Tercera Frontera

Aquest blog es pren unes vacances fins l’any vinent. De totes maneres, els deixo un enllaç i una suggerència de lectura sobre l’univers blogger, d’un text fo-na-men-tal per entendre, per comprendre, per deixar de pensar i viure en analògic…

Traducció al castellà de l’article Why I blog? d’Andrew Sullivan, publicat a The Atlantic el novembre del 2008.

Ens retrobem en pocs dies! Que tinguin un feliç 2010!

La nit andorrana s’ha convertit en motiu de debat en els últims mesos. Primerament van ser els amos dels locals que es van decidir a implantar el preu d’una entrada mínima per a rentabilitzar els seus negocis; després el Govern ha adoptat recentment unes mesures per a regular allò que es coneix com a after hour, i ara els joves dels Verds d’Andorra amenacen de portar la protesta al carrer contra aquesta última mesura, que consideren injusta.

Entre la visió bucòlica del país que va donar Callejeros l’altre dia a Cuatro i les preocupacions nocturnes de les joventuts ecosocialistes acabaré creient-me que aquest país sí que és un paradís. No és que els joves no hagin de tenir la possibilitat de protestar al voltant de l’horari de tancament dels locals nocturns, però entendria més la protesta política si el que s’hagués decidit fos el tancament dels locals per decret, si es limités l’espai d’esbarjo i es condemnés a la joventut del país a quedar-se a casa les nits del cap de setmana.

Però aquest sembla que no és el cas, la intenció del Govern és més aviat la de voler limitar aquesta pràctica estesa d’obrir locals nocturns fora de l’horari habitual,  de posar ordre en una activitat que no està regulada i que, a més a més, genera malestar. En aquest sentit, no es tracta tant de reduir les hores d’obertura, com sí de posar ordre en una situació anòmala que, a més, ha provocat les protestes veïnals.

“No marxarem a les cinc cap a casa, ens plantegem mobilitzar-nos si cal i fins a l’hora que sigui”. Així s’expressen els joves dels Verds d’Andorra, anticipant el que pot passar aquest cap d’any. Encara que qualsevol protesta és legítima no deixa de sorprendre que des d’un partit que es reivindica com el més proper a les demandes populars es desatengui en aquest cas, i precisament, la protesta dels veïns, a qui s’està causant un perjudici i negant el dret al descans.

La policia britànica està investigant a fons l’entorn del jove nigerià que el dia de Nadal va intentar volar un avió de la companyia Northwest quan arribava a Detroit procedent d’Amsterdam. Des de l’11-S del 2001 el terrorisme, i sobretot el de caràcter islàmic, ha estat motiu de preocupació per part de les autoritats de molts països i centre de debat popular.

Correm el perill d’estigmatitzar persones per les seves creences religioses, però no podem deixar passar per alt que hi ha algun tipus de fe que mata. Hi ha fes que ja mataven a l’Edat Mitjana i, amb el pas del temps, han acabat diluïnt el seu efecte letal. D’altres ho estan fent ara. No es tracta d’estigmatitzar religions però sí que hem de ser realistes, ens hi va la vida.

En alguna ocasió m’he trobat enmig de debats sobre les raons que aboquen a alguns joves a immolar-se dalt d’un avió. Hi ha qui pensa que la clau d’aquest atreviment, que condueix a la pròpia mort, es deu a l’estat d’opressió en què es troben determinats països, les dures condicions de vida. És a dir, com si fos la desesperació material i existencial la que conduís a tots aquests joves a prestar-se com a bombes humanes.

Probablement en algun cas sigui aquesta la raó, però en d’altres no sembla que sigui suficient per trobar una explicació. Sinó, fixem-nos en el cas del noi nigerià que ha estat detingut per aquest intent d’atemptat. De 23 anys, Umar Farouk Abdulmutallab és fill d’un banquer nigerià i a Londres vivia en un dels barris més exclusius de la ciutat, en un pis valorat en el mercat en uns 2,77 milions d’euros.

És poc probable que en aquest cas doncs sigui la desesperació el que ha esperonat a aquest jove suïcida, sinó més aviat algún tipus de fanatisme, una funesta radicalitat religiosa. Però bé, sempre hi ha qui hi veurà en aquest terrorisme una batalla ideològica d’unes nacions que lluiten contra la intenció de domini mundial d’un suposat imperialisme capitalista representat pels Estats Units d’Amèrica. I llavors des d’Europa hi haurà qui aplaudirà aquests atacs, se sentirà satisfet i justificarà els atemptats. No sé si l’antiamericanisme podria qualificar-se també com una fe però el que és ben segur és que, en certa manera, també mata.

Són tots els que estan però no estan tots els que hi són. Més o menys així podríem reformular aquesta dita per resumir la sensació que ens deixa el programa Callejeros, del canal espanyol Cuatro, que aquest divendres, dia de Nadal, va estar dedicat especialment a Andorra, després d’un reportatge sobre Lapònia i el pare Noel.

