majoria de gabinets de premsa (sobretot els d’institucions públiques i el de l’Associació de Bancs d’Andorra) estan pensats com a murs de contenció per a les necessitats informatives de la premsa.

És el que dic a molts col·legues, el grau de qualitat de la informació que publiquen els nostres mitjans va en relació a la disponibilitat d’informació que les fonts arriben a posar a la nostra disposició. Els periodistes a Andorra tenim un problema gravíssim a l’hora d’aconseguir dades fidedignes i rigoroses de moltes institucions públiques, un fet que causa greus perjudicis a les informacions que acabem publicant i que els lectors d’aquest país acaben consumint.

La gran majoria de comuns (i sense citar-ne cap de concret) practiquen l’ocultació amb els periodistes del país. La seva voluntat és única i exclusivament propagandística i no presten cap servei als periodistes si la qüestió plantejada no és del seu interès. El ninguneig és una pràctica molt estesa des dels gabinets de premsa en territori andorrà i la ineficiència, en molts casos, arriba a límits de vergonya aliena. (Encara que no cito noms, hi ha excepcions, poques, però n’hi ha)

No es tracta d’abordar la qüestió des d’un punt de vista personal, sinó més aviat des d’un punt de vista professional. Els gabinets de premsa han de cumplir les seves funcions, això és una evidència, i s’han de posar a treballar també a favor del dret a la informació, fonamental per cert, segons ens diuen a la carta dels Drets Humans.

Em poden acusar d’exagerat, però fa sis anys que exerceixo de periodista aquí i en el meu dia a dia he desistit de comptar amb moltes institucions per a treballar els meus temes. Fins i tot hi ha càrrecs públics que han deixat de comparèixer, que no fan declaracions a la premsa ni es mostren gens accessibles, creuen que els periodistes som una nosa que s’han de treure del damunt i als quals no han de donar explicacions, més enllà de les que a ells els convingui i quan a ells els vagi bé.

Els ciutadans i lectors de mitjans han de saber que aquí es treballa en condicions limitadores a la llibertat d’expressió, subtils i indirectes però, no per això, menys perjudicials per al dret a la informació que tenim tots. La professió periodística a Andorra, a més, no disposa d’una estructura a partir de la qual es pugui reivindicar cap problemàtica associada. Per tant, només ens queda denunciar públicament allà on ens sigui possible l’estat de la qüestió.

Gràcies a la Gemma per passar per aquí i donar-me l’oportunitat d’escriure aquest post, doncs de vegades, amb el tràfec del dia a dia, un acaba assimilant com a “natural” i “normal” el que és una anomalia. Per sort, també un altre col·lega periodista ha denunciat el fet @francescrobert. Ara potser ens hauríem de posar d’acord i elaborar una llista negra d’institucions, entitats i càrrecs públics enemics del dret a la informació a Andorra, potser assenyalant-los aconseguim un canvi d’actitud.

El desconcert ha tornat al món de l’art després de la informació sobre el rècord assolit a Sotheby’s per una escultura de Giacometti. De  nou salta als mitjans barrejat amb qüestions monetàries i, novament, amb xifres desorbitades i compradors ocults. El misteri plana sobre aquest àmbit, quan en la majoria d’0casions és un terreny obert i diàfan. El que passa, és que no surt tant als mitjans.

Perquè aquesta és només una faceta de les més espectaculars dins d’aquest univers i els mitjans són, cada dia més, un microones de l’actualitat, on les notícies més que coure’s han d’explotar com crispetes. Ja se sap, els periodistes estem  condemnats a fer que les coses del món semblin més especteculars quan no ho són, encara que també pot passar el contrari, que ens veiem en la tessitura de fer passar per poc espectacular el que és tot un espectacle, tant com per a llogar-hi cadires.