Sí, realment, l’Andorra que ens va mostrar Callejeros és una part de l’Andorra que coneixem, del país per on transitem cada dia, i on el consum és part fonamental de l’entorn. Primer perquè aquí hi ha un alt nivell de consum i després perquè els que ens visiten venen, fonamentalment, a consumir béns i serveis. També hi ha qui viu en cases molt grans i amb totes les comoditats que ens poguem imaginar, més aquelles que fins i tot desconeixem.

Però bé, en aquesta Andorra també hi ha qui habita llars de 30 metres quadrats i que usa el clípol, que viu una existència mileurista i que passa els dies gaudint d’aquelles petites coses. No tots fem pito pito per per pujar a un dels dos, tres, quatre o fins a cinc cotxes guardats en l’immens garatge de casa, com explicava un senyor entrevistat pel programa en un concessionari del país.

Però entre les carències sonades del programa podem destacar la inexistència d’una explicació més detallada i completa sobre la composició demogràfica de la societat andorrana. Certament es va comentar que dels 80.000 habitants només uns 30.000 són andorrans, però no es va especificar en cap moment quines altres nacionalitats habiten el Principat ni en quina proporció. Per tant, l’Andorra diversa és obviada.

Cap espectador de Callejeros que no conegui el país sabrà que a Andorra hi viuen prop de 15.000 portuguesos i que aquesta és una de les comunitats que més ha crescut en els últims anys. Com que el programa es va enregistrar en bona part a les pistes, sí que en el reportatge hi ha presència destacada de pisters argentins fent auto stop, de temporers valencians al Pas de la Casa celebrant rondes continuades de chupitos… però la resta de comunitats són directament inexistents.

No es va aprofitar el programa per explicar, ni que fos rudimentàriament, la història d’aquest país. Enlloc de recórrer a un historiador local, Callejeros es va conformar amb la versió reader digest que li va donar la relacions públiques d’una empresa del món de l’esquí, que es va limitar a dir que Andorra és el fruit d’uns pactes de pau històrics a canvi del seu caràcter neutral. I fins aquí hem arribat.

La diversitat sociològica, però, va ser una de les llacunes més importants del programa. Potser si la reportera de Callejeros hagués fet una visita al servei d’immigració s’hagués endut una idea més completa d’Andorra. Hagués conegut el nostre servei d’ocupació i s’hauria desmuntat la versió, recollida pel programa, en el sentit que a Andorra “el fenòmen de l’atur no hi té lloc”. Però bé, al cap i a la fi es tractava d’un programa per al dia de Nadal i, en aquest sentit, el tour per l’Andorra més amable és perfectament comprensible.

Ara ens toca imaginar que potser un equip de Callejeros tornarà aviat al Principat per acabar de completar la feina i oferir un retrat del país no tant parcial com el d’anit.

És temps de balanç, abans d’encentar un nou any i, al mateix temps, una nova dècada del segle XXI. Avui, dia de Nadal, aquí els deixo alguns enllaços interessants sobre balanços tecnològics, xarxes socials i més…

Que acabin de passar unes bones festes!

El Universal: La web revoluciona las relaciones sociales

¿Cuántos de nosotros tenemos un hijo, un compañero o un amigo que nos piden que nos alejemos de la computadora o del teléfono celular? ¿Cuántos de nosotros no hemos perdido tiempo encendiendo una pantalla de computadora, que hubiéramos podido emplear haciendo cosas más importantes?

SwissMiss: The Art of the Unfriend

You wouldn’t text, call, or knock on someone’s door several times a day to tell them how much you enjoyed what they were reading, doing, or saying, so why comment or “like”, everything they post on their Facebook wall.

New Brunswick Business Journal: Keeping co-workers, bosses away from your Facebook page a delicate matter

“Your boss doesn’t need to see what you’re doing on the weekend,” she said.

Bloc de blocs: Fent @mics-xarxes socials a 30 minuts

Fundación Telefónica: La sociedad de la información en España en 2009

Si acceptem que Internet ens convida a un món interconnectat se’m fa difícil pensar que encara hi hagi qui decideix actuar en un sentit contrari, en posar límits a la interconnexió. El Kremlin defensa que es registrin dominis en caràcters no llatins i que es puguin registrar en caràcters cirílics en el seu cas.

És un proteccionsme lingüístic o en canvi una manera de, com ho ha qualificat algún mitjà, de fomentar un “cibergueto”? Quin profit en treuen els russos de registrar dominis en cirílic?  Tenen raó els que pensen que és una manera de reservar el pati per a només alguns?

El cibermón és un pati de portes obertes i de trànsit lliure de manera que cada cop més les limitacions de tota mena que sorgeixen, ara aquí ara allà, generen una reacció del tot hostil entre els internautes.

Entorn a aquest tema també serà interessant reflexionar en algún moment al voltant de l’ús de les llengües en les xarxes socials perquè si de fet valorem la interconnexió que ens faciliten, sobretot intercontinental, també veurem com cada vegada les llengües més globals s’imposaran com a llengua principal d’intercanvi d’informació.

De moment però aquest debat no sembla haver-se generat. En el moment que les xarxes socials ens permeten trascendir fronteres ens condueixen a expressar-nos en les llengües de l’abast més gran possible. I en aquest sentit no sembla que les reaccions xovinistes, com la que té el Kremlin en la qüestió del registre de dominis, tinguin sentit.