Hi ha molts assumptes de l’actualitat que es tradueixen a les planes dels mitjans amb una cobertura desmesurada, mentre d’altres passen i ningú hi para compte. És molt més fàcil aturar-se davant d’allò que és vistós que no pas d’allò que ens obliga a pensar amb les conseqüències d’un fet. En l’art passa també quelcom de similar, no tota gran informació és finalment substancial. I s’ha de tenir en compte que els diaris cada cop expulsen més la informació que no s’acaba d’entendre i que requereix algún element de reflexió  per promoure intensivament l’espectacle de les explosives crispetes.

Algún dia ens empatxarem.

Fa temps que tinc la mateixa sensació i estic convençut que és un sentiment compartit per milions de lectors-internautes. Des de fa una bona colla de temps tinc una sensació extranya estranya a l’hora d’agafar un diari analògic (en paper), aquella necessitat informativa ja ha estat coberta (i molt millor) per d’altres vies menys farragoses que les que m’ofereix aquesta base de pasta de cel·lulosa. Fa tant temps que m’informo a través de mitjans online, és tanta la informació que llegeixo gràcies al llenguatge binari que quan, algun dia, decideixo asseure’m per llegir de forma més assossegada un diari en paper tinc la impressió que em trobo dins d’una Hemeroteca polsosa, revisant un rotllo de microfilm delicadament conservat.

Els diaris de paper són cada vegada més com una mena de llac d’aigua estancada, immòbil. Tinc la impressió, a més, que cada cop serà menys habitual l’estampa d’un diumenge al matí, amb un feix de paper sobre la taula de la terrassa d’un bar acompanyat d’una tassa de cafè amb llet i un plateret amb un croissant. Aquest ritual de llegir la premsa, plenament analògic i ecològicament menys sostenible que el digital i electrònic, ¿serà mantingut pels nous lectors d’informació que neixen aquest 2010? ¿Algú creu que els nens que neixen avui tindran els mateixos hàbits lectors que els que s’han consolidat i estès a la segona meitat del segle XX?

Estic convençut que els diaris en paper desapareixeran, no tenen cap futur, per a la premsa s’ha acabat “l’aturin les màquines!” que escoltàvem en les pel·lícules on el periodisme se’ns presentava com un treball romàntic i que han estat l’espurna que ha encès més d’una vocació periodística. Les rotatives simplement ja han començat a aturar-se i no pas per encabir una exclusiva d’última hora…  Els periodistes som els que hem de fer un esforç d’actualització tenint present que la nostra feina es deu a uns lectors que, en uns anys, veuran la premsa en paper com una relíquia del passat, com a cosa “dels grans”. Potser això ja està passant… La demanda d’informació continua existint i la necessitat de transmetre-la també.

Dies enrere vaig rebre un missatge sorpresiu en l’espai de comentaris d’un dels posts anteriors. Dic sorpresiu perquè la persona que el signava, un tal Jamie Holts, se’m dirigia en anglès i considerava “great” un dels posts més sumaris dels que he publicat últimament.

Donat l’origen del correu, que apuntava a una URL específica vaig fer una mica d’investigació i m’hi vaig dirigir de cap. La web era Best News & Politics, una mena de blog integrat per articles procedents de múltiples fonts. Els dubtes suscitats en mi per Jamie ja els havien tingut altres bloggers.

Per sort, d’altres més avisats coneixien la tasca de la Jamie, considerada una splogger, és a dir, lliurada a la tasca d’un spam blog, conegut directament amb el nom d’splog.

Es tracta d’un blog creat amb l’objectiu únic de promoure llocs web afiliats, millorar d’aquesta manera la posició d’aquests en els buscadors, per a publicar únicament avisos publicitaris que paguen per quantitat de visitants.
Aquesta és la descripció que en fa la Wikipedia.

Segons sembla, el contingut d’aquests blogs és text escrit específicament per a obtenir majors guanys amb AdSense o aprofitant també textos copiats des d’altres llocs web. És doncs una manera de treure rèdit econòmic del treballs dels altres, la perícia en conduir el trànsit de visites per Internet és doncs un negoci. Desconec si rodó o no